Cel, terra i gent constitueixen l’univers que ens permet entendre què va passar, la nit del 25 de setembre de 1962, al Vallès. Però no només és l’explicació del que va succeir aquella fatídica nit sinó també de moltes altres nits i dies on les aigües sortides de mare van cobrir camps i cases. Certament, el 25 de setembre de 1962 ha passat a la història com la tragèdia més gran mai viscuda al Vallès. Ara bé, els antecedents, per bé que no tan dramàtics, són nombrosíssims i d’aleshores ençà les terres vallesanes han tornat i tornaran a ser cobertes una i una altra vegada per les aigües. Les inundacions són, al Vallès i a molts altres llocs de la Mediterrània, un fenomen recurrent, fins al punt d’esdevenir una característica definitòria del territori. Un fenomen que, ens agradi o no, en vulguem o no ser conscients, ha format part, forma part i formarà part de les nostres vides. Per tant, les inundacions són fenòmens naturals extrems, que la interacció humana pot agreujar fins a la tragèdia, però en cap cas són fenòmens extraordinaris. Les inundacions formen part de l’essència de les terres vallesanes, fins al punt que la mateixa plana vallesana té el seu origen en l’acumulació de sediments aportats per la dinàmica fluviotorrencial al llarg de milers i milions d’anys. Cal no oblidar que les millors terres de conreu no és casualitat que coincideixin amb les terrasses d’inundació dels nostres rius, rieres i torrents, on els desbordaments seculars han aportat terra i nutrients de qualitat.
Una inundació és qualsevol procés que origina l’efecte de cobrir a sota de les aigües un terreny que habitualment està sec, ja sigui per l’acció directa de les precipitacions, pel desbordament d’un curs fluvial, per l’avanç de les aigües del mar durant un temporal o un tsunami o fins i tot per la pujada del nivell freàtic de les aigües subterrànies. Al Vallès les inundacions, com a norma general, són el resultat de la combinació de fortes pluges que ocasionen, com a resposta hidrològica, el desbordament de la xarxa fluvial, fet que origina les anomenades avingudes, revingudes, riuades, rierades o torrentada. Un mot ben singular és torderada, terme ben viu que utilitzen els habitants de la riba de la Tordera per referir-se a les avingudes d'aquest riu.
Cal tenir ben present que al Vallès, com a tot el món mediterrani, les inundacions són el risc natural que més danys produeix. A part dels efectes perjudicials que ocasiona el cobriment d’aigua d’àmplies zones, cal afegir l’acció erosiva i el poder d’arrossegament que tenen les aigües carregades de sediments.

Pluviometria concentrada
Malgrat que, a priori, pugui semblar estrany, a Terrassa, Sabadell o Granollers plou el mateix o fins i tot una mica més que no pas a Londres, París o Berlín. La percepció d’aquesta comparativa –la verdor i la humitat centreeuropea versus la grogor i l’eixutesa mediterrània– de ben segur que no es correspon amb la realitat que recullen els pluviòmetres al llarg de l’any. Efectivament, la mitjana anual de precipitacions a Terrassa (565 mm), Sabadell (605 mm) o Granollers (613 mm) no difereix gaire de Londres (602 mm), París (619 mm) o Berlín (591 mm). Fins i tot a Sant Celoni plou força més, 727 mm anuals. Per tant, la diferència no rau en la quantitat, sinó en la distribució.
A casa nostra, la distribució al llarg dels anys –variabilitat anual– és molt elevada. Per posar-ne un exemple, a Granollers es van recollir 1.306 mm, l'any 1982, mentre que, l'any 1973, només se'n van recollir 328 mm. Però això no és tot. La distribució al llarg de les estacions –règim estacional– també és ben irregular, amb un màxim de precipitacions a la tardor, seguit d'un de secundari a la primavera. Però fins i tot, en un territori relativament petit com és el Vallès, no hi ha coincidència en quina és l'estació més seca, atès que a les muntanyes litorals i a la plana vallesana quan menys plou és a l'estiu mentre que a bona part de les muntanyes prelitorals és a l'hivern.
