La història ens diu que el tren va arribar a Granollers el 1854, però Oriol Murtra, un veritable apassionat de la cosa ferroviària, nega la major i assegura que el tren va arribar cent anys més tard, el 1954, o com a mínim els seus Märklín H0 1/87. Explica que el BM Granollers dels Vacca, Barbany, Sitges, Piferrer i, com no, del seu pare, un jove Albert Murtra, va sortir de gira per Alemanya i van fer parada, partit i fonda a Göppingen, ciutat de la mítica marca de maquetes de trens. Finalitzat l’enfrontament, van oferir “molt bé de preu” un bon assortiment de trens que els jugadors van comprar per dur als seus fills. “Així va començar l’afició pels trens a Granollers, però era una afició cara i només hi podien jugar els nens de la Carretera”, comenta l’Oriol referint-se a les famílies més benestants de la ciutat que vivien al carrer principal.

Estació Murtra
Els anys han passat i aquella petita locomotora que el seu pare li va portar ara s’ha convertit en més de noranta màquines, una maqueta que ocupa tot el pis de dalt de casa seva i una infinitat de vagons que esperen el pas de l’analògic al digital que ja està en marxa. “És una feina que porta molt de temps. Per pujar i estar-m’hi dues hores no m’hi poso. Aquí, a l’Estació Murtra com la va batejar en Santi Montagut, m’hi passo tardes senceres”, explica.
“A Granollers i al Vallès hi ha força afició”, diu, “però mai no hem aconseguit fer cap associació de la ciutat”. A falta de local social, moltes vegades es congreguen al voltant de la imponent maqueta o al seu pàrquing, que tant serveix de sala de reunions com de cotxeres de tren que amics i coneguts li deixen perquè els arregli o els hi desi una temporada. De tant en tant, alguna visita també va a casa seva a jugar amb els trens, fins i tot alguns que van tenir a les mans aquells primers Märklíns vinguts d’Alemanya i que el temps, les mudances o qui sap si alguna corba agafada a massa velocitat, els va deixar inutilitzats o perduts per sempre en la memòria.
Oriol Murtra comenta que el problema d’aquesta afició és l’espai. De fet, ell no va “començar fort” fins que el 2008 els seus fills van marxar de casa i va aconseguir tenir aquest pis per a ell. Ja que no només són les vies i els trens, sinó les muntanyes, els rius, els molins, les fàbriques, les estacions... I com que per poder reproduir tots aquests espais no hi ha res millor que veure’ls, molts aficionats als trens també són aficionats a agafar el ferrocarril per afició i “descobrir vistes a les quals només hi tens accés des del tren”.

Una revista especialitzada
Però no sempre es pot viatjar tant com per poder veure tot el que es voldria. Per això, on no es té la possibilitat d’arribar-hi físicament, s’hi pot arribar a través d’internet o de revistes especialitzades, com Hobbytren, editada a Lliçà d’Amunt, amb 10.000 lectors mensuals arreu del món i més de 280 números a l’esquena. En Jaume Boira, el seu director i fundador ara fa vint-i-cinc anys, ens comenta que la seva publicació va cada dia més encarada a la imatge. “Els aficionats al tren intenten reproduir a casa seva un trosset de la realitat a escala i nosaltres els intentem donar les eines perquè puguin arribar allà on la seva vida no els permet”, explica.
Ell és un altre gran entusiasta dels trens i, com a Oriol Murtra, el pare de Jaume Boira també hi va tenir un paper important. “De petit ja em portava a veure trens a la plaça de les Glòries, així que podríem dir que l’afició em ve de família”, explica. De gran es va dedicar a les arts gràfiques i el periodisme, però el cuquet del cavall de ferro seguia a dins. Va notar que hi havia una manca important de publicacions en castellà sobre el món del ferrocarril i va decidir fundar la revista. “Veient al que m’havia dedicat i el que m’agradava, va ser un pas força natural”, diu.
Als primers temps es van fixar en les revistes “alemanyes i angleses, països on hi ha molta més tradició” i mica en mica han anat agafant el seu propi estil: defugen dels articles extensos i de profunditat per donar pas als més divulgatius on “les pinzellades que pots veure i llegir et portin a voler investigar més sobre el tema”. Amb col·laboradors per tot el planeta, la revista publica tant temes d’actualitat (inauguracions d’estacions, noves línies, desenvolupament industrial, etc.) fins a articles d’història del ferrocarril, passant per viatges, restauracions, col·leccionisme o llibres, tot per ajudar a què els aficionats als trens dotin de realisme les seves maquetes.

