El tren passa ràpid amb el seu so metàl·lic, el brunzit de la catenària i la campaneta que assenyala que la barrera s’està aixecant perquè tot el que s’ha aturat per un instant al seu pas, torni a reemprendre el moviment.
Com un sospir. Aquest és el temps que triga avui dia a passar el tren pel final del carrer de casa. Abans, quan el temps encara no corria, quan el carrer s’omplia de la cridòria dels infants i les famílies prenien la fresca a la porta de casa seva, quan els carrers no estaven asfaltats i a les cases no hi havia televisors, abans, fins i tot el tren passava a poc a poc.
Pels volts de l’any 57, quan jo en tenia sis, un cop a la setmana, el tren agafava un protagonisme especial. L’Antònia de ca l’Antic, s’apropava a la via per esperar el regal que li havia de tirar la seva tia des del tren. La seguíem, la seva filla Rosa, el meu cosí Ton, la Quimeta i jo.
Ens omplíem d’emoció quan sentíem el tren que, des de la llunyania, s’anava apropant. Els batecs del cor arran de gola. Confesso que em feia una mica de por aquell soroll que pressentia infernal.
La seva tia, des d’una finestra del tren, li tirava un mocador de farcells ple de presents per a ells i per a la Lisa, la seva filla petita asseguda davant de la porta de casa seva que una meningitis va deixar quasi en estat vegetatiu des de molt petita. A vegades, l’Antònia, mentre esperàvem i vigilava que no ens moguéssim del seu costat, agafava codonys del petit arbre que hi havia a tocar de la via. En feia melmelada que ens deixava tastar untada en un tros de pa.
Un dia el meu cosí Ton portava una moneda de cinc cèntims i, en un descuit de l’Antònia, el va posar sobre la via. Per sorpresa de tots, una vegada el tren va haver passat, la moneda havia quatriplicat el seu tamany. La faria servir per jugar a flendit amb el seu amic, en Miquel de cal Queco. Quan vaig explicar a casa el que havíem fet amb la moneda, em van renyar molt durament i la meva mare va explicar-me que, abans que jo nasqués, el fill de la Maria Rosa i de l’Amadeu de la Torre el va atropellar el tren quan tenia tres anys en un descuit de la seva mare. Aquest era el motiu pel qual ella sempre anava beguda.
Al costat de casa meva hi havia la Torre, una mansió senyorial d’un joier de Barcelona que li va regalar a la seva dona, la Pauleta. El seu nom presidia la façana principal de la Torre. Durant la Guerra Civil van marxar i la Torre va quedar abandonada. Anys més tard, l’Amadeu i la Maria Rosa ocuparien la caseta de les eines i la ferien casa seva. Van tenir dos fills, una nena i un nen. El nen que va morir atropellat pel tren quan només tenia tres anys.
Potser era per això que el tren passava tan a poc a poc, perquè la Maria Rosa no el sentís i no s’empassés a glops de vi tot el seu desesper. O potser perquè la tia de l’Antònia pogués tirar el seu mocador de farcells ple d’aliments. O perquè nosaltres, els nens, tinguéssim temps de dir adéu als passatgers. O potser era perquè el temps encara no havia après a córrer.
Si en un tros de via de l’amplada d’un carrer van passar tantes coses, em pregunto quantes històries deuen haver passat des del principi i fins al final del trajecte.