Si excloem les parts elevades del massís del Montseny –que presenten un règim pluviomètric ben diferenciat– a la resta de les terres vallesanes s’enregistren de mitjana poc més de 50 dies de pluja al llarg de l’any. Ara bé, durant aquests 50 dies no plou les 24 hores seguides sinó períodes molt més curts, de manera que si sumen les hores efectives de pluja al llarg de l’any en resulten poc més de 7 dies. És a dir, a casa nostra, el total de precipitacions anuals es concentra en un pocs episodis de pluja que en total sumen aproximadament una setmana. Dit d’una altra manera, al Vallès, en una setmana cau tota la pluja d’un any!
Aquesta irregularitat extrema comporta, inevitablement, la concentració de les precipitacions en moments puntuals de gran intensitat. En tot el territori vallesà, per un període de retorn de 10 anys, es poden enregistrar més de 100 mm en 24 hores, llindar que implica, quasi bé sempre, precipitacions molts intenses. El 25 de setembre de 1962, a l'observatori Marcet de Sabadell, es van registrar 95 mm en només 44 minuts. Malauradament, mai sabrem, amb certesa, quan va arribar a ploure, al nucli de la tempesta, a Sant Llorenç del Munt (el pluviòmetre només tenia capacitat per a 100 mm i es va desbordar).
Afortunadament, les altes intensitats pluviomètriques que es registren al Vallès tenen lloc en curts intervals de temps i, sovint, presenten també una forta concentració espacial. Fruit d'això no és estrany que en un indret estigui plovent a bots i barrals i ben a prop només hagin caigut quatre gotes. Fins i tot, els aiguats, força generalitzats, de 1962, van afectar de manera molt desigual les diferents contrades vallesanes, fins al punt que en molts indrets aquestes no van ser les pitjors inundacions de la història. A tall d'exemple, a la Vall del Tenes les inundacions del 10 d'octubre de 1994 van superar amb escreix les del 1962.
L'estacionalitat de les pluges torrencials és un altre factor a tenir en compte. Si bé la tardor és l'època per excel·lència dels forts aiguats, no és gens estrany que a l'estiu, sobretot a l'agost, es produeixin xàfecs tempestuosos, generalment aïllats i de curta durada, que poden assolir una elevada intensitat pluviomètrica. Tampoc no en queden excloses la primavera i, fins i tot, l'hivern, on, amb menor probabilitat, també pot tenir lloc algun aiguat significatiu.
La configuració sinòptica més habitual, per bé que no la única, que acostuma a generar els grans aiguats de tardor, consisteix en una depressió freda en alçada –la popular gota freda– quan coincideix amb un flux marítim en superfície. En el cas de l'estiu, es tracta generalment de sistemes convectius, les anomenades tempestes de calor. En aquestes situacions, la calor acumulada a la Mediterrània, durant els mesos d'estiu, i la complicada orografia del litoral i el prelitoral català juguen un paper ben rellevant.

Tres conques hidrogràfiques
Les gotes d'aigua que cauen a la terra vallesana poden seguir camins ben diferents. Al sector més occidental s’escolen cap al Llobregat, al sector central cap al Besòs i, a l’oriental, cap a la Tordera. Aquesta manca d’unitat hidrogràfica és d’una enorme transcendència, atès que cada conca té unes singularitats orogràfiques, geològiques i hidrològiques ben diferenciades. Si sobreposem la diversitat de conques hidrològiques al fet que els fenòmens tempestuosos de forta intensitat acostumen a tenir una gran localització espacial, aleshores ens trobem que, si bé hi ha situacions excepcionals que poden ocasionar inundacions en totes tres conques hidrològiques, generalment les inundacions només afecten una conca o una part d’aquesta. Per exemple, les avingudes de la riera de les Arenes –conca del Llobregat– o del Ripoll –conca del Besòs– rarament coincideixen amb les torderades.
