Fa tot just tres dies que Miquel Crusafont i Sabater va recollir la Creu de Sant Jordi. Una distinció que reben alguns dels savis més savis del país, però també altres persones de mèrit més discutible. El cert és que a ell li han donada perquè és qui millor coneix avui la numismàtica al nostre país. Té dinou llibres publicats sobre aquesta matèria, quatre volums més dels quals n’ha escrit alguna part, ha fet d’editor de diverses obres i ha signat més de 350 articles, alguns dels quals també a Vallesos. Crusafont s’ha especialitzat en la història de la moneda medieval catalana i de la medallística. Però persegueix interessos varis, com ho demostra el fet que l’últim llibre que ha editat és un diccionari: el català de numismàtica, amb més de tres mil entrades. A més, és president de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics des del 1996 i director de la revista Acta Numismàtica, òrgan de comunicació de l’entitat, de la qual és el cap de publicacions des que es va fundar el 1979.
Miquel Crusafont va néixer el 17 de desembre de 1942 al carrer de Coromines de Sabadell. Als dos anys van anar a viure al carrer de l’Estrella i, a partir dels vuit, al carrer de l’Escola Pia, on encara s’està. Va estudiar ben a prop de casa, als Escolapis, on va tenir un ensenyament que “va ser molt deficient”, s’exclama. Els pares eren tots dos farmacèutics, de manera que va estudiar els dos primers cursos de la carrera de farmàcia. “Però, tu creus que havíem d’estudiar tanta botànica i tanta química per acabar venent aspirines? Quin avorriment!”, es plany. Així, que va canviar de rumb, es va llicenciar en enginyeria –pensant que seria una activitat més creativa– i va treballar en aquesta disciplina durant quinze anys a Vilanova i la Geltrú, Castellar i Barberà del Vallès.
Però a ell el que realment l’ha apassionat tota la vida és la història, per això més endavant es va llicenciar en aquesta matèria i fins i tot es va doctorar, amb una tesi sobre les monedes que al llarg del temps han encunyat vuitanta pobles catalans, cosa que no havia estudiat ningú fins llavors. I encara més tard es va diplomar en museologia. Durant tres anys va dirigir el Museu d’Història de Sabadell i també va ser el conservador de la col·lecció de monedes de Banca Catalana.

La història de la moneda
La numismàtica és la ciència que estudia l'origen i el desenvolupament de la moneda, com a testimoniatge històric, social, econòmic i artístic. Primer s’ha de catalogar; després, permet explicar la història en general a partir d’una matèria concreta. “La moneda és un mitjà, un camí per interpretar la història”, diu. I en aquest camp Crusafont ha fet aportacions que la majoria de numismàtics abonen, però que costen que es facin seves els historiadors.
Per exemple, la historiografia avala que la República Catalana proclamada per Pau Claris durant la Guerra dels Segadors va durar només una setmana, però Crusafont ha demostrat, a partir de la moneda, que es va allargar dotze anys! D’altra banda, ha documentat que gran part d’Occitània va ser territori català durant ni més ni menys que dos-cents anys! Això els francesos ho han silenciat, però els historiadors d’aquí tampoc no ho defensen i ell, a partir de documentació de primera mà, evidencia que es tracta d’un fet històric. Per un altre costat, es deia que els visigots només havien fet monedes d’or, però Crusafont ha pogut demostrar que també en van encunyar de coure i de plata! “Fer descobriments, aportar noves visions a la ciència és molt gratificant i jo m’hi diverteixo perquè és realment creatiu”, afirma.

Fill del paleontòleg Miquel Crusafont i Pairó
El projecte que el porta ara de cap és publicar la biografia del seu pare, el paleontòleg Miquel Crusafont i Pairó, el creador i impulsor l’any 1969 del que avui es coneix com a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont –amb seus a la UAB i a Sabadell. Un homenot no biografiat per Josep Pla, però conegut mundialment. “Últimament he llegit flagrants inexactituds sobre el meu pare; gent que li atribueix coses que no són, per això ara vull escriure qui era i documentar tot el que va fer”, explica el fill. Perquè “el pare mirava sempre endavant, excepte amb la paleontologia, que mirava enrere”, fa burleta. “Amb el pare no ens enteníem gaire; jo m’assemblo més aviat a l’avi”, confessa.
Si el pare era matiner –havia arribat a convocar reunions de la Fundació Bosch i Cardellach a les sis de la matinada perquè a aquella hora ningú no tenia excusa d’altres coincidències–, ell és una au nocturna. Treballa de vespres. “A la nit és quan ho veig tot clar, tot és més fàcil, hi ha molt de silenci”, aclareix. Abans solia anar a dormir a les quatre de la matinada, però ara hi va a les tres, per aprofitar millor el matí.
Miquel Crusafont és un bon conversador. Es mostra molt proper i confiat i acaba explicant multitud d’anècdotes, científiques i personals. És sorneguer, tenaç, il·lusionat, però també força tossut. Aquests trets del caràcter l’han ajudat a l’hora d’esmolar la creativitat per poder fer aportacions a les ciències de la moneda i de la història. I ara el país l’ha premiat amb una Creu de Sant Jordi ben merescuda.