La nit de l'aiguat, la sabadellenca Anna Magrinyà (nascuda el desembre de 1930) va dormir plàcidament, tot i que vivia prop de la Riereta de Sabadell (Ronda Ponent) i que les campanes de la ciutat van procurar desvetllar la població amb tocs d'alerta. L'endemà es va llevar de bon matí per anar a la Mútua Sabadellenca del carrer Creueta, on treballava d'infermera. Durant el trajecte va notar que “hi havia un silenci molt estrany: quan vaig passar per davant l'ajuntament no hi havia ningú”. En arribar a la feina es va assabentar de la tragèdia, una tragèdia amb cara i ulls. El conserge de la Mútua, Deogracias Botia Mateu, era un dels afectats per les riuades al barri de Los Rosales de Sant Quirze del Vallès. Immediatament l'Anna va refer el camí amb la intenció de posar-se a disposició de les víctimes d'aquella zona. Abans d'arribar-hi, però, ja es va trobar amb la funcionària Maria Teresa Izard, que la convidar a pujar al cotxe amb el qual es dirigirien a Sant Quirze. Van anar al cementiri, on en un primer moment van ajudar a rentar els cadàvers.
El record és molt present per a la sabadellenca: “Semblaven escultures de fang, retorçades i amb els braços amb l'aire de lluitar per salvar-se. Això els adults, perquè els menuts jeien com adormits. Encara ho veig”.
La família de Botia va rebre de valent. Quan en Deogracias, a qui l'aiguat va agafar a la feina, va arribar a los Rosales només va veure un “pantà sinistre” enmig d'un “paisatge dantesc” (són paraules del conserge) només il·luminat pels llampecs i, més tard, les primeres llums de l'albada. Allà on havia de ser casa seva no hi havia res, però un xic més enllà sobreeixia un edifici més alt. Al teulat hi va veure la seva dona amb el petit Carlos, de 2 anys, a coll. Tenien tres fills. La dona de Deogracias va tenir seqüeles psicològiques tota la vida per no haver pogut salvar els dos grans i la neboda, que tenien el seu càrrec perquè els pares havien anat a la verema, a França.
L'Anna Magrinyà va estar tres dies seguits dedicada absolutament a ajudar els afectats de la riuada a los Rosales. D'entrada es van a resoldre les primeres necessitats: “S'havia de solucionar on havien de menjar i dormir”. Després va tornar a la feina habitual cada matí, però a la tarda, i durant sis mesos, continuava treballant pels afectats.
Magrinyà va documentar amb pèls i senyals tot el que va passar al barri de los Rosales, ja que va dedicar a aquests fets la seva tesina com a assistent social. És una de les primeres alumnes diplomades a l'Escola Sabadell-Terrassa, promoguda pel Gremi de Fabricants. Després de la catàstrofe de les riuades van venir “uns anys molt feliços” com a assistent a l'empresa ASEA-CES (Unitat Hermètica), tasca que va mantenir fins el 1990.