Les Franqueses del Vallès celebra aquest 2012 el centenari de la construcció d’un dels seus edificis més singulars i distingits de la població: el seu ajuntament. És un edifici modernista de grans dimensions que sorprèn per la seva magnitud, la seva inusitada planta i l’ús –mixt– pel qual va ser dissenyat. De la mateixa època, la vila compta amb alguna petita casa de planta baixa però cap més edifici té l’entitat que presenta l’edifici de l’ajuntament. Aquell mateix any 1912, a la veïna vila de la Garriga, Raspall començava a construir el seu asil.
Vist des de la perspectiva actual, també ens estranya l’existència d’aquest edifici modernista en una vila on no hi tenim termalisme, turisme d’estiueig propi de l’època modernista (amb les seves torres) ni tampoc una potent indústria creixent en aquell moment.
L’edifici d’ús civil, que allotjava estances consistorials, escola per a nens i nenes (per separat, com encara podem veure esgrafiat sobre algunes de les seves portes d’accés) i vivendes pels mestres, s’allunyava dels grans edificis dedicats a l’oci propis del moment com casinos, palaus musicals o grans fondes. Hem de suposar, doncs, que devia ser un luxe pels treballadors consistorials i pels seus alumnes, poder treballar i desenvolupar-se en un entorn tant ric com el que ens presenta aquesta construcció, en una àrea preeminentment rural.
Llegint l’anuari del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya de l’any 1913 podem trobar resposta a algunes d’aquestes qüestions. Hi podem llegir que tot i que la població de les Franqueses del moment era d’uns 2.200 habitants (actualment prop de 18.000) un dels motius de les vastes mides de l’edifici era l’esperat creixement de la població, donada la pròxima arribada del tren a la localitat i una incipient indústria que començava a caminar.
Tant els terrenys com el conjunt de les obres (més de 300.000 pessetes) van ser finançades per Joan Sanpera Torras, nomenat marquès de les Franqueses el 1913 (títol atorgat per Alfons xiii a proposta de l’ajuntament que “atentament ho suplicar”), dada que encara podem veure a la placa que es conserva a la façana. Un any abans, Joan Sanpera havia pagat l’escorxador de la vila i la sala d’autòpsies, la capella i l’arrebossat de les parets exteriors del cementiri de Corró d’Avall. Arquitectònicament, a banda de la grandària (és un edifici d’ocres i verds que es veu de lluny), en destaca el seu cos principal, de tres pisos. Una façana piramidal no massa robusta (conté moltes finestres allargassades) però tampoc excessivament decorada (tan sols alguns motius florals), on en destaca el seu acabament en un campanar que s’enlaira, punxegut, amb un curiós treball en rajola i un elaborat treball de forja. Les acolorides i brillants rajoles del campanar no són la típica rajola plana ni el trencadís habitual, sinó que quasi semblen còdols pintats, superposats, a mode d’escames.
Els interiors presenten un modest però elegant treball decoratiu: una gran escalinata de marbre blanc, flanquejada per un arrambador de colors blaus, on destaca la barana de ferro forjat. Els austers motius florals es repeteixen en barana, rajola i vitralls que, juntament amb la decoració de les parets exteriors, que funcionen com a tanca, podríem dir que resulta ser una discreta decoració de delicadesa femenina.
Tant els terrenys com el conjunt de les obres (més de 300.000 pessetes) van ser finançades per Joan Sanpera Torras, nomenat marquès de les Franqueses el 1913
Grans finestrals cap als pati escolars
L’arquitecte del conjunt, Albert Joan, va posar especial èmfasi en els espais dedicats a pati de les escoles, dotant-los d’unes zones semicobertes amb unes tornejades columnes de maó vist (molt emprat en l’època) i amb uns grans finestrals a les aules que donaven a aquests patis. Tot el conjunt presenta una decoració amb uns motius simples que es van repetint i una gran quantitat de finestres amb diferents dintells que les decoren. Dels plànols originals de distribució, sobten elements com dos espais reservats a museus escolars i uns metres dedicats a calabossos.
Tot i que la documentació original relativa a la llicència d’obres està il·localitzable, coneixem alguns detalls al voltant de la inauguració de l’edifici gràcies a la premsa del moment. D’aquesta manera, sabem que el rei va rebre al novembre del 1912, en una audiència privada, el diputat per Granollers, Sr. Plaja, i a Joan Sanpera, que es van traslladar a Madrid per fer-li entrega d’un àlbum de fotografies sobre l’edifici. El diari
La Vanguardia també informava que a la inauguració hi van assistir un infante en nom del rei, el ministre d’instrucció pública i el señor Canalejas