Carpeta La riuada del 1962Jaume Valls
“El gran èxit del franquisme va ser que el que era del tot immoral s’acabés percebent com un fet normal”
Amb el llibre La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme, que ha estat el líder absolut de vendes del Sant Jordi del 2012 a Terrassa, el periodista Jaume Valls i Vila ha demostrat com de viva és, cinquanta anys després, la memòria popular d’aquella tragèdia que va marcar un abans i un després a la ciutat.
Vicenç Relats (text i fotografies)
Després de tants mesos submergit investigant sobre la riuada de 1962, què és el que més l’impacta de la tragèdia?
A informar-me de la riuada a Terrassa hi he dedicat mig any, si fa no fa, partint de l’impacte que a un noi de tretze anys resident a Sabadell li va causar que un seu oncle de trenta-cinc anys se l’endugués la riuada a la Rambla dins el seu cotxe. Les imatges i els fets que vaig viure a Terrassa no els he oblidat mai, i parlant-ne amb molta gent, tothom conserva en la memòria aquells esdeveniments tràgics. La investigació dels fets que es van produir a Terrassa amb motiu de la riuada porta en primer lloc a considerar que el gran èxit de la dictadura, del franquisme governant, va ser que el que era absolutament immoral s’acabés percebent com un fet normal, sense que els seus súbdits els poguessin reclamar responsabilitats. Es governava pels més poderosos sense tenir en compte una majoria de la població que s’havia d’espavilar com podia, sense disposar de cap servei bàsic. Això es va posar de manifest amb la riuada, i els responsables de la catàstrofe no van ser processats, sinó que, ben al contrari, van acabar rebent condecoracions i honors. En democràcia els ciutadans i ciutadanes poden escollir els seus representants, establir les prioritats de l’actuació pública i jutjar-la a les urnes.
A Terrassa aquests responsables deuen tenir noms i cognoms...
Sí, els dels dirigents polítics franquistes i els especuladors de terrenys que es van aprofitar de la ignorància dels immigrants nouvinguts i que no van ser processats pels problemes que havien creat. Ben al contrari, el franquisme els va condecorar i premiar, oblidant molta gent de tota condició que va treballar voluntàriament per refer la ciutat i atendre les persones afectades.
Com s’hauria pogut evitar bona part de la catàstrofe?
La catàstrofe s’hauria pogut evitar, o si més no pal·liar, si el territori terrassenc hagués disposat d’un pla d’ordenació, si la disciplina urbanística hagués funcionat, i si la xarxa de clavegueram, els torrents i el pas de les rieres per la ciutat hagués estat canalitzat. Era obvi que en molts indrets no s’haurien d’haver deixat construir habitatges sense la preceptiva i necessària urbanització. Però a ulls de les autoritats, aquests nous conciutadans no comptaven només que com a mà d’obra a les indústries. A més, l’emergència creada per la riuada tampoc no es va saber gestionar amb eficàcia. La coordinació en les tasques de rescat i d’evacuació per part de les autoritats va ser del tot inexistent i va contrastar amb el voluntarisme de molta gent.
La solidaritat ciutadana i la consciència veïnal van ser les grans herències en positiu de la riuada, oi?
Efectivament, la tragèdia va fer emergir el millor de les terrassenques i els terrassencs: la solidaritat envers els afectats. Aquesta solidaritat nascuda amb motiu de la riuada aniria molt més enllà en el temps. A la història de la ciutat es pot parlar d’un abans i un després de la riuada. Res ja no seria igual, perquè les persones residents al centre i als barris van adquirir consciència de la ciutat com un tot. La riuada va estimular la població dels barris a associar-se per poder millorar les seves condicions de vida, en paral·lel a les reivindicacions i negociacions col·lectives per a l'avenç dels seus drets laborals. La solidaritat a la ciutat també va arribar generosament de Catalunya, d’Espanya i d’arreu del món en forma de suport anímic i de donatius econòmics, tot i que aquests ajuts no es van fer arribar amb diligència ni criteri als damnificats. La distribució d’ajudes i indemnitzacions a les persones afectades es va fer sense la seva participació i la necessària transparència. Van prevaler les ajudes i indemnitzacions per als que tenien poder. Les generoses indemnitzacions i préstecs a les indústries danyades no sempre es van utilitzar per a les finalitats previstes. Molts d’aquests préstecs als industrials es van destinar a despeses sumptuàries i en bona part no es van retornar. La Diputació de Barcelona, que n’era la institució avaladora, els va haver de reclamar judicialment ja en la democràcia.
