La Fàbrica de les Arts que és avui el gran equipament cultural de Roca Umbert a Granollers té l’origen en l’antiga fàbrica tèxtil fundada per Josep Umbert i Ventura l’any 1904, que va estar en funcionament fins el 1991. L’any 1871 Umbert havia fundat ja una fàbrica tèxtil a Sant Feliu de Codines, que cinc anys més tard va ampliar en uns terrenys que va comprar a Palou. La producció de l’empresa es va triplicar i és així com el 1904 es va construir la fàbrica de Granollers. Els nebots d’Umbert van continuar el negoci i van ser ells qui van aportar l’altre cognom a una fàbrica que va passar a dir-se Roca Umbert, que esdevindria emblemàtica del Granollers industrial del segle xx. Les seves dependències acullen ara una gran biblioteca i espais per a la cultura popular, la creació musical i la producció audiovisual, però la seva central tèrmica per produir energia continua dreta, rehabilitada com a espai visitable.
El creixement industrial i sobretot la gran demanda del sector tèxtil català van fer propícies les ràpides ampliacions del negoci familiar. A la fàbrica Roca Umbert de Granollers s’hi van instal·lar els telers en unes grans naus on s’hi feien teixits de tota mena, especialment roba per a dones i nens, sent la producció principal les pisanes (roba de fil de cotó de diversos colors) amb un total de 25 màquines i 36 telers que es van arribar a ampliar fins a cent. És ben fàcil d’imaginar quina activitat tan intensa hi havia en aquells moments a la fàbrica. A la Roca Umbert es treballava a tot drap i no hi havia temps per les aturades, la demanda creixia i calia tenir una font pròpia de subministrament energètic per als 20.000 metres quadrats que ocupava la fàbrica ja l’any 1904. En aquests primers temps, quan encara no havia arribat l’electricitat a la ciutat, el sistema per fer funcionar la maquinària eren uns gran bullidors de vapor, i les fonts d’energia eren el carbó i el fuel.

1.500 treballadors l’any 1917
En morir Josep Umbert l’any 1917, a la companyia que havia fundat –que en aquell moment ja es deia Sobrinos de Roca Umbert Sociedad Comandita–, hi treballaven 1.500 persones. Abans de la guerra, els voltants de la fàbrica eren un constant anar i venir de bicicletes i vianants entrant i sortint del recinte, com encara recorden alguns dels treballadors. Hi havia una intensa vida social tot i que el cas de la Roca Umbert no respon al model de colònia industrial típic de l’època. La gent hi anava a treballar –des de Palou, Granollers i Canovelles- i se’n tornava a casa; no es va arribar a construir cap colònia per als treballadors. Amb tot, hi havia un economat, una part de les instal·lacions reservades pels nadons i infants de les dones treballadores –l’anomenada Casa Cuna, feta l’any 1933– i un taller per aprendre a cosir, cuinar i portar una casa. Aquestes dotacions socials milloraven la qualitat de vida dels treballadors i facilitaven la conciliació entre la vida laboral i la família, lligant de manera molt estreta el treballador amb la fàbrica.
Les condicions laborals de l’època eren força dures, tal com recorden els testimonis. Hi treballava gent modesta, que s’hi guanyaven sous escassos, però que en guarden un bon record, sobretot de la bona companyonia que hi havia entre ells. Es tenia la consciència d’estar treballant en una gran fàbrica, d’estar fent una feina important i sobretot d’estar en un lloc que era capdavanter en la producció de teixits. Poc a poc la maquinària anava evolucionant i dels primers telers de llançadora i de garrot es va passar als automàtics i finalment als de pinça o soucers, comprats a Suïssa i que eren els de gran producció.