Passió pel Figueró i els trens
“Si voleu una maqueta realista, la que vaig veure als anys vuitanta al carrer Verdi de Barcelona que tenia una sínia i, fins i tot, aigua corrent”. Qui ara parla és Xavier Vila, del Figueró, un gran aficionat a aquest món. Porta dins el tren des que té memòria i el primer que va fer córrer va ser un Rico escala 0. Diu que per problemes de salut, quan era petit, s’hi passava moltes hores jugant i des de llavors va caure “enamorat del tren”. De fet, quan baixaven al metge a Barcelona, sempre volia arribar abans a l’estació per poder veure les màquines i els vagons i preferia anar amb tramvia que no al parc o al cinema.
Va fer la mili voluntari a Ferrocarrils però, tot i poder, no va voler treballar a la RENFE perquè preferia separar la feina de la seva afició, una afició que va anar creixent a la mateixa velocitat que la seva col·lecció de trens però, malauradament, les inundacions de 1999 la va malmetre tota. Des de llavors es dedica a la història, especialment a investigar la relació entre el seu poble i el ferrocarril. “La Festa dels Fanalets, que es fa cada festa major al Figueró, ve de molts anys, de quan s’esperava que els convidats a sopar arribessin a l’estació que estava als afores i se’ls acompanyava fins al poble”, explica.
Xavier Vila ha col·laborat en diversos llibres, especialment aportant fotografies que busca i fa. Remena papers en tots els arxius i hemeroteques, ja sigui a Barcelona o a Madrid on, com no podia ser d’altra manera, hi va amb AVE. Tot i així, hi ha un document que se li resisteix. “Mai no he aconseguit trobar la Reial Ordre de quan el tren va parar per primera vegada al Figueró”, afirma. És la peça que li falta a la seva col·lecció particular. Potser el podria ajudar a trobar-lo Josep Calvera, de Llinars del Vallès, un altre buscador incansable de la història.

Historiador sobre vies
Historiador i divulgador del ferrocarril, Josep Calvera acaba de publicar Fichas material motor 1941-2016, on descriu en 1.200 pàgines, repartides en tres volums, i amb més de 1.500 fotografies, l’evolució del tren a Espanya i el seu impacte econòmic als territoris. “Sembla mentida, però la riquesa vitinícola de la Rioja no existiria si no fos pel tren i el tren no hi seria si no hagués estat pel vi”, exemplifica.
L’afició ferroviària fa més de trenta-cinc anys que li dura i encara recorda quan, tornant del servei militar, es quedava enlluernat mirant com passaven els trens. “Penseu que el tren va revolucionar el món perquè va ser la primera màquina de vapor mòbil i, a més, només s’ha de traccionar la locomotora, els vagons la segueixen i la direcció te la donen les vies”.
Si s’ha d’escollir un tren pel tipus de força que el mou, molts aficionats es decanten pels trens de vapor, més clàssics, més senyorials, amb el núvol sortint i el carbó cremant, però en Josep Calvera es queda amb els de gasoil, ja que en aquella època, a banda dels trens fabricats com a tals, també es van fer alguns invents curiosos. “Hi havia fins i tot carrosseries d’autocars modificades per poder anar per les vies”, explica.
Desgrana dades i anècdotes que ha anat descobrint entre llibres i documents, però també en tertúlies temàtiques, tant aquí com quan va a Madrid, naturalment amb l’AVE, a revisar arxius. Allà aprofita per trobar-se amb companys de passió i comentar les últimes novetats “com en totes les aficions, la línia que separa a l’aficionat del fanàtic és molt fina. Nosaltres els anomenem cuentatuercas”, diu.
A banda de la seva professió d’historiador, també fa xerrades per escoles sobre el món de les vies i els vagons on, per captar l’atenció dels nens, els llança una pregunta que sembla simple però que quan hi penses et fa ballar el cap. “Tots sabeu què és un tren, oi? Em podríeu dir en què es diferencia del ferrocarril? Perquè no és el mateix”, precisa. Esclar, el tren és el conjunt d’una locomotora i els vagons que arrossega, mentre que el ferrocarril és el camí amb dos rails per on roden els trens.

Maquetes a metres
En Xavier Giménez, geòleg d’estudis, mestre de professió i fanàtic del tren de vocació, potser va utilitzar un plantejament semblant quan va proposar als seus alumnes un taller de maquetes lineals. Sosté que “l’afició als trens sempre ha sigut molt tancada, d’estar a casa i ensenyar les teves joies als amics”. Amb tot, fa uns anys, a Alemanya, “van posar de moda les trobades de mòduls, on cada participant a la trobada porta un mòdul d’un metre de maqueta que uneix amb les dels altres participants creant una maqueta gegant”, una pràctica que ell ha importat aquí. De fet, a la trobada que des de fa set anys fan a Santa Eulàlia de Ronçana a meitats de febrer, organitzada per Agrucat, ajunten més de cent metres de vies en un espai, el centre cívic La Fàbrica, que en fa 24x24. “Quan saps qui ve i amb quines maquetes, has de combinar corbes i rectes per aprofitar al màxim l’espai”, explica. I les deuen saber combinar molt bé perquè “la nostra és la més llarga de Catalunya de l’escala N i de les més llargues d’Espanya”.
A banda de fer les seves pròpies maquetes, diu que té més quaranta mòduls, també ven peces i trens per internet a www.xavigim-tren.com perquè als aficionats no els falti de res a l’hora de fer la seva. “El que hem d’aconseguir és arribar als petits, perquè és una afició on la mitjana d’edat cada dia és més alta”, proposa. “El problema és que les consoles tiren massa i que les maquetes no són instantànies, sinó que te les has de treballar molt i passar-hi moltes hores”, argumenta a tall de conclusió.