Arbres singulars de Palau Solità i Plegamans
Un projecte d’Itinerari pels arbres monumentals del municipi posa en relleu la qualitat i riquesa del patrimoni arbori vallesà
Jaume Pérez i Barrachina
(text)
, Jaume Ventura i Nualart (fotografies)
En record de la gran alzina de can Padró de Palau Solità i Plegamans, catalogada com a arbre monumental i amb una edat pròxima als quatre-cents anys, definitivament morta als anys vuitanta, que és un dels símbols més representatius d’aquest municipi de la plana central del Vallès, ens proposem donar a conèixer de forma didàctica un conjunt dels seus arbres més singulars. Conformen un patrimoni natural poc conegut, d’un valor paisatgístic, botànic i mediambiental indiscutible, que pretenem difondre amb una catalogació el més rigorosa possible.
Aquest article sintetitza un projecte d’Itinerari que presenta quaranta arbres d’interès, amb les seves principals característiques tècniques (alçada, diàmetre i edat aproximada) i que explica els usos i costums més lligats a cada espècie. A Palau Solità i Plegamans hi ha dues zones concretes que acullen una gran quantitat d’aquestes espècies: la font de can Pujol i la riera de Sentmenat. Els arbres estudiats, fotografiats i mesurats són cinc alzines, set roures, cinc pinyoners, dos pins blancs, vuit pollancres, set lledoners, tres plàtans, un ginjoler, un til·ler i una alzina surera. En aquest article en presentem una selecció.
L’objectiu principal del projecte d’Itinerari és incidir en la correcta conservació d’un patrimoni viu i que pot aportar beneficis culturals i turístics a Palau Solità i Plegamans i en altres municipis propers, que posa en relleu la riquesa i la qualitat del patrimoni arbori que hi ha arreu del Vallès, que normalment amb prou feines es coneix a nivell local.
La proposta per conèixer i explicar aquests arbres es basa en dos recorreguts. El primer surt de l’ermita romànica de Santa Maria i acaba a la masia-restaurant de can Duran, vorejant la riera de Sentmenat, amb un seguit de pollancres espectaculars. El segon va des de la font de can Pujol –plena de sorpreses, amb arbres de dimensions i edats considerables– fins al restaurant de Can Joan, davant de la biblioteca i museu municipals.
L’arbre més destacable de tots és el roure (quercus robur i quercus petrae) del camí de can Duran que, juntament amb l’alzina (quercus ilex) de can Sors, són amb tota seguretat els arbres més vells de Palau Solità i Plegamans, d’uns 150 anys pel cap baix. La fusta dels roures, de gran qualitat, s’ha utilitzat des de l’edat mitjana per la fabricació de vaixells, bigues, travesses i mobles, i, en el cas de les alzines, també per a fabricació de maquinària hidràulica. Precisament aquest ús a gran escala, junt al més habitual de combustible, ha fet que el bosc predominant de roure i alzina anés desapareixent del nostre país i sobretot de la nostra comarca. Per aprofitar-ne bé la seva fusta, s’han de tallar al cap d’uns 150 anys, la qual cosa indica el perquè de la seva substitució progressiva per coníferes, de creixement molt més ràpid.
El lledoner (celtis australis) de can Joan és el que té el perímetre més gran del municipi (3,64 metres). Té uns cent quinze anys i era una espècie habitual vora les masies perquè dels tanys joves rebrotats dels arbres grans, tallats per a fusta, se’n feien les forques. Al poble gairebé totes les masies en tenen exemplars magnífics.
El plàtan de la Carrerada, al costat de la font d’en Clavé, es troba en un passeig magnífic que alberga més de cent seixanta arbres. Té uns cent anys i arran de la proximitat amb l’antic rec gran -que repartia l’aigua als camps i horts del poble- s’ha desenvolupat espectacularment.
El pinyoner (pinus pinea) del camí de can Clapés, amb una capçada de gairebé 18 metres, va quedar aïllat en un petit carrer als anys seixanta, quan el propietari de la finca va vendre la part situada al terme de Palau per ser urbanitzada. En el seu moment no el van tallar i ara el seu gran tronc amenaça el mur de la casa del costat. El pi pinyoner va ser introduït per aprofitar els seus fruits, els pinyons, però la seva fusta també s’emprava per a fer mobles de baixa qualitat. Aquest ús ara ja ha desaparegut.
A can Sors trobem un exemplar de pi blanc (pinus halepensis) que és el més gran de Palau, amb les seves dues immenses besses que el fan espectacular. Es tracta d’una espècie àmpliament introduïda pel seu creixement ràpid i recte, que fa de millor aprofitar i que s’ha convertit en l’arbre predominant dels nostres boscos –encara que a la zona nord del Vallès hi predomina el pi roig– i també en el problema principal perquè, el seu abandonament, sumat a la gran quantitat de volum existent i a la qualitat altament piròfita de la seva fusta, formen uns escena ideal per posar-hi el cartell de perill d’incendi. La baixa rendibilitat actual del bosc n’és la causa.
Com a conjunt arbori cal destacar el que en diem el passeig dels pollancres, que és una petita mostra de bosc de ribera, amb una desena de pollancres (populus nigra) enormes, tant d’alçada (20-25 metres), com de diàmetre (d’uns 90-125 centímetres), amb un rierol d’aigües netes i cofat d’altres espècies d’arbres interessants.
Patrimoni Arbres