Tots els rius, rieres i torrents que drenen la terra vallesana tenen unes característiques que no afavoreixen gens la regulació dels cabals en cas d'avinguda. Així és, la modesta superfície de les conques hidrogràfiques i els pendents generalment elevats –sobretot a les zones de muntanya– originen una molt ràpida concentració de les aigües d’escolament superficial, que deriva, inevitablement, en una crescuda també molt ràpida de la xarxa fluvial. En molts casos, podem parlar de veritables inundacions sobtades, on el temps que passa entre el moment de màxima intensitat de les precipitacions i el pic de la crescuda pot oscil·lar entre unes poques hores o fins i tot menys d'una hora. En aquests breus intervals de temps els cursos fluvials vallesans poden incrementar el seu cabal fins a centenars de vegades. A tall d’exemple, el Besòs –a prop de la desembocadura– té un cabal mitjà anual de 3,9 m3/s; el setembre de 1962 portava 1.870 m3/s, és a dir quasi 500 vegades més.
L'escàs recobriment vegetal d'algunes zones, com per exemple Sant Llorenç del Munt o els Cingles de Bertí, encara afavoreixen més la ràpida concentració de les aigües d’escolament superficial alhora que augmenta el poder erosiu d'aquestes. La geologia de moltes contrades vallesanes tampoc no ajuda gens a minimitzar els efectes de l'erosió. El sauló de les muntanyes litorals, els materials tendres de la plana vallesana o els terrenys inestables i nus de vegetació de les cingleres i els codinars estan ben exposats a l'erosió de les aigües. Bona prova d'això és el color xocolata –terbolesa– dels nostres cursos fluvials quan baixen cabalosos. Aquesta terbolesa delata que amb l'aigua viatgen partícules sòlides en suspensió, a les quals cal afegir tota la càrrega sòlida, de grans dimensions, que viatja pel fons de la llera i els objectes –com ara troncs– que viatgen en superfície, per flotació. Aquesta importantíssima càrrega sòlida, que mouen les aigües turbulentes, té un enorme poder erosiu alhora que suposa un risc potencial d'obstrucció de la llera.
En algunes ocasions, les aigües turbulentes, quan baixen a gran velocitat, poden generar onades, com va succeir a la riera de les Arenes durant les tràgiques inundacions de 1962. Aquestes onades són el resultat dels cabals sobtats, endarrerits, que aporten els tributaris respecte el curs principal o bé el resultat de l'esllavissament dels marges de la llera, que provoca el represament momentani de les aigües fins que la força d'aquestes trenca el barratge.

Viure a prop del riu
La dita popular “a la vora del riu no t’hi facis el niu” adverteix del perill dels assentaments humans al llit d’inundació dels rius. Des de sempre, l’home ha volgut viure a prop dels rius per abastar-se d’aigua, conrear les terres més fèrtils..., tot oblidant, moltes vegades, que la fertilitat d’aquells terrenys, sol ser el resultat d’inundacions viscudes per generacions anteriors, les quals van perdre les collites, les cases i fins i tot la vida. Malgrat això, ja sigui per necessitat o per ignorància, l’home torna a ocupar les mateixes àrees una vegada i una altra.
No hem d'oblidar que el desencadenant final del desastre de 1962 va ser el propi ésser humà. El context històric dels anys cinquanta i seixanta, amb una rapidíssima transformació econòmica i social mancada de la més absoluta regulació pública i de recursos, comportà una ocupació intensiva i anàrquica de les lleres.
Han passat 50 anys i els sectors públics n'han pres consciència, probablement de manera molt més ràpida que no pas la població civil. La situació, per sort, no s'assembla gens a aquell ja llunyà 1962, però la vulnerabilitat al risc d'inundacions continua sent elevada. Encara són moltes les accions antròpiques que agreugen els efectes negatius de les inundacions: ocupacions encara inadequades de la llera; l’augment espectacular de les zones urbanitzades que afavoreixen l’escolament superficial; la desforestació que desprotegeix els sòls de l'erosió; l'existència de ponts infradimensionats, que actuen com a preses; o la construcció d'endegaments inadequats que, entre molts altres efectes, incrementen la velocitat de l'aigua i augmenten el poder erosiu.
Mai podrem evitar les inundacions –són un fenomen natural recurrent– però sí que hem d'aprendre a conviure amb el risc i minimitzar-ne els efectes.