Molt abans de ser president de la Generalitat, Lluís Companys va conèixer el Vallès arran de la seva tasca política al llarg del primer quart del segle xx. Nascut al Terrós (Urgell) l’any 1882, va ser un profund coneixedor de la realitat pagesa de principi de segle, que va provar de millorar a través de la creació de la Unió de Rabassaires, amb la qual va intentar reunir la base social agrària entorn de les idees del republicanisme i el sindicalisme obrer.
La seva implicació i manera de fer política el va dur a fer una gran quantitat de mítings en poblacions agràries afectades pel fet rabassaire i Castellar del Vallès no en va quedar al marge. Des de les files del Partit Republicà Català, el 1920 va obtenir l’escó de diputat per Sabadell, al qual va optar en quedar vacant a causa de l’assassinat del seu amic advocat laboralista Francesc Layret. A partir de llavors va intensificar les seves visites a les terres vallesanes, i entre 1921 i 1926 va freqüentar i conèixer tant Castellar, que va decidir establir-hi la casa d’estiueig per a la seva família. Cap al 1923 la família Companys es va instal·lar a cal Targa, entre el carrer de les Roques i el carrer de la Mina, fins que al 1928 es va traslladar a la seva nova casa d’estiu del que havia de ser la ciutat jardí de can Rull, a Sabadell.
En aquella època Castellar del Vallès era un poble eminentment agrícola que convivia amb una forta industrialització al llarg del riu Ripoll. Orientada sobretot al tèxtil i encapçalada per la fàbrica Tolrà, modèlica en aquell temps pel bon tracte que donava als seus treballadors. A Castellar, doncs, es conjugaven el món obrer amb el món rabassaire d’una manera que devia ser ben interessant per a aquell polític que esdevindria anys després una peça clau de la història de Catalunya.
En aquell període, Companys va establir forts lligams amb la població castellarenca i hi organitzava reunions polítiques d’havent sopat, de caire discret, ja que s’estava en plena dictadura de Primo de Rivera. Gent de la contrada i castellarencs polititzats compartien amb ell moments i visions republicanes comunes sota la pèrgola del pati. És precisament en aquell moment quan va establir un fort vincle amb qui va ser l’alcalde republicà castellarenc durant la República, Antoni Tort i Rocavert, que va esdevenir un bon amic al llarg dels anys. Tant va ser així que l’alcalde era rebut a la Generalitat pel president Companys assíduament, tal com recull La Vanguardia de l’època. Entre d’altres persones que van fer amistat amb Companys cal destacar Pere Costa, Bonaventura Gibernau, Sixte Canadell, els germans de cal Fasi, el senyor Ferrer, el senyor Alonso –en Met dels ocells, que li feia els encàrrecs–, en Francesc Urpí –en Paco de les Arenes, propietari de l’hostal del mateix indret–, o l’Isidre Bruguera –l’avi Bruguera.

Records del veïnat
La família de Companys també va deixar una forta empremta a la vila, ja que hi passava més temps que el mateix polític i advocat, que anava i venia de Barcelona i Sabadell. Fonts orals encara recorden que la seva primera dona i mare dels seus fills, Mercè Micó, donava galetes a la mainada del carrer, o que la filla, Maria de l’Alba, no queia gaire bé perquè “era molt senyoreta”. Potser el record mes curiós és el del fill Lluïset, com tothom el coneixia, que patia una malaltia mental. Els veïns del carrer de les Roques deien que tenia poders. Sembla que coneixia tècniques d’hipnosi i que podia deixar immobilitzades les persones agafades a una reixa i que després la feina era desfer l'encanteri.
La veu popular també recorda Lluís Companys com una persona elegant, però que a vegades li faltava algun botó o duia una vora descosida. Es diu que fins i tot sortia al carrer amb pijama de ratlles i sabatilles, però sempre amb el mocador a la butxaca que el feia tan característic. També es recorda la seva afició a apropar-se al rec de Fontscalents per caçar crancs de riu i granotes a la bassa del Brunet, que servien per fer l’àpat de l’endemà, potser acompanyat també de botifarra negra de cal Camilo, per a la qual tenia una predilecció especial. Un altre fet que se li coneixia era la seva afició per apropar-se a l’Hostal de les Arenes a jugar a cartes o simplement a passar una estona xerrant amb els vilatans o el propietari, en Paco de les Arenes.
