Carpeta La riuada del 1962Aquells bolets de mal averany
Testimoni (Ripollet)
“La meva mare deia que li recordava l’aiguat del diumenge dia 29 d’agost del 1926 que va provocar algunes víctimes mortals. Les persones més joves també recordàvem les tràgiques riuades de València de l’any 1957, encara recents”
Cristina Casas i Palau (text) , Arxiu Municipal de Ripollet (fotografies)
L’estiu del 1962 el recordo com els altres, referent a la calor i els dies de pluja. Al mes de setembre a Ripollet i Cerdanyola, viles agrícoles amb molt de conreu de vinya, es feia la verema i les famílies que hi passaven l’estiu s’acomiadaven el dia de Sant Miquel fent reunions i sopars a les seves cases senyorials modernistes o al Casino. L’única cosa que recordo diferent d’altres estius és l’abundància de bolets de soca que creixien als arbres, plàtans que feien ombra a la carretera, o soques, com la de la figuera de casa, que en va fer tants com no recordo haver-ho vist anteriorment. Deia la meva mare que era senyal de molta pluja...
El dia 23 de setembre vàrem passar el dia –un diumenge– a Lliçà d’Amunt a casa de la germana i, en tornar a Ripollet, cap al vespre, el cel es veia tapat per núvols d’un color gris estrany, molt rar, per mi mai vist.
El dia 25 va començar a ploure a les cinc de la tarda, hora de plegar a les oficines d’Aiscondel S.A. de Cerdanyola, l’empresa on treballava. Vàrem demanar un taxi per poder anar cap a casa, a Ripollet. Vaig ser l’última de totes les companyes perquè era l’única que vivia prop de l’estació del tren i de la parada de taxis. El taxista era el veí de Cerdanyola Enric Fiter Llonch i em va dir: “Cristina, jo he estat pagès tota la vida i no he vist mai ploure tant com avui”. Al cap de poques hores les campanes de la parròquia de Ripollet tocaven a Sometent, les aigües quasi arrasaven els molins paperers de les famílies Barneda, Massachs, Calvet i Font; els camps de conreu; gran part de la carretera; els plàtans alts i massissos; algunes cases... La mateixa nit sabíem que can Roqueta Nou va desaparèixer enduta per les aigües amb el matrimoni i el fill encara solter -eren la família Casamitjana- i més tard aniríem sabent tantes altres pèrdues irreparables.
La meva mare deia que li recordava l’aiguat del diumenge dia 29 d’agost del 1926 que va provocar algunes víctimes mortals. Les persones més joves també recordàvem les tràgiques riuades de València de l’any 1957, encara recents.
L’endemà, però, el dia 26, l’espectacle era dantesc: no teníem llum, l’aigua per beure era sospitosa; el nostre discret riu Ripoll havia estat una mar embravida que s’havia endut tot el que trobava al seu davant... A Barcelona varen suspendre la Festa Major de la Mercè i la ràdio i la televisió –Miramar-Barcelona, que emetia des del 1959– informava al món de la nostra tragèdia.
De seguit va actuar la solidaritat local: l’Església, la Creu Roja, la Guàrdia Civil, l’Exercit, la Secció Femenina de FET i de las JONS, persones de totes les comarques, civils, capellans i religiosos. Transportats en tota mena de vehicles –cotxes, motos, furgonetes, camions...- portaven menjar, roba, medicaments i diners. Diverses localitats afectades van rebre la visita personal de tota la família Borbón-Parma, pretendents carlins a la Corona d’Espanya, l’hereu Carles-Hug, les princeses M. Teresa i M. Cecília, actuant i servint a les cuines i dispensaris ambulants i tota mena de socors.
La solidaritat internacional no es va fer esperar: el Sant Pare Joan xxiii va enviar telegrames i diners, com també van fer tots els monarques d’Europa i presidents de quasi totes les repúbliques. Industrials de la ciutat anglesa de Manchester varen oferir ajuda als industrials tèxtils vallesans. Ciutadans anònims i personalitats de tot el món van fer arribar telegrames de condol, diners i ajut humanitari. Els actuals Reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia, van suspendre el viatge de noces i, acompanyats del bisbe de Barcelona, monsenyor Gregorio Modrego, varen visitar la zona sinistrada.
Quan encara no ens havíem refet d’aquell desastre que s’havia emportat centenars de vides humanes, el 4 de novembre del mateix any, una nova riuada ens encongia el cor i a Ripollet s’emportava el bonic i massís pont de pedra, molt afectat per la riuada de cinc setmanes abans, que efectius de l’exèrcit van substituir per un robust pont de fusta.