Tampoc van ser massa diligents les tasques de reconstrucció. Les cases per als afectats es van eternitzar...
Les obres de reconstrucció de la ciutat es van allargar massa en el temps i les autoritats locals van perdre l’oportunitat d’urbanitzar els barris i de construir-hi els equipaments necessaris. De fet, Terrassa no va començar l’actual transformació urbana fins després de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, amb el Pla General de 1983. Es va passar pàgina molt aviat de la catàstrofe, malgrat la importància dels danys morals que va produir. La lluita per la democràcia, pel futur col·lectiu, va fer passar pàgina a la riuada. Ara, amb la commemoració del cinquantè aniversari, l’Ajuntament i la ciutat fan un esforç important per explicar, recollir testimonis i valorar en tota la seva importància aquella tragèdia, la més gran que es coneix en la història de la ciutat. Una catàstrofe que va evidenciar com no s’havien de fer les coses, que la riquesa creada col·lectivament no ha de quedar-se en mans de pocs sinó que s’ha de compartir amb racionalitat. La riuada de 1962 obriria a la ciutat de Terrassa nous horitzons de solidaritat i progrés.
A tot el Vallès hi ha encara un ball de xifres pel que fa al nombre de víctimes. Finalment a Terrassa es parla de 327 morts i desapareguts.
El número precís de víctimes mortals de la riuada continua avui sent una incògnita lamentable, perquè tot i comprendre les dificultats, les autoritats no van posar-hi els mitjans necessaris per a la seva correcta identificació. El mateix passa amb els danys materials que es van produir. Caldrien estudis aprofundits i rigorosos per tractar de treure’n l’entrellat.
Compta seguir estudiant-ho?
Com a periodista, tinc la intenció de continuar aprofundint en la memòria popular, tant mitjançant entrevistes amb testimonis orals com amb l’obtenció de nova documentació fotogràfica que moltes persones conserven i que encara no s’ha publicat. De tot plegat espero poder fer-ne un nou llibre, que s’editi dins aquest mateix any, perquè contràriament al que es podria suposar, la riuada de 1962 és un fet ben viu en la memòria dels que la van patir. Amb tot, també les noves generacions han sentit explicar aquestes vivències als seus pares o avis i tenen un interès positiu per saber allò que va passar, per què va passar i les seves conseqüències.
A informar-me de la riuada a Terrassa hi he dedicat mig any, si fa no fa, partint de l’impacte que a un noi de tretze anys resident a Sabadell li va causar que un seu oncle de trenta-cinc anys se l’endugués la riuada a la Rambla dins el seu cotxe. Les imatges i els fets que vaig viure a Terrassa no els he oblidat mai, i parlant-ne amb molta gent, tothom conserva en la memòria aquells esdeveniments tràgics. La investigació dels fets que es van produir a Terrassa amb motiu de la riuada porta en primer lloc a considerar que el gran èxit de la dictadura, del franquisme governant, va ser que el que era absolutament immoral s’acabés percebent com un fet normal, sense que els seus súbdits els poguessin reclamar responsabilitats. Es governava pels més poderosos sense tenir en compte una majoria de la població que s’havia d’espavilar com podia, sense disposar de cap servei bàsic. Això es va posar de manifest amb la riuada, i els responsables de la catàstrofe no van ser processats, sinó que, ben al contrari, van acabar rebent condecoracions i honors. En democràcia els ciutadans i ciutadanes poden escollir els seus representants, establir les prioritats de l’actuació pública i jutjar-la a les urnes.
A Terrassa aquests responsables deuen tenir noms i cognoms...
Sí, els dels dirigents polítics franquistes i els especuladors de terrenys que es van aprofitar de la ignorància dels immigrants nouvinguts i que no van ser processats pels problemes que havien creat. Ben al contrari, el franquisme els va condecorar i premiar, oblidant molta gent de tota condició que va treballar voluntàriament per refer la ciutat i atendre les persones afectades.
Com s’hauria pogut evitar bona part de la catàstrofe?
