Tenia 10 anys. No hi havia televisors a les cases, només aparells de ràdio, grans, molt grans. A Mollet plovia molt, però les notícies deien que a Montcada, Sabadell i Terrassa l’aigua s’emportava cases i gent. Recordo tota la família al voltant de la ràdio, al menjador, pendents del que deien. No sortíem a fora, més aviat estàvem pendents de les goteres de casa, perquè teníem la teulada bastant malament.
A l’escola de les monges, on anava, a la rambla, davant d’on ara hi ha el Casal Cultural, s’acabava el cobriment del torrent Caganell, i d’allà fins a trobar-se amb el Besòs, les aigües corrien al descobert (i també les rates). S’havia anat cobrint progressivament des de l’any 1939, poc després d’acabada la guerra, un vell projecte republicà que es va encarregar de portar a terme el nou ajuntament franquista (per cert, finançat amb diners i mà d’obra de moltes famílies republicanes).
Al riu Besòs hi corria encara força aigua, i era neta. Les rieres hi abocaven les seves aigües. A l’estiu, la mainada ens hi anàvem a banyar i hi pescàvem capgrossos i hi trobàvem peixos petits.
Després de les pluges, els carrers semblaven rius i quan l’aigua va desaparèixer, tot era llot i fang. Difícil caminar-hi, especialment la gent gran o les dones embarassades, com ma mare, que esperava per a pocs mesos després la seva tercera filla (aleshores encara no sabia que li caldria “superar” més pluges torrencials i, tres mesos després, la gran nevada). I mentrestant, l’àvia, cada vegada que sentia un tro remugant: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.
Les tempestes del 25 de setembre a la nit van provocar danys materials, però cap pèrdua humana, tal com recollia la revista Vallés, editada a Granollers amb una pàgina setmanal dedicada a Mollet. La primera nit va caure el mur de defensa del marge dret del riu Besòs i va inundar els terrenys i la fàbrica Fredenhagen Ibérica. La segona nit es va desbordar el torrent Caganell i va afectar sobretot les cases del carrer de Berenguer III (l’aigua entrava per la banda del torrent i sortia pel davant). També va inundar la sala de telers de Sederías Fábregas i la secció de llana de la Tenería. A més, va quedar afectada la línia de trens de França en caure el pont del tren sobre el riu Ripoll, a Montcada.
Es va començar a recollir roba i menjar. Es van omplir tres camions de gènere i es van portar al pavelló d’Esports de Barcelona. A Montcada (molt afectada) s’hi va enviar cafè, pa i roba i els tractors de Padragosa i Prat per treure runes .

Vacunació general contra el tifus
El dia 26 l’Ajuntament molletà va obligar a posar-se la vacuna contra la febre tifoidea i va desinfectar les aigües per al consum domèstic. L’endemà, dijous, hi havia poca activitat a les fàbriques i comerços. L’Ajuntament va obrir una subscripció popular i hi va posar 25.000 pessetes per començar i la parròquia en va recollir 20.000. Els equips de bàsquet i hoquei van organitzar partits per recollir diners i fàbriques i famílies van completar la llista. El total, 187.400,90 pessetes. L’Ajuntament, a més, també va donar material esportiu al CF Mollet per valor de 3.000 pessetes per compensar la pèrdua del material fet malbé per l’aiguat.
Arran de tot plegat, es va valorar la necessitat d’estudiar la canalització del Besòs. Perquè les pluges del setembre no van ser, de lluny, les més importants que Mollet va patir. El diumenge 4 de novembre va tornar a ploure molt. Va quedar tallada la carretera cap a Barcelona i només s’hi podia arribar per la Conreria. El Besòs va créixer, l’aigua va ocupar tota la llera i es tem que el pont caigui i talli l’accés a Sant Fost i Martorelles. A Montcada va caure el pont provisional sobre el Ripoll i la línia es talla de nou. Els dies següents es treballa per apuntalar els pilars del pont, mentre queia el marge dret del riu i s’inundava Fredenhagen i la Tenería. Alhora, va caure el pont del tren a la Florida i també va quedar afectada la línia de Puigcerdà.
El desembre de 1962 l’Ajuntament de Mollet destina 85.000 pessetes per als damnificats. Uns dies després, per Nadal, arribava la gran nevada. I el pont del Besòs va caure, finalment, tres anys després, a les inundacions de 1965.