La pluja caiguda de forma ininterrompuda durant la tarda del 25 de setembre de 1962 no feia presagiar la tragèdia que Montcada i Reixac viuria. La intensitat va anar augmentant durant el vespre fins que sobtadament va caure un fort ruixat a les 22.45h, que va durar aproximadament dues hores i que va deixar 150 l/m2. La pluja torrencial va accentuar l’agressivitat del Ripoll, un riu que ja baixava desbordat des del seu naixement, deixant al seu pas mort i desolació. Els primers crits demanant auxili es van sentir enmig de la foscor, barrejats amb l’estrepitós soroll provocat pel corrent del riu. El subministrament d’electricitat s’havia tallat i només el breu espai de temps en què els llampecs il·luminaven la nit permetia veure persones enfilades a les teulades de les cases per refugiar-se de les aigües.
Aquella nit el pont del ferrocarril de la línia de Portbou va ser el fatídic protagonista. L’estructura es va convertir en una improvisada presa artificial que va negar els terrenys i els habitatges més propers. L’aigua del Ripoll arribava embravida fins aquest punt i quedava retinguda. Pocs metres abans, la inusual i crescuda riera de Sant Cugat, afluent del Ripoll, empenyia amb força per intentar dipositar també el seu contingut al riu que s’havia estancat. Aquest fet va fer pujar ràpidament el nivell de l’aigua, que va inundar les cases de la Font Pudenta, on va assolir els tres metres d’alçada.

La fàbrica Aismalibar, inundada
El desnivell existent als terrenys dels costats del pont del ferrocarril va provocar que l’aigua es desviés cap al barri de Sant Pere de Reixac (l’actual Carrerada). L’escola La Salle i el carrer Escoles van quedar totalment inundats i plens de fang. Més amunt, el riu continuava acumulant aigua i trobava camí en direcció Mas Rampinyo, ocupant la fàbrica Aismalibar. Aquesta empresa havia esdevingut una pròspera factoria amb més de 1300 treballadors que va patir pèrdues valorades en 85 milions de pessetes. Mentrestant, a l’altra banda del riu, l’aigua s’introduïa al nucli urbà i inundava el barri del Centre-Llevant i el carrer Major, on es va arribar a la cota de 2’5 metres.
Cap a la mitjanit, el pont de la línia de França no va suportar l’empenta de l’aigua i l’estructura metàl·lica va acabar cedint. En aquell mateix instant, el corrent va succionar tot el que estava situat a les zones properes i més baixes, al barri de Sant Pere de Reixac, on va haver-hi el major nombre de víctimes. Sortosament, el pont, en desplaçar-se cap a la dreta, va desviar la trajectòria de l’aigua a la part esquerra del riu. En cas contrari, l’aigua hagués entrat al mig del poble, on residia gran part de la població, i hagués provocat una catàstrofe de dimensions molt superiors. Posteriorment al soroll provocat pel desplaçament del pont de ferro, i en qüestió de minuts, l’aigua va minvar fins esdevenir un bassal que recobria el terra amb una fina capa d’aigua.
La magnitud de la tragèdia es va conèixer l’endemà. Ràpidament van començar a circular les històries sobre les víctimes com la d’Andreu Reyes, l’únic supervivent d’una casa on vivia una família de vuit persones que el corrent es va endur amb ells a dins; la de Montserrat Campmajó, a qui l’aigua li va arrencar el seu nadó dels braços; la ferreria del carrer Carrerada, on només va quedar dempeus un torn de matrisseria; o la de la caseta de la xurreria que hi havia ubicada al passeig Rocamora, on vivien els seus propietaris, i que la riuada va arrossegar com si fos un vaixell fins a la plaça de l’Envelat.
El balanç oficial de la catàstrofe va ser de 25 morts, 10 persones desaparegudes i nombroses de ferides. Les vies de comunicació van resultar greument afectades pels esfondraments de la passarel·la entre Montcada Centre i el barri de Sant Pere de Reixac, del pont de la via fèrria de Barcelona-Portbou i de la passarel·la sobre el riu Besòs, que connectava amb Vallençana. Es van comptabilitzar 17 habitatges destruïts totalment, 300 parcialment i 600 d’inundats. L’avinguda va provocar la desfeta total de la xarxa elèctrica i d’aigua potable, que va provocar l’atur forçat de la indústria. Els carrers de tota la zona afectada van quedar inundats de fang i 100 hectàrees d’horts i de terres de conreu van quedar malmeses. En total, l’Ajuntament va valorar les pèrdues econòmiques en uns 200 milions de pessetes.
L’endemà mateix de la catàstrofe va començar la reconstrucció de la ciutat, acompanyada d’un sentiment espontani de solidaritat que es va despertar entre molts veïns i veïnes, tant dels afectats com dels que no ho havien estat, que van col·laborar en les feines de neteja. Però també van comptar amb l’ajut de moltes persones voluntàries d’altres poblacions i de diferents punts de l’Estat, així com de molts treballadors de la indústria local. Van arribar també els membres de la Creu Roja i destacaments militars propers, així com l’ajut ofert per nombroses empreses.

