El baixador de Montornès que no va ser...
Des de 1960, el municipi ha anat reiterant peticions per tenir una parada en la línia de Portbou, prop del polígon Riera-Marsà
Nicolau Guanyabens
(text i fotografies)
En les últimes dècades, i en diverses ocasions, el poble de Montornès del Vallès ha manifestat el seu desig que els trens de la línia ferroviària Tarragona–Portbou paressin al municipi i que, per tal que això fos una realitat, s’ubiqués un baixador o una estació de RENFE a la plana del Raiguer, que és per on aquesta línia travessa el terme.
Tot va començar quan s’estava bastint el Polígon Industrial Riera-Marsà a la plana de can Torrents i hi havia la previsió de construir un nou nucli de població, allunyat del centre del poble, la que seria la Ciutat Riera-Marsà. Era el setembre de 1960 i el promotor de tot plegat, Nicolau Riera-Marsà Llambí, va sol·licitar a RENFE un baixador i també una derivació que, en via morta, anés a parar a les indústries que s’estaven implantant. El 5 de maig de 1962 li va ser concedida l’autorització i el pla parcial que es va aprovar el 28 de maig del mateix any recollia la futura existència de “Estación y maniobra FFCC”. Però aquesta va ser una de les tantes promeses que l’empresari va fer i una de les tantes que no va dur a terme. Un document de RENFE reconeixia que, passats sis anys, la companyia va decidir anul·lar l’expedient per falta d’interès del promotor.
L’any 1971 era l’Ajuntament, amb l’alcalde Jaume Torrents al capdavant, qui reprenia el tema. El ple de 28 d’abril acordava per unanimitat instar a la direcció de la 5a Zona de RENFE a Barcelona a concedir un baixador i una derivació de via. Van donar suport a la resolució la Concentració Industrial Vallesana, amb signatura de William Corboud, i la Delegació Sindical local de Montornès. Després d’un any de contactes i d’una reunió entre el regidor Emilio Téllez, el secretari Bernardino Juste i les autoritats de la xarxa ferroviària, l’ajuntament formalitzava la petició amb una carta i un avantprojecte de baixador al maig-juny de 1972.
En aquesta carta ja es confirmava que la derivació d’una via per connectar les indústries havia caigut de la llista. RENFE havia deixat clar que aquesta revindicació l’havien de fer les empreses, no pas el consistori.
En bus i a peu cap a Montmeló
Quines eren les raons de pes que avalaven la petició d’un baixador o d’una futura estació? Primer de tot, el creixent nombre d’habitants de la població que aleshores comptava amb 7.500 efectius. En segon lloc, el fet que a menys de 350 metres de l’anhelat baixador hi havia el nucli de la Ciutat Satèl·lit Riera-Marsà amb 4.500 habitants i una previsió a curt termini que s’enfilava fins als 15.000. El tercer gran argument feia referència al moviment de viatgers. Es calculava que els desplaçaments diaris de montornesencs, en autobús o a peu, cap a l’estació de Montmeló era molt elevat. I que el tren podria substituir els autobusos que portaven molts obrers i obreres de la zona industrial a Barcelona, i a l’inrevés.
S’adduïa, també, que la venda de bitllets a l’estació de Montmeló estava augmentant considerablement i que el noranta per cent dels usuaris que agafaven el tren al poble veí procedien de Montornès, tant del centre de la vila com de la Ciutat Satèl·lit. Un altre sector de població que es veuria beneficiat amb el baixador seria el dels alumnes de secundària que, atesa la inexistència d’instituts de batxillerat al poble, s’havien de desplaçar diàriament a Barcelona o a Granollers. Finalment els regidors es mostraven convençuts de la futura necessitat dels serveis complets d’una estació, pel moviment de comerç, de matèries primes i d’intercanvi que el complex industrial demanava i demanaria.
Amb bones paraules, RENFE contestava al novembre que no hi havia inconvenient per dur endavant el projecte del baixador, però que per aquest tipus de concessions, caldria que l’Ajuntament cedís els terrenys i les instal·lacions a RENFE, que també hauria de pagar les obres de construcció i els posteriors consums d’aigua i electricitat, i que s’havia de comprometre a comprar una quota mínima de bitllets. Si afegim a tot això que va arribar un pressupost de 2,8 milions de pessetes (expropiacions, andanes i edifici del baixador), podem endevinar el que va passar: el consistori es va desinflar i va confiar que les empreses influents com el Corte Inglés fessin tractes amb RENFE directament, la qual cosa no va passar. La distància que hi hauria entre l’estació de Montmeló i el baixador en projecte seria només de 1,650 Km de línia fèrria. Sense que aquesta proximitat s’esmenti directament en els documents, semblaria que per a les autoritats de la xarxa ferroviària, aquest factor seria determinant per frenar les aspiracions de Montornès.
A l’abril de 1975, els membres del consistori reprenien les gestions interrompudes, conscients que s’havien perdut dos anys. S’inicià un nou intent d’aconseguir un baixador però aquesta vegada associat a la construcció d’un pas elevat sobre la via que serviria per suprimir quatre perillosos passos a nivell que hi havia a la zona. L’edifici del baixador i les andanes quedarien sota aquest vial elevat. I es va repetir la història: requeriments de RENFE, un cost anual de 78.419 pessetes (per tenir una parada), les queixes de l’Ajuntament per les condicions inassolibles, etc. Els darrers documents de l’expedient evidencien que no hi havia indicis d’acord per enlloc.
Avantprojecte de1972. Situació del baixador respecte el nucli de Ciutat Satèl·lit Riera-Marsà. Foto: Arxiu Municipal de Montornès del Vallès.
Vista aèria de la plana del Raiguer, l’1 de juny de 1960. Al centre s’aprecia la curvatura de la línia de tren, allà on s’emplaçaria el baixador en cas que la petició de Riera-Marsà hagués prosperat. Foto: AICC. SACE.
Vista de la plana del Raiguer des del turó homònim, als anys 70 del segle XX. Per damunt del camp de futbol i els horts, una mica a l’esquerra, s’aprecia un comboi circulant per la via. És el punt on s’hagués construït el baixador. Foto: Bernardo López. Arxiu Municipal de Montornès del Vallès.
Carpeta Històries a tot tren
