La periodista sabadellenca Gema Ruiz i Palà, una cara coneguda per les seves cròniques culturals a TV3, ha sorprès amics i coneguts presentant-se com a escriptora. El setembre del 2016 va publicar Argelagues i des d’aquell moment l’èxit de vendes no s’ha aturat, per la qual cosa ara és ella mateixa qui es mostra sorpresa com a protagonista d’un món cultural que coneix molt bé i que fins ara només descrivia i entrevistava. “Jo sóc periodista; com a escriptora sóc una mica outsider”, diu, perquè l’apassiona la seva feina i perquè en el món dels escriptors encara s’hi sent com una intrusa.
El llibre li ha canviat la vida. L’ha escrit a foc lent, durant gairebé set anys. Però ara tot passa molt de pressa: la novel·la es ven, ja s’ha reeditat unes quantes vegades i la Gemma n’ha fet diverses presentacions públiques. Un dels moments més intensos que recorda va ser en un club de lectura que dinamitzava l’escriptor sabadellenc Antoni Dalmases a la Biblioteca dels Safareigs, a la Creu Alta. “Em van dir unes coses..., que vaig sortir plorant d’emoció jo sola pel carrer”, fa. I és que els lectors s’hi bolquen perquè en llegir l’obra recorden també històries familiars. Vivències d’un passat que habitualment no s’escriuen, perquè no formen part dels llibres d’història ni dels homenatges col·lectius, però que a cada casa n’hi ha per explicar.
Gemma Ruiz va néixer a la Clínica de Santa Fe –actual Hospital del Taulí– el 6 de desembre de 1975 i va viure la infantesa al carrer de Piferrer, al barri de la Creu Alta. Per tant, és tallareta. De petita, com que els pares treballaven, passava moltes hores amb els avis, de manera que va mantenir un contacte molt estret amb els avantpassats, els quals visita encara avui sempre que pot. “Amb la Noemí, la meva germana, acompanyàvem l’àvia o la tia a ca la pentinadora del carrer de Castellar i passàvem hores i hores a la ganiveteria dels avis”, diu. La vida de barri era això per a ella, un punt de trobada i de contacte sobretot amb les dones que l’han precedida.
Va estudiar a l’Escola Samuntada i a l’Institut Ferran Casablancas. Es va llicenciar en Periodisme a la Universitat Autònoma i va voler fer les pràctiques en un mitjà cultural; com que tenia la nota més alta, va poder triar i va començar a la Secció de Cultura de TV3. Acabada la carrera, es va estar un any fent tres feines alhora, fins que el 2002 va aparèixer la plaça definitiva a la Televisió de Catalunya.

La vida dels avis, convertida en ficció
“El llibre parteix d’una entrevista a la meva besàvia Remei, que després vaig anar completant amb les trifulgues de la seva filla i de la jove”, afirma la Gemma, que tenia la història familiar al pap. Són dones de la terregada, anònimes, modestes, que van treballar de sol a sol, humilment i en silenci, sota els paràmetres d’unes lleis fetes a la mesura dels homes, però fortes i punxents, que van esdevenir la base per a la supervivència de les famílies i del país. I gràcies a la feina que van fer, i a l’ascensor social, ella avui pot ser una dona lliure, amb una feina ben pagada i reconeguda. “Argelagues és com si hagués posat un mirall a tota una generació i a tot un món que ja ha desaparegut però que a mi me l’han explicat a casa moltes vegades i que vull que es recordi”, sentencia.
Una història que passa a Castellterçol, a Vacarisses i, sobretot, a Sabadell, on va anar a viure la Remei i on va coincidir amb les altres dues protagonistes de la novel·la. Uns fets que serveixen a l’autora per defensar aferrissadament uns valors i unes causes –com la feina de les classes populars i de la immigració–, per criticar el poder –polític, econòmic o eclesiàstic– i per enaltir l’avenç que va proporcionar l’adveniment de la República l’any 1931. Ruiz ressalta, per exemple, la tasca dels mestres republicans.
I parlant del llibre, “la portada és tal com la volia, amb dones somrients, que defensen la dignitat, que van de bracet amb la intenció de tirar endavant. És una imatge del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, a la plaça de Sant Jaume barcelonina el 1941, dia de Santa Llúcia, patrona de les modistes, i dels escriptors!”, fa tot somrient.
“A Sabadell hi ha un monument al sastre, però en falta un a la modista. Hem d’homenatjar les dones que van treballar en el tèxtil, moltes de les quals van acabar patint problemes de sordesa i forts mals d’esquena. No s’ha explicat prou les malalties que van patir aquestes dones, perquè tampoc a elles se’ls donava importància. Hem de revisar el nostre passat, no tenim espai de memòria històrica”. I afegeix: “Sabadell, la Manchester Catalana, té el deure d’honorar la seva classe obrera, i molt especialment les dones i les nenes que en formaven part de forma silenciada”. És Gemma Ruiz en estat pur: una dona que no necessita gran cosa per viure però que defensa el que creu a capa i espasa. Una argelaga més.