La Tèrmica, producció energètica pròpia
L’activitat de la fàbrica demanava una gran quantitat d’energia i els talls de corrent eren una gran preocupació. Quan havien de comprar l’electricitat sempre estaven sotmesos a les restriccions i, tot i que en aquella època era un fet quotidià, la Roca Umbert no podia permetre’s aquelles aturades tan sobtades i constants. Això es va fer especialment palès durant la guerra i la postguerra. Tanmateix, amb l’arribada de la central tèrmica l’any 1951 les coses van millorar i les condicions de treball es van optimitzar. Va ser als anys seixanta que la Roca Umbert va consolidar el seu model de producció energètica pròpia que li va permetre assolir el seu rendiment més alt, que s’allargaria durant més d’una dècada.
La finalitat de la tèrmica era produir l’electricitat necessària per al funcionament de la fàbrica, i a més produir el vapor i aigua calenta a 60º C per als processos de tintat de la roba. Com que la fàbrica era molt gran i es veia sotmesa a les restriccions, es va decidir comprar una caldera més gran que les originals. Aquesta primera caldera, que es va comprar l’any 1951 –i que era el motor d’un submarí–, també es va quedar aviat petita i l’any 1958 se’n va comprar una altra, més gran i potent. Per muntar aquesta gran caldera va venir expressament un tècnic de Bilbao i un encarregat de Vilanova i la Geltrú que s’hi va estar més de dos anys per a deixar-la muntada i en marxa. El procés de construcció a més de llarg i laboriós, va implicar mecànics, soldadors i tècnics que peça per peça la van anar construint, com un gran trencaclosques que s’havia de convertir en l’ànima de la fàbrica. Les grans canonades que es van construir permetien fer córrer el vapor d’aigua que generava l’electricitat i es distribuïa per tota la fàbrica. A més, hi havia calefacció arreu gràcies a les temperatures que s’hi generaven. El vapor d’aigua sobrant, es recuperava i tornava a la caldera, ja fred gràcies al refrescador, una mena de torre de refrigeració que encara avui es conserva i que és una particularitat excepcional d’aquest model de producció energètica.
Els combustibles eren primer el carbó de pedra, després el fuel –recorden els treballadors que tot era molt brut, i que mai no n’hi havia prou– fins als anys vuitanta que comença a conviure amb el gas natural. Poc a poc, la fàbrica va ser autònoma i va aconseguir abastir-se d’energia en tot moment, especialment en els temps difícils de la postguerra, els més durs pel que fa a les restriccions. L’any 1971 va tancar la fàbrica de Sant Feliu de Codines, i les màquines es van destruir. El tancament de la fàbrica de Granollers al cap de vint anys responia a un altre model d’economia, ja en vies de globalització, i algunes de les màquines de la Roca Umbert van tenir un final millor perquè van ser venudes a altres països que les podien aprofitar, com ara el Marroc o el Pakistan.
La fàbrica va tancar definitivament el 1991, incapaç de competir amb els nous sistemes de producció i de mercat. Tot el conjunt de calderes, turbines, condensadors i motors es pot veure tal i com era, i és realment impressionant contemplar aquest gran gegant, ara adormit, tancat dins de l’edifici que li van construir expressament. La feina de neteja i condicionament que s’hi ha fet permet passejar-s’hi i imaginar com era l’activitat allà dins fa no tants anys, les grans temperatures, el negret del carbó i del fuel que ho cobria tot, les presses dels treballadors de la fàbrica, les rialles en acabar els torns, la vida a l’economat i a la Casa Cuna... Tot forma part d’un passat proper que sovint ens queda molt lluny. Val la pena fer una visita a la Tèrmica de la Roca Umbert i contemplar-ne les entranyes. L’Ajuntament de Granollers organitza unes visites guiades i teatralitzades que acosten el visitant al passat fabril d’una manera molt lúdica, fet que sembla impensable quan es parla del turisme industrial. És molt probable, a més, trobar entre els visitants algun antic treballador de la Roca Umbert que explica de primera mà les seves experiències. Emociona escoltar aquests testimonis que recorden la petita ciutat que vivia i treballava dins la Roca Umbert, en un relat que dóna vida a aquest patrimoni industrial del Granollers de mitjans del segle xx.