El dia 25 de desembre, dia de Nadal, una nevada extraordinària queia sobre el Vallès i bona part de Catalunya. La imatge de postal dels primers moments aviat es va convertir en motiu d’espant. A Cerdanyola el tren va quedar parat a l’estació i la teulada de la Plaça (el Mercat) es va ensorrar pel pes de la neu. Afortunadament, però, aquell nou fenomen meteorològic insòlit del 1962 no va suposar una nova tragèdia.
El dia 23 de setembre vàrem passar el dia –un diumenge– a Lliçà d’Amunt a casa de la germana i, en tornar a Ripollet, cap al vespre, el cel es veia tapat per núvols d’un color gris estrany, molt rar, per mi mai vist.
El dia 25 va començar a ploure a les cinc de la tarda, hora de plegar a les oficines d’Aiscondel S.A. de Cerdanyola, l’empresa on treballava. Vàrem demanar un taxi per poder anar cap a casa, a Ripollet. Vaig ser l’última de totes les companyes perquè era l’única que vivia prop de l’estació del tren i de la parada de taxis. El taxista era el veí de Cerdanyola Enric Fiter Llonch i em va dir: “Cristina, jo he estat pagès tota la vida i no he vist mai ploure tant com avui”. Al cap de poques hores les campanes de la parròquia de Ripollet tocaven a Sometent, les aigües quasi arrasaven els molins paperers de les famílies Barneda, Massachs, Calvet i Font; els camps de conreu; gran part de la carretera; els plàtans alts i massissos; algunes cases... La mateixa nit sabíem que can Roqueta Nou va desaparèixer enduta per les aigües amb el matrimoni i el fill encara solter -eren la família Casamitjana- i més tard aniríem sabent tantes altres pèrdues irreparables.
La meva mare deia que li recordava l’aiguat del diumenge dia 29 d’agost del 1926 que va provocar algunes víctimes mortals. Les persones més joves també recordàvem les tràgiques riuades de València de l’any 1957, encara recents.
L’endemà, però, el dia 26, l’espectacle era dantesc: no teníem llum, l’aigua per beure era sospitosa; el nostre discret riu Ripoll havia estat una mar embravida que s’havia endut tot el que trobava al seu davant... A Barcelona varen suspendre la Festa Major de la Mercè i la ràdio i la televisió –Miramar-Barcelona, que emetia des del 1959– informava al món de la nostra tragèdia.
De seguit va actuar la solidaritat local: l’Església, la Creu Roja, la Guàrdia Civil, l’Exercit, la Secció Femenina de FET i de las JONS, persones de totes les comarques, civils, capellans i religiosos. Transportats en tota mena de vehicles –cotxes, motos, furgonetes, camions...- portaven menjar, roba, medicaments i diners. Diverses localitats afectades van rebre la visita personal de tota la família Borbón-Parma, pretendents carlins a la Corona d’Espanya, l’hereu Carles-Hug, les princeses M. Teresa i M. Cecília, actuant i servint a les cuines i dispensaris ambulants i tota mena de socors.
La solidaritat internacional no es va fer esperar: el Sant Pare Joan xxiii va enviar telegrames i diners, com també van fer tots els monarques d’Europa i presidents de quasi totes les repúbliques. Industrials de la ciutat anglesa de Manchester varen oferir ajuda als industrials tèxtils vallesans. Ciutadans anònims i personalitats de tot el món van fer arribar telegrames de condol, diners i ajut humanitari. Els actuals Reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia, van suspendre el viatge de noces i, acompanyats del bisbe de Barcelona, monsenyor Gregorio Modrego, varen visitar la zona sinistrada.
Quan encara no ens havíem refet d’aquell desastre que s’havia emportat centenars de vides humanes, el 4 de novembre del mateix any, una nova riuada ens encongia el cor i a Ripollet s’emportava el bonic i massís pont de pedra, molt afectat per la riuada de cinc setmanes abans, que efectius de l’exèrcit van substituir per un robust pont de fusta.
El dia 25 de desembre, dia de Nadal, una nevada extraordinària queia sobre el Vallès i bona part de Catalunya. La imatge de postal dels primers moments aviat es va convertir en motiu d’espant. A Cerdanyola el tren va quedar parat a l’estació i la teulada de la Plaça (el Mercat) es va ensorrar pel pes de la neu. Afortunadament, però, aquell nou fenomen meteorològic insòlit del 1962 no va suposar una nova tragèdia.
