Les riuades de la tardor de 1962 es recorden a Cerdanyola com un succés que va deixar una petjada inesborrable, com un record dramàtic de la força impactant de la natura i els perills que pot comportar. Però sempre, en tot moment, a Cerdanyola es té ben present que, tot i el drama, la ciutat no va resultar tenyida per la mort. Així com en d’altres poblacions veïnes, germanes, la riuada de la nit del 25 de setembre va suposar la pèrdua de vides humanes, a Cerdanyola l’efecte desbocat de les aigües del riu Sec i la riera Major –també coneguda com riera de Sant Cugat– i de diversos torrents va provocar destrucció d’habitatges, d’indústries, de terrenys agrícoles, d’algun dels pocs equipaments de què disposava el municipi, però no es va haver de lamentar la mort o desaparició de cap veí.
El desbordament de les conques fluvials de Cerdanyola va causar la inundació d'extenses zones del municipi i greus danys materials. Els sectors més afectats van ser els marges de la riera Major a Montflorit, i, per efectes de l’avinguda del riu Sec, tot el clot de can Xarau i el carrer de Pavia, on, segons indiquen testimonis de l'època, l'aigua va arribar al sostre de les plantes baixes. El nivell del riu Sec, que normalment fa honor al seu nom, va pujar entre quatre i sis metres. Van ser aquells moments els més dramàtics en què les famílies, sorpreses per la força dels aiguats, a la nit van passar por per les seves vides.
Igualment, la zona del Pont Vell –compartida amb el terme de Ripollet– va viure moments d’alta tensió. En aquest cas, a més, l’atzar es va posar del cantó cerdanyolenc. El barri es troba encaixat entre els rius Ripoll i Sec i el desbordament del Ripoll sí que va provocar morts i desapareguts a la riba ripolletenca i aigües amunt i avall. La imatge que ha quedat gravada en la ment dels cerdanyolencs, i la més reflectida en les fotografies de l’època, és precisament la de l’enfonsament del pont que unia, i encara uneix, les poblacions de Cerdanyola i Ripollet. Però el fet és que el pont va aguantar la riuada del 25 de setembre i va ser al novembre quan va caure. Joaquim Puig, veí del barri in en aquells diesn voluntari de la Creu Roja, ho explica gràficament: "la riuada de setembre va ser dramàtica; la de novembre, espectacular".

43 famílies afectades
Cerdanyola no va plorar cap mort però 43 famílies van patir d'una manera o altra els efectes devastadors de la riuada. La inundació va destruir del tot 16 habitatges, cosa que va obligar a allotjar provisionalment en pisos llogats per l'ajuntament 62 persones, però va afectar greument 25 habitatges més i 161 de manera lleu. Les ajudes als damnificats per l'administració van ser d'1.049.146 pessetes.
L’emblemàtica i ja desapareguda Revista de Sardanyola informava que la riuada d’aquell 25 de setembre havia suposat uns danys materials de 21 milions de pessetes –de les de 1962– a la indústria, d'1 milió més als habitatges, de 2'5 milions en mobles, roba i parament de la llar i de 3 milions de pessetes en agricultura. Una desena d'indústries amb una plantilla d’uns mil treballadors van resultar afectades.
Alguns serveis i equipaments també van patir els efectes de la força de l'aigua. Fins i tot amb reiteració. El desbordament del riu Sec va arrossegar el pont de l'avinguda Primavera que va ser reconstruït per tornar a ser destruït al novembre i quedar novament afectat al desembre i al gener fins que es va reparar definitivament. Les actes municipals indiquen també que l'escorxador es va inundar tres vegades amb les crescudes del riu i es demanava construir un nou equipament valorat en vuit milions de pessetes, mentre que la reconstrucció i ampliació del mercat es valorava amb un pressupost de set milions de pessetes. El mercat de Sant Josep –aleshores a l'edifici de La Caixa d'Els Quatre Cantons– va resultar també afectat per les nevades de desembre d’aquell 1962 que van acabar d'enfonsar la teulada de la llotja.
L’efecte de la riuada a tota la comarca va estar íntimament lligada amb les condicions urbanístiques i socials del desarrollismo franquista. Cerdanyola no n’és pas una excepció. En aquell 1962, la gran majoria de serveis que té una població del segle xxi eren un somni en una localitat que multiplicava a ritme accelerat la seva població amb l'arribada de la immigració d'altres punts de l'Estat. Les cròniques periodístiques del moment parlen de “Sardanyola” com d’un paradís de “clima magnífic i paisatges encisadors plens de pinedes” al costat de Barcelona. Les actes municipals d'aquells mesos mostren aquest efecte clarament. Entre les peticions directament relacionades amb les conques fluvials, l'ajuntament demanava construir ponts sobre el riu Sec i el tren –previst al Pla d'Ordenació Urbana de Fontetes– i eixamplar el pont del carrer Santa Anna i canalitzar el riu Sec "en el seu trajecte urbà" i va pressupostar la construcció de 500 metres lineals de clavegueram a can Xarau.