El recader del tren
L’antic missatger que feia encàrrecs amunt i avall anava en ferrocarril i és un de tants vells oficis desapareguts
Rafel Ballús
, Carme Ballús
(text)
, Arxiu de la Família Ballús (fotografies)
Com tants d’altres oficis (la filadora, el baster o l’espardenyer), la figura del recader de tren ha desaparegut, substituïda per les empreses de missatgeria i més modernament per alguna empresa de l’anomenada economia col·laborativa que s’ofereix per a fer exactament el mateix: fer de recaders. No només dur paquets d’aquí cap allà, sinó fer petits encàrrecs.
Els qui signem aquest article vam néixer i créixer al centre de Granollers i per a molta gent érem “els fills del recader”. Amb un punt de nostàlgia que no ens volem estalviar, explicarem en què consistia aquesta feina. El nostre pare, Manel Ballús Roca, nascut a Bigues el 1905, va fer de recader de tren, no pas per vocació, que la seva era ser botiguer –de fet va tenir una botiga de queviures a Barcelona fins al 1941– sinó perquè les circumstàncies de la vida li van dur. Dit això, va exercir de recader sense perdre mai el bon humor i posant per damunt de tot un valor que per a ell era essencial: l’honradesa.
El mocador de fer farcells
El seu dia a dia consistia en llevar-se d’hora, esmorzar i carregar el mocador de fer farcells amb els paquets que havia de transportar cap a Barcelona. En un paper a la cartera i meticulosament apuntats, hi duia els encàrrecs que havia de lliurar i els que havia de recollir, tot ordenat de forma que els punts d’itinerari fossin el més consecutius possible. Anava fins l’estació amb el seu farcell carregat a l’esquena i unes espardenyes de vetes als peus: havia de caminar molt. Agafava el tren i un cop a la gran ciutat feia el seu recorregut, repartint i recollint el que calgués. Al carrer Comerç hi tenia el que en deien “l’agència”, un local on ell i altres recaders podien rebre encàrrecs i guardar paquets.
Al migdia agafava un altre tren i tornava cap a Granollers. Com en el conte d’en Patufet, la mare amb algú de nosaltres sortia de casa, al carrer Comtes de Bell-lloc, amb un cabàs amb el seu dinar per dur-li fins a la botiga de joguines de can Xirau (ara la botiga Somnis) a la carretera. La botiga queia a prop de l’antiga estació de tren i els de can Xirau eren parents nostres. Allà, el pare dinava en una esgarrapada, deixava els encàrrecs que duia, en recollia d’altres i tornava a agafar el tren cap a Barcelona, on repetia el mateix que al matí: repartir i recollir d’altres encàrrecs. A la tarda, tornava cap a casa, però la feina no havia acabat: posava els paquets grans en un carretó i duia al damunt els petits i començava a repartir el que era més urgent per les cases o comerços granollerins.
Una feina basada en la confiança
La gent confiava en ell. Sovint duia joies o rellotges a reparar a algun taller barceloní. També diners, que anaven d’una població a l’altra custodiats per la seva proverbial honestedat. Com que coneixia bé els bons proveïdors, alguns clients li feien encàrrecs especials, per exemple, comprava saquets de trufes per a la Fonda Europa. De sobte, el passadís de casa s’omplia de la intensa olor de les trufes durant una nit, fins que l’endemà agafàvem els saquets i els dúiem, la mare o un de nosaltres, cap a la fonda. D’anècdotes en podríem explicar un munt, perquè el pare feia tota mena d’encàrrecs i no sempre de mida petita, tant podia dur un sobre amb una cadena d’or com els grans pots de nata per a la granja Saderra (on ara hi ha el Viena). Potser una de les coses més singulars que apareixien per casa de tant en tant eren animals dissecats, que fins que es podien dur al seu propietari o aquest els venia a recollir feien estada al menjador, que la casa era petita i no sabíem on posar la guilla o l’esquirol d’ullets de vidre.
Per il·lustrar també la qüestió de la confiança, podem dir que el pare sovint la feia petar amb els seus clients, si en tenia el temps i l’ocasió. Així, va escoltar el que en podríem dir la primera llei del màrqueting, de boca de l’avi Paco Parellada del restaurant barceloní Les 7 Portes: “Manel, jo no visc dels que vénen, visc dels que tornen”. Essencial, oi?
Per al diumenge quedava una altra tasca: revisar tots els papers i fer els rebuts. Amb la seva lletra pulcra, el pare estampava un segell amb nom i adreça a la banda esquerra d’uns papers blancs meticulosament tallats i hi escrivia l’encàrrec fet, el dia i l’import. Els dilluns, un de nosaltres (no pas ell, que era a Barcelona) agafava la carpeta amb els rebuts i passava per les cases o les botigues a cobrar. Tots dos encara tenim gravada la cantarella que amb nou, deu o onze anys, repetíem a cada lloc: “Bona tarda, sóc el fill –o la filla– del recader, vinc a cobrar un rebut”. Ves, ja ho sabien qui érem, però ens havien ensenyat a dir-ho així, ben educadament.
Carpeta Històries a tot tren
