No fa pas gaire, en els nostres pobles, hi havia qui esmolva la dalla amb aquell so rítmic que produïen les mans expertes del pagès fregant la pedra d’esmeril a la fulla corvada i maliciosa de l’eina. Era un so que presagiava l’olor d’herba tallada, del baf que aviat ompliria l’entorn d’aquell home entossudit a fer menjar pels conills o a arranar marges. Eren temps en què el teixons feien maleses, de nit, amb els pèsols de l’hort, de quan la llet es comprava a petricons i el terreny es comptava en quarteres.
La petjada rural, intensa, havia generat durant segles alguns criteris, ben clars: els termenals eren sagrats i les hores de regar (al regadiu) motiu justificat per anar a cops de magalla. Reclosos en aquest món moribund que s’havia generat durant decennis de sedimentació de maneres de fer i formes de pensar, hi va néixer una generació que només reconeixia d’esquitllada aquella realitat.
Filla d’aquesta manera de desxifrar el món, l’Anna Ballbona encara es pregunta com és que es va començar a interessar per les lletres. Potser va ser la seva àvia Amàlia, d’Òrrius, la que, explicant-li històries amb aquella llengua tan viva i dringant, li va anar fent presagiar que se l’havia de fer seva, aquella eina. “En tinc un cabàs, d’històries de l’àvia Amàlia: algunes van sortir a Joyce i les gallines i d’altres ja aniran sortint”, diu l’Anna.

Moguda per la curiositat
Així, en una casa, com tantes altres, sense una gran biblioteca, l’Anna es va anar sentint atreta per una curiositat inaferrable cap a les lletres, amb la mateixa naturalitat amb què els seus pares i avis li havien transmès llengua i maneres de fer. Una manera de fer trenada amb aquest punt de dignitat tranquil·la, “una mena de resistència callada i una perseverança absoluta, feta de mica en mica... I això mateix et fa fer les coses amb una mena de compromís que has heretat, que has rebut”, diu. Així, va arribar un moment en què, també pel seu natural, va veure que “havia d’estudiar perquè et cal sortir d’aquell món que has viscut , que és ben teu i que te l’aprecies”. A la Universitat es va adonar que aquella expèriència seva i el trencament que comportava era ben diferent del de la resta de companys i companyes, que podien passar, per exemple, els estius a Anglaterra.
“Vaig fer periodisme moguda per la curiositat”, explica. “La curiositat et belluga i m’ha fet conèixer móns nous”. Enllestits els estudis, va iniciar la seva trajectòria periodística a El9Nou i Ràdio Granollers i, més tard, va començar a treballar a El Punt Avui, primer, fent informació municipal de Barcelona. “Trepitjar el terreny, t’ensenya moltes coses”, afirma. Ara és redactora de Política. Ha fet articles sobre futbol i altres disciplines a L'Esportiu i, a més, col·labora amb altres mitjans de comunicació, com ara les revistes L’Avenç (on tot aquest 2017 fa la sèrie de relats “Disbarats”), El Temps (on fa entrevistes i reportatges literaris) o Vallesos (amb articles i reportatges). Com si no n’hi hagués prou, analitza l'actualitat al programa “Més 324”, que condueix Xavier Graset, al Canal 3/24 de Televisió de Catalunya. Tot de móns que ha anat descobrint, doncs.

La perifèria, ben central
I en bona part, aquest trajecte professional l’ha fet adonar que “si ho mirem globalment, em sembla que les grans ciutats, els seus centres, estan esgotats i farts d’ells mateixos, i es van convertint en una mena de museus. Tant a les ciutats com en espais més globals, les coses estan passant en altres escenaris més perifèrics. I això és molt interessant, també literàriament, perquè el tema és mirar la perifèria”, diu l’Anna, apamant les paraules. “Les coses importants”, diu “estan passant als marges d’aquest centre”. I de fet, la seva primera novel·la Joyce i les gallines explica una realitat perifèrica, de transició, de transformació permanent tant del paisatge, com de les persones que s’hi mouen. Els personatges de la novel·la viuen aquest canvi constant amb una mena d’estranyesa, de perplexitat, que travessa l’obra. “Em sembla que hi ha un punt en la mirada de la Dora –la protagonista de la novel·la– que és inevitablement escèptica, de mirar-te les coses amb un punt de murrieria, desmuntant la realitat amb ironia: però és una murrieria que intenta construir positivament alguna cosa més”, confirma. Tot plegat, a la seva novel·la, explicat amb una llengua propera, vallesana, i amb un dring que l’acosta a escriptors com Trabal o Xammar, descoberts fora de les aules i que “fan servir una llengua que a mi em sembla ben natural i que són un una lliçó d’estil” diu l’Anna, que ha llegit i paït els llibres d’aquests vallesans il·lustres.
L’Anna, abans de Joyce i les gallines, ja havia publicat un parell de llibres de poemes: Conill de gàbia (LaBreu Edicions, 2014) i La mare que et renyava era un robot (Galerada, Premi Amadeu Oller, 2008). També havia fet nombrosos recitals de poesia arreu dels Països Catalans i, així, els anys 2012 i el 2013 va participar en l'espectacle poètic Veus Paral·leles, que impulsa la Institució de les Lletres Catalanes. El 2008 també va ser inclosa en l'antologia Quàntiques! Deu poetes joves en diferencial femení (Universitat Autònoma de Barcelona).
“M’agrada mirar els detalls més ínfims de la realitat i desmuntar-los”, diu. Una realitat que, vista per l’Anna no s’arronça ni renega del compromís de saber d’on vens. Una quotidianitat que inclou, de sotamà, una mirada cap a la ruralitat que no oblida el nom de les herbes ni la fuetada de les batolles batent mongetes, i que es rebela davant dels que, perduda la seva dignitat rural per desídia, no saben explicar a la seva canalla altres contes que les facècies tronades de les pel·licules de Disney.