Lluís Plandiura, el gran col·leccionista d’art
Amb arrels a la Garriga, l’empresari i mecenes va reunir un valuós patrimoni de pintura i escultura catalana en la primera meitat del segle passat
Manel Vilar
(text i fotografies)
La majoria de col·leccionistes d’art no són gaire coneguts pel públic en general, tot i que el seu paper ha estat molt important perquè han nodrit bona part dels nostres museus. El cas de Lluís Plandiura, un dels més importants que hi ha hagut, no n’és cap excepció.
El llibre Lluís Plandiura el gran col·leccionista d’art, editat el mes de març passat per l’associació La Garriga secreta, intenta resoldre aquesta mancança. Es tracta d’un treball de divulgació cultural on es fa una aproximació biogràfica a la seva figura a través de les seves col·leccions.
Lluís Plandiura era fill d’una família garriguenca arribada a meitat del segle xix a Barcelona, on van muntar un negoci de productes colonials: cafè, sucre, cacau... El negoci funcionava bé i es va traslladar a un edifici del carrer de la Ribera, just davant del mercat del Born. El pare de Lluís es va casar amb una noia vídua que posseïa plantacions i fàbrica de sucre a Motril (Granada), amb la qual cosa el negoci es va complementar i engrandir. La bona posició de la família va facilitar que Lluís pogués portar a terme la seva gran il·lusió: el col·leccionisme d’art. Va començar amb els cartells publicitaris, molt en voga a primers del segle xx. Gràcies a la venda d’aquesta col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona, va poder començar a comprar peces d’art de pràcticament tots els tipus: pintura, escultura, dibuix, etc. En fi, una col·lecció de gran envergadura que anava instal·lant al mateix edifici on hi havia l’empresa i la residència familiar.
Sens dubte, la part més coneguda internacionalment de la seva col·lecció era la de pintura i escultura medieval, tant romànica com gòtica. La compra d’aquestes peces el va fer introduir-se dins del món dels espavilats que es feien seves a molt baix preu algunes peces que a mercats internacionals adquirien un gran valor.
Marcar cànon en l’art català
Si bé Plandiura comprava bàsicament per a la seva col·lecció, també es va veure embolicat en la venda de l’absis de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà) i que actualment es pot veure al Museu de Belles Arts de Boston.
Els artistes catalans de la seva època també van ser bons subministradors de Plandiura. De fet, molts treballaven en bona mesura per a la seva col·lecció i, lògicament, procuraven que les obres fossin del gust de tan bon client. Es podria dir que Plandiura va marcar una mena de cànon en l’art català dins de la primera meitat del segle xx.
A primers dels anys trenta, la indústria sucrera va entrar en crisi i Plandiura no va veure altra solució que vendre’s la col·lecció per salvar l’empresa. Tot i que podria haver-la venut a marxants internacionals, Plandiura va voler vendre-la a les institucions del país. Aquesta situació va generar gran polèmica ja que hi havia sectors que no volien que es gastés diner públic per salvar una empresa privada, mentre que altres veien que era una oportunitat única per a evitar que gran part del patrimoni artístic català volés cap a l’estranger. Finalment la col·lecció es va vendre a un consorci format per la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona. Gràcies a això, avui aquesta col·lecció pot ser admirada en museus del país, principalment el MNAC.
Paral·lelament Plandiura va anar formant a través dels anys una altra col·lecció a casa d’una noia, Victòria González, que vivia a Barcelona i amb qui mantenia una relació sentimental. L’interès mostrat per tots dos perquè la col·lecció no es disgregués, va fer que, a la mort de Victòria l’any 1955 i de Lluís el 1956, anés a parar al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, on es conserva actualment. Per qüestions relacionades amb la moral pública dels anys 50, es va inventariar amb el nom de Llegat 1956.
La vida de Plandiura, pel que fa a la seva vessant de col·leccionista, va estar molt centrada a Barcelona, però això no vol dir que no intervingués de forma directa o indirecta en altres localitats del país, i el Vallès en aquest cas ocupa una posició privilegiada.
El 1917 Josep Puig i Cadafalch va descobrir unes pintures romàniques darrere d’un retaule barroc a l’església de Santa Maria, dins del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Plandiura va ser qui en va pagar la restauració. Per a aquesta tasca va comptar amb l’italià Arturo Cividini, persona molt experta i a qui ja havia conegut pels seus treballs en esglésies pirinenques. Un cop restaurada, la pintura es va mantenir dins de la mateixa església.
Museu del poble a la Garriga
Tot i que no hi havia viscut mai, Plandiura va tenir interès a deixar la seva petjada a la Garriga, població d’on provenia la seva família paterna. Amb aquesta idea va fer reformar una casa que de la seva família al bell mig del poble. Va quedar enllestida a inicis de 1936.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, la casa va ser col·lectivitzada i va rebre el nom de Museu del Poble. Això va permetre que no fos objecte de destrosses. Plandiura va passar pràcticament tota la guerra en territori franquista des d’on podia seguir vetllant per les seves fàbriques andaluses, però en acabar la guerra va tornar a omplir la casa de la Garriga d’objectes d’art. Qui sí que va ser a la casa durant la guerra va ser l’escriptor sabadellenc Joan Oliver. Segons ell mateix va deixar escrit, va instal·lar-se a la casa de la Garriga a fi d’escriure l’obra dramàtica La fam, ambientada precisament en el conflicte bèl·lic que s’estava vivint.
Pel que fa a les obres que s’hi guardaven, caldria destacar una presència important d’escultures de marbre de clara influència noucentista. Clarà, Gargallo, Hugué i Rebull hi tenien escultures, algunes al pati posterior de la casa. Plandiura va oferir la casa i la col·lecció a l’Ajuntament de la Garriga de forma gratuïta, a canvi de quedar lliure de pagament d’impostos. L’Ajuntament no ho va acceptar al·legant que els costos de manteniment serien massa elevats. Plandiura va morir l’any 1956 i el 1963 la casa, amb tot el seu contingut, va ser venuda a Joan-Anton Maragall, propietari de la Sala Parés de Barcelona, que la va anar revenent a Museus i col·leccionistes d’art.
Patrimoni Art
