Sabadell ha homenatjat el compositor Benet Casablancas, un dels creadors vallesans de més renom mundial. El seu seixantè aniversari ha estat el pretext per presentar un programa monogràfic, el 3 de març, al teatre Principal de la vila natal del músic. El director Santi Serrate coordinava el muntatge amb la participació d’altres intèrprets vallesans i de més enllà, que no es van perdre l’oportunitat d’homenatjar a qui dins de l’ofici tothom coneix com “el Benet”.
Ja sigui a Nova York, Seattle, Tòquio, Bremen o a qualsevol auditori de primer ordre, al programa de mà d’una audició de Casablancas no hi manca mai “Sabadell, 1956”: “M’agrada que posin que sóc de Sabadell. Com deia Rainer Maria Rilke: ‘la veritable pàtria és la infància’, i Sabadell és la meva infància i jo em sento molt sabadellenc.” Pel Benet, “l’aspecte local té molta transcendència, i jo hi crec molt en això”. Té sempre ben present que a la dècada dels noranta l’ajuntament va donar suport a tres discos de compositors sabadellencs. El més ambiciós es va fer amb la London Simfonietta: “Va ser una targeta de presentació de la cultura de la ciutat, i sap greu que no s’hagi anat repetint.” Vint anys després, la prestigiosa formació britànica ha tornat a enregistrar noves obres de l’autor vallesà, explica il·lusionat: “Aviat sortirà el disc.” Dins del món de la música contemporània, Casablancas ha begut de l’escola vienesa.
No obstant, el deixeble de Friedrich Cerha no s’ha apartat del Vallès: “Quan vaig estar a Viena vaig tenir opcions de quedar-m’hi, però volia tornar al centre d’operacions. Viure a Sabadell també permet treballar més. Si he d’anar a un concert m’ho rumio dues vegades.”

Humor musical
La conversa amb Casablancas flueix a través d’una innata vocació pedagògica i a una predisposició a la broma o la ironia –algú diria, com a bon sabadellenc– que obren camí cap a reflexions més elevades. Això ho plasma al llibre El humor en la música, de la que està enllestint una nova edició. Es tracta d’una anàlisi on detecta les facècies musicals al llarg de tots els estils i autors. Una lectura recomanable, ni que sigui per acabar escoltant Beethoven amb una somriure sota el nas.
I què té Sabadell? “Per bé o per mal, manté la seva identitat i no està gaire xuclat per la zona metropolitana. Sabadell marca perfil propi, modestament, però l’esperit és molt valuós.” No és d’estranyar, doncs, que etzibi: “Des de casa veig les muntanyes, surts per aquí i de seguida trobes verd, i controlo Barcelona, a veure què fan...”
Família del tèxtil? “Hi ha una connexió amb l’industrial Ferran Casablancas, però el pare era mestre d’obra. M’ha marcat molt veure com feia els plànols. I la meva mare repassava peces a casa. Em devia influir veure fer coses amb les mans. I també això que ara en diuen emprenedoria: el pare tenia una petita constructora i feia tots els papers de l’auca. La feina ben feta, el perfeccionisme... això ho dec molt a ells.”
El catàleg musical de Casablancas, amb tres centenars de títols, comprèn una àmplia gamma de gèneres, però hi mancava l’òpera. Actualment està treballant “a plena dedicació” en la primera: “Quan encetes un gènere, obres un capítol nou.” L’enigma di Lea, amb llibret de Rafel Argullol, s’estrenarà al Liceu el 2019: “Porto dos anys treballant-hi, però hi ha hagut interrupcions d’altres encàrrecs, com un quartet dedicat al Quartet Casals, entre d’altres projectes.”
Casablancas sempre s’ha allunyat de la música significativa o programàtica, i encurioseix com enfoca la representació del text teatral: “El que diu la veu obra un ventall inesgotable. Hi ha un exemple meravellós, que és l’escena climàtica de Pelléas et Mélisande de Debussy, en què emmudeix l’orquestra i la veu declama sola ‘Je t’aime’. És l’antítesi del Tristany i Isolda de Wagner, en què esclata tota l’orquestra per dir el mateix.”

Contra el soroll, l’Heroica
La música de concert de Casablancas s’allunya del món sorollós i de la música decorativa en el que vivim: “Jo crec en una música que parteix del silenci i que és temps organitzat, on la persona es troba a si mateixa. La música és un llenguatge que va al moll de l’òs. Escoltar un quartet de corda de Haydn és, com deia Goethe –i ara més– una gran manifestació de cultura i dels valors humans. Ara sembla que tot és molt relatiu, i que tot es matisa en la postveritat. Jo em rebelo: els valors més potents no estan en perill, sinó que s’han de desenvolupar com es mereixen, al servei de les persones i de les col·lectivitats.” En resum, “Davant de tant revolucionari de pa sucat amb oli, l’Heroica de Beethoven és una simfonia del temps de la revolució, i que ens diu molt del terror que va significar, i de la voluntat utòpica, de l’ambició de transformar el món. Componem perquè no ens agrada el món que veiem i busquem desesperadament coses més importants.”

Sempre fent tentines
Haver acomplert els seixanta anys no marca cap etapa, segons Casablancas: “La trajectòria la veus després, però en el present vas fent tentines. Ara vaig més segur en aspectes tècnics, d’ofici, però el que és important i complicat és escriure una peça amb personalitat, sense repetir fórmules i buscant nous registres. Podries fer com Sibelius, que es va aturar i es va dedicar a mirar boscos, però en general vas avançant. El millor premi és que la gent s’interessi per la teva música”.