Dubtosa objectivitat en els ajuts
Ràpidament es va establir tota una organització tutelada pels òrgans franquistes per tal de gestionar els ajuts. La Jefatura Local del Movimiento es va constituir com a punt d’auxili i d’alberg per als primers damnificats. El local de la secció femenina de Falange, al carrer Julio García, es va convertir en un punt de recollida d’aliments. A l’antic local de la Caixa d’Estalvis de Sabadell es va improvisar un dipòsit de roba, on nombroses persones feien paquets. Però tots aquests voluntaris van desaparèixer quan van arribar falangistes de fora del municipi, coincidint amb la visita del Cap de l’Estat i dels seus representants del govern. Diversos testimonis constaten que va haver-hi una dubtosa objectivitat a l’hora d’atorgar els ajuts econòmics als damnificats i que es van produir escenes de pillatge. Precisament, la Guàrdia Civil va detenir durant aquells dies més de 30 persones per actes de saqueig. Per la seva banda, els cinc metges que hi havia a Montcada es van organitzar, de forma espontània, per atendre les necessitats sanitàries i van realitzar una vacunació contra el tifus durant els dies posteriors a la tragèdia a tota la població.
Quan els montcadencs intentaven tornar a la normalitat, i només quaranta dies després de la riuada del 25 de setembre, es van produir noves pluges torrencials, que van tornar a desbordar els rius Ripoll i Besòs. A conseqüència d’aquesta segona riuada quatre cases al Pueblo Español de Can Sant Joan van quedar greument afectades i 59 van patir danys de diversa consideració a la resta del municipi. Aquesta nova avinguda es va endur els nous ponts provisionals en construcció, així com un tram de la línia del ferrocarril de França. El consistori va valorar aquestes destrosses en dos milions de pessetes. Molts dels entrevistats coincideixen en afirmar que aquesta riuada portava més aigua que la del setembre, però que no es van lamentar víctimes perquè es va produir durant el dia i, a més, l’anterior avinguda havia deixat neta la llera del riu.
L’Ajuntament i el Ministerio de la Vivienda van acordar la construcció de 100 habitatges provisionals, que es van ubicar a la barriada de Santa Maria de Montcada, concretament al Pla del Castell (Ca N’Oller), per albergar els damnificats fins que poguessin tornar a les seves cases. Aquests habitatges, que havien de ser provisionals i que van ser coneguts popularment com les “cases de fusta”, van acollir moltes famílies montcadenques durant més de 10 anys.

Un abans i un després a la ciutat
La tragèdia va fer recapacitar les autoritats amb rapidesa. Així, la Confederació Hidrogràfica del Pirineus Oriental i el Ministeri d’Obres Públiques van desenvolupar un pla general de condicionament de la llera del riu Ripoll per canalitzar-lo, donant prioritat al tram que circulava pel nucli urbà del municipi. El desastre marca un abans i un després en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. Així, es van establir tot un seguit de plans urbanístics. Van néixer barris com la Ribera i Carrerada, que fins aleshores estaven formats per cases aïllades i sense urbanitzar, i es van definir diferents polígons industrials.
L’Estat, a través de la Junta Distribuidora de Fondos de la Suscripción pro Damnificados de la província de Barcelona, va fer una aportació econòmica a l’Ajuntament, que es va destinar a la reparació d’alguns carrers i a la construcció d’una escola d’aprenents de Formació Professional, i que va ser batejada amb el nom de “25 de setembre” per recordar la trista efemèride. L’any 1969 el consistori va decidir atorgar la Medalla de la Ciutat, a Francisco Franco, en reconeixement a la seva ajuda en la reconstrucció de la ciutat.
Una fatídica coincidència de factors va provocar la catàstrofe a Montcada i Reixac aquell dia: la gran quantitat de pluja caiguda en poc temps, un riu que no estava canalitzat i l’aigua que va arrossegar tot allò que va trobar al seu pas: cases, arbres, cotxes...; i també el fet que fos de nit i que la població no tingués temps de reaccionar. Però tots els testimonis consultats coincideixen en el veritable causant de la tragèdia: la brossa que es trobava acumulada sota el pont de la línia de ferrocarril de França i que tapava quatre dels cinc ulls per on havia de passar l’aigua. Des de feia temps, havia esdevingut un costum per a molts montcadencs llençar escombraries, runa i tota mena de deixalles al riu sense cap control per part de les autoritats.
En definitiva, la suma de totes aquestes causes va propiciar la catàstrofe més gran esdevinguda al municipi. El fet que el principal agent de la tragèdia fos un element natural i que no estiguessin permeses les veus crítiques en el franquisme va fer que no es busquessin culpables en les administracions responsables.