La catàstrofe s’hauria pogut evitar, o si més no pal·liar, si el territori terrassenc hagués disposat d’un pla d’ordenació, si la disciplina urbanística hagués funcionat, i si la xarxa de clavegueram, els torrents i el pas de les rieres per la ciutat hagués estat canalitzat. Era obvi que en molts indrets no s’haurien d’haver deixat construir habitatges sense la preceptiva i necessària urbanització. Però a ulls de les autoritats, aquests nous conciutadans no comptaven només que com a mà d’obra a les indústries. A més, l’emergència creada per la riuada tampoc no es va saber gestionar amb eficàcia. La coordinació en les tasques de rescat i d’evacuació per part de les autoritats va ser del tot inexistent i va contrastar amb el voluntarisme de molta gent.
La solidaritat ciutadana i la consciència veïnal van ser les grans herències en positiu de la riuada, oi?
Efectivament, la tragèdia va fer emergir el millor de les terrassenques i els terrassencs: la solidaritat envers els afectats. Aquesta solidaritat nascuda amb motiu de la riuada aniria molt més enllà en el temps. A la història de la ciutat es pot parlar d’un abans i un després de la riuada. Res ja no seria igual, perquè les persones residents al centre i als barris van adquirir consciència de la ciutat com un tot. La riuada va estimular la població dels barris a associar-se per poder millorar les seves condicions de vida, en paral·lel a les reivindicacions i negociacions col·lectives per a l'avenç dels seus drets laborals. La solidaritat a la ciutat també va arribar generosament de Catalunya, d’Espanya i d’arreu del món en forma de suport anímic i de donatius econòmics, tot i que aquests ajuts no es van fer arribar amb diligència ni criteri als damnificats. La distribució d’ajudes i indemnitzacions a les persones afectades es va fer sense la seva participació i la necessària transparència. Van prevaler les ajudes i indemnitzacions per als que tenien poder. Les generoses indemnitzacions i préstecs a les indústries danyades no sempre es van utilitzar per a les finalitats previstes. Molts d’aquests préstecs als industrials es van destinar a despeses sumptuàries i en bona part no es van retornar. La Diputació de Barcelona, que n’era la institució avaladora, els va haver de reclamar judicialment ja en la democràcia.
Tampoc van ser massa diligents les tasques de reconstrucció. Les cases per als afectats es van eternitzar...
Les obres de reconstrucció de la ciutat es van allargar massa en el temps i les autoritats locals van perdre l’oportunitat d’urbanitzar els barris i de construir-hi els equipaments necessaris. De fet, Terrassa no va començar l’actual transformació urbana fins després de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, amb el Pla General de 1983. Es va passar pàgina molt aviat de la catàstrofe, malgrat la importància dels danys morals que va produir. La lluita per la democràcia, pel futur col·lectiu, va fer passar pàgina a la riuada. Ara, amb la commemoració del cinquantè aniversari, l’Ajuntament i la ciutat fan un esforç important per explicar, recollir testimonis i valorar en tota la seva importància aquella tragèdia, la més gran que es coneix en la història de la ciutat. Una catàstrofe que va evidenciar com no s’havien de fer les coses, que la riquesa creada col·lectivament no ha de quedar-se en mans de pocs sinó que s’ha de compartir amb racionalitat. La riuada de 1962 obriria a la ciutat de Terrassa nous horitzons de solidaritat i progrés.
A tot el Vallès hi ha encara un ball de xifres pel que fa al nombre de víctimes. Finalment a Terrassa es parla de 327 morts i desapareguts.
El número precís de víctimes mortals de la riuada continua avui sent una incògnita lamentable, perquè tot i comprendre les dificultats, les autoritats no van posar-hi els mitjans necessaris per a la seva correcta identificació. El mateix passa amb els danys materials que es van produir. Caldrien estudis aprofundits i rigorosos per tractar de treure’n l’entrellat.
Compta seguir estudiant-ho?
Com a periodista, tinc la intenció de continuar aprofundint en la memòria popular, tant mitjançant entrevistes amb testimonis orals com amb l’obtenció de nova documentació fotogràfica que moltes persones conserven i que encara no s’ha publicat. De tot plegat espero poder fer-ne un nou llibre, que s’editi dins aquest mateix any, perquè contràriament al que es podria suposar, la riuada de 1962 és un fet ben viu en la memòria dels que la van patir. Amb tot, també les noves generacions han sentit explicar aquestes vivències als seus pares o avis i tenen un interès positiu per saber allò que va passar, per què va passar i les seves conseqüències.
