El Pi de Maig, la festa llorençana
Sant Llorenç Savall organitza des de fa més de cent anys una festa que remarca l’acabament dels rigors climàtics de l’hivern i la joia per la vida, que reneix
Jaume Valls i Vila
(text)
, Josep Maria Nogué (fotografies)
Si un festeig gaudeix d’una notable popularitat a Sant Llorenç Savall, –potser fins i tot més que la Festa Major d’estiu– és la festa del Pi de Maig, que se celebra des de fa més d’un segle el dia 1 de maig, la diada del Treball, i que té el colofó el darrer diumenge del mateix mes.
Per la primavera és costum en diverses poblacions de Catalunya i d’arreu d’Europa –com a Alemanya i Suècia– plantar un arbre mort en un lloc destacat de la població, entorn del qual es manifesta la joia per la vida, i ben especialment pel renaixement de la vegetació que du aparellada la primavera.
Segons el renomat folklorista Joan Amades, aquest i altres ritus estableixen quan la llum diürna s’allarga, una fita notable en el trànsit entre la duresa de l’hivern i la consolidació de la primavera, o dit d’altra manera, entre el fred i la bonança. Es tracta d’oblidar els rigors climàtics de l’hivern i celebrar l’esclat de vida amb l’energia primaveral, mitjançant rituals per a regraciar els genis de la terra per aquesta renaixença. El ritual del Pi de Maig llorençà s’ajusta plenament a aquesta commemoració d’homenatge a la natura manifestada en diferents formats per les diverses cultures que ens han precedit des dels temps més reculats.
Curiosament en una població on el pi blanc ha colonitzat una bona part del seu terme –les antigues vinyes–, aquest costum el va portar a Sant Llorenç Savall, a la primeria del segle passat –quan encara la vinya senyorejava el paisatge–, un vicari de la parròquia procedent de Reus, com a activitat d’esbarjo per al jovent del poble. Potser ho feia per evitar que els joves obrers industrials anessin a reivindicar millores laborals i socials en les manifestacions organitzades pels sindicats, ja que des del segle xix l’1 de maig era la diada universal de les reivindicacions dels treballadors. Eren temps de xoc ideològic entre l’església i les forces progressistes.
A cercar el pi
De bon matí surt de la Plaça Major una bona colla de gent que va a cercar un pi ben alt, prèviament determinat, en un indret situat a una mitja hora del poble. Si abans el pi escollit es tallava prop dels quatre camins del Dalmau, darrerament es tala d’un bosquet en direcció a La Busqueta. Els més petits fan el trajecte en carro.
Arribats a l’indret es llegeix el pregó, on s’explica el sentit de la festa. Seguidament, amb mètodes tradicionals –primer amb xerrac i després a cops de destral– s’abat el pi, es mesura, i se li treuen la branques laterals conservant només el “pinzell” de la copa.
Tot seguit l’arbre s’instal·la dalt d’un tractor, el qual arrossegant-lo, el portarà pel camí fins al poble, seguit per la comitiva que l’acompanya. S’esmorza amb els porrons de vi que passen de mà en mà. De nou en marxa, superat el pont del torrent del Burc, d’entrada a la vila, la comparsa de geganters amb la seva musica de gralles, s’incorpora al seguici tot fent ballar la concurrència. Llavors el pi es baixa del tractor i un nombrós grup de valents se’l carreguen a l’esquena per fer l’entrada a la Plaça Major.
Pit i amunt
Un cop a la plaça es deixa descansar al terra a fi de pelar-li l’escorça i lligar els llibants amb l’ajut dels quals es farà pujar ben dret. També s’hi col·loca al capdamunt una senyera estelada. És l’hora de la força i de l’equilibri. Les cordes sostingudes per moltes mans es van estirant i tensant amb esforç a fi d’aixecar l’arbre fins a situar-lo perpendicular al sòl de la Plaça. Les ordres del cap d’operacions marquen el ritme de la hissada del pi a les quatre fileres de persones que tiben amb força dels llibants. Una vegada plantat el pi de maig -els darrers exemplars del qual amidaven més de vint metres d’alt-, és l’hora del ball de gegants i també de les danses al seu entorn. La plantada del pi reuneix a Plaça la majoria del poble i també nombrosos visitants: uns només fan el badoc, però molts altres participen activament fent mans a les cordes.
La festa continua amb una arrossada popular en la qual, havent dinat, es canta i festeja. Després, al capvespre, es fa, a l’ombra del pi, una ballada de sardanes.
Patrimoni Festes
