Adjudicacions per fer addictes

Com que els polígons continuaven sent insuficients, va ser el moment per fer que l’accés a aquelles propietats subvencionades, que seguien una metodologia d’adjudicació poc clara i molt dirigista, servís per convertir cada propietari en un addicte al règim. El sistema d’accés a aquella tómbola era el que explica Joan Jubert a Quadernos de arquitectura y Urbanismo. Indica que la Jefatura Nacional, a proposta de les Ponencias de Utilización de los Patronatos Sindicales Provinciales, determinava anualment els habitatges que s’havien de distribuir. Després que l’OSH reservés algunes vivendes per a organismes oficials, n’adjudicava un nombre determinat a l’Organización Sindical i als Montepíos y Mutualidades Laborales, que les distribuïen por sorteig després de formar la llista de sol·licituds entre els beneficiaris. Era condició indispensable estar sindicat i acreditar la falta d’habitació. En les primeres promocions dels anys 50 la quota que corresponia a l’OS es distribuïa de la manera següent: 20% de funcionaris sindicals i del Movimiento; 10% d’excombatents, expresos, mutilats, Vieja Guardia, militants de FET, i vídues de caídos; 10% de casats en l’any d’adjudicació; 30% de famílies nombroses i 30% a afiliats a entitats sindicals.
Després d’omplir el model de sol·licitud de sindicats i enviat l’informe de les Juntas Sindicales al corresponent Patronato les vivendes s’adjudicaven per sorteig per cada grup, excepte en el de funcionaris que es concedien per escalafó, sense permetre permutes o cessions.
Aquella forma d’accedir al futur sorteig era clara i descaradament dirigista i només es va introduir una única excepció pels damnificats de les rierades del Vallès. Si ens hi fixem, allò era un avanç dels futurs habitatges de Protecció Oficial on, si les condicions d’accés s’han democratitzat, no han perdut, degut a la seva escassetat, la metodologia del sorteig.
Després de la promoció pública de l’Obra sindical del Hogar, es va donar entrada immediata al sector privat per tal de solucionar la gran demanda que encara continuava latent. Es quan van néixer les futures lleis de protecció Oficial (llei de 24 juliol de 1963 i decret 24 juliol de 1968) per reforçar aquella voluntat d’accés a la propietat en la qual s’ajudava fins i tot les classes mitges i altes, que després es corregirien en l’època de la democràcia, però només en part i sense perdre, inexplicablement, l’esperit d’inici.
De la revisió de la història es pot entendre alguns dels problemes que tenim a dia d’avui, des de la bombolla immobiliària fins a la pròpia política d’habitatge, perquè va calar tan fort la voluntat de ser propietari i perquè l’Estat espanyol és el país d’Europa que menys lloguers té.

Els barracons de fusta per als damnificats, a Terrassa. Foto: Autor esconegut. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 01-A49-035117