El 23 de setembre de 1934, ja com a president de la Generalitat de Catalunya després de la mort del president Francesc Macià i dies abans dels Fets d’Octubre, Companys va tornar a Castellar de forma oficial per inaugurar les Escoles Emili-Carles Tolrà. Aquella visita fou recollida pel setmanari local que la descrivia com un dia molt especial per a la població. Després d’unes paraules de l’inspector de Primera Ensenyança, va parlar el president Companys. Va recordar els seus temps passats a Castellar, on va dir que comptava amb “molts i bons amics”. Després va felicitar l’Ajuntament i al senyor Carles Tolrà i digué que “les escoles havien de ser una oportunitat per aquelles intel·ligències que, en no procedir de classe benestant, fins fa poc no podien aspirar a una plenitud intel·lectual”. A continuació, autoritats i convidats van anar cap a l’Hostal de les Arenes, on es va fer un àpat d’obsequi, al qual van assistir uns dos-cents comensals.
Tanmateix la darrera i més simbòlica visita de Companys a Castellar va ser la del 16 de maig de 1936, dos mesos i mig després de la rebuda apoteòsica de retorn a Catalunya, un cop alliberat de l’empresonament a què havia estat sotmès pels Fets del Sis d’Octubre de 1934. La declaració que Companys havia fet de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, enmig d’un ambient de revolta popular contra el govern de dretes de Madrid, va culminar amb la seva condemna a trenta anys de presó, primer reclòs al vaixell-presó Uruguay al port de Barcelona i després al penal del Puerto de Santa Maria de Cadis. Aquella reclusió, però, no va aturar la força política de Companys i la seva figura es va engrandir, de manera que va esdevenir un personatge central també per a l’esquerra republicana i progressista espanyola. És llavors quan Companys va usar de forma més efectiva el seu coneixement dels mitjans de comunicació com a eina per propagar idees polítiques. La seva signatura a les pàgines de La Humanitat o El Mercantil Valenciano el van mantenir al centre de la política catalana i el van ajudar a guanyar les eleccions el 16 de febrer del 1936, triomf que va ser seguit d’una amnistia dels presoners acusats de delictes polítics i socials.

L’amistat amb l’avi Bruguera
Ajudat pel seu bon amic l’alcalde Antoni Tort, el president Companys va organitzar un dinar de celebració a l’Hostal de les Arenes per obsequiar els periodistes que l’havien seguit durant el seu any i mig de reclusió. Els hi va dur sense dir-los on anaven i els periodistes van quedar impressionats per la rebuda de la població a l’entrada de Castellar, per l’entorn natural del poble i pel tracte rebut a l’hostal. Durant el dinar el president va presentar als periodistes els seus vells amics Paco de les Arenes i en Met dels Ocells. En acabar l’àpat, Companys va insistir a parar a Castellar per saludar al seu vell amic Isidre Bruguera –l’avi Bruguera. “És l’únic republicà que hi havia a Castellar fa molts anys i un dels millors amics que jo he tingut”, va declarar el president davant d’un avi i la seva dona emocionats davant de la gentada.
Aquesta visita va ser extensament recollida al diari La Humanitat del 17 de maig del 1936 i es van fer un bon nombre de fotografies per part dels periodistes i dels fotògrafs locals, com les que recollim en aquestes pàgines. També va ser la darrera visita coneguda de Companys a Castellar abans del cop d’estat militar del general Franco i de la Guerra Civil que el va dur primer a l’exili i després a ser afusellat pel govern del dictador feixista.
Aquest article s’ha confeccionat amb la recerca duta a terme per a l’exposició ‘Companys a Castellar’ de l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès. El seu autor vol agrair totes les col·laboracions