Els gravíssims accidents mortals que patim actualment a les vies fèrries de Montcada i Reixac han convertit el tren en un element de discòrdia, perill i destorb. Queda lluny aquella estampa pintoresca que representava la presència del tren de vapor de la històrica línia de Barcelona a Granollers, amb aquells vagons de fusta, les plataformes d’accés als extrems descobertes, sovint ocupades amb cistelles de conills i aviram que havíem de sortejar per accedir a l’interior del cotxe, que és el que aquí vull evocar. Qui no recorda aquell rítmic sotragueig que acompanyava el viatger pel fet que els trams de carril no estaven soldats? I les alenades de quitrà i de sutge quan s’obria la finestra per alleujar-se de la xafogor de l’estiu!
L’estació era tot un món i els seus empleats uns personatges pintorescos. El cap d’estació donava la sortida dels trens amb una marcialitat quasi militar. El seu uniforme i la gorra engalonada assenyalava la seva autoritat en la circulació dels trens. Amb el xiulet anunciava al maquinista quan podia arrencar. Controlava que la pujada i baixada dels viatgers s’hagués realitzat amb seguretat. L’arribada dels trens era anunciada amb uns tocs de campana que indicaven que el tren havia sortit de l’estació anterior. El pas dels trens express o directes, que no paraven, eren controlats també pel cap d’estació que sortia amb un banderí vermell enrotllat per indicar que la via era lliure i sense perill fins a la propera estació. Encara no es disposava dels moderns sistemes de senyalització i control automàtics que també accionen les barreres dels passos a nivell. Les guardabarreres Paula i Marió durant molts anys es van encarregar de les barreres manuals dels passos a nivell encara avui existents. La nostra avidesa d’infants per recollir els bitllets usats també és per ressenyar. Aquelles peces de cartró rígid que els viatgers llençaven al final del trajecte eren la base del nostre joc del “palet”.
A l’estiu l’estació era lloc de trobada de jubilats que gaudien de la frescor de la marinada i passaven l’estona controlant el retard dels trens, el rellotge que regia el pas del seu inexhaurible temps. De tant en tant, arribaven màquines de vapor en viatge de proves que procedien –reparades– dels tallers de la Maquinista Terrestre Marítima de Sant Andreu. Algunes eren del tipus Santa Fe, enormes, impressionants, després d’una breu parada retornaven als tallers. Feien força patxoca pel seu imponent aspecte, recent pintades de negre i les bieles d’un vermell ben viu.
Un altre espectacle que ens deixava bocabadats era la traça que tenien els mossos d’estació per enganxar i desenganxar vagons a les vies de l’apartador o vies mortes, operació de risc on una badada podia acabar amb tragèdia. Recordem en Ricardo Tirado fent aquesta operació, tenia ja certa edat, però es mostrava àgil i expert quan es situava entre els para-xocs del vagó i aguantant l’enganxall el col·locava en el moment precís quan la màquina li acostava el vagó, per sortir ràpidament ajupit per sota els para-xocs. Aquestes maniobres s’havien de fer sovint per deixar o bé endur-se vagons quan s’havien carregat. L’estació disposava d’un moll de càrrega amb un magatzem cobert, darrerament molt deteriorat. Altres fets a recordar són les descàrregues de sardina salada que comercialitzava el senyor Serratosa. També la càrrega de bocois amb els carros especials del Raio que feia el transport per a La Alcoholera.
Podríem escriure un reguitzell de fets i gent tot dibuixant un retaule bigarrat i melangiós amb els records viscuts i les imatges que ens suggereix la lectura de la nostra història recent. Ara, ens cal pensar en el futur i desitjar que les obres de soterrament projectades es facin d’una vegada i s’acabi el malson de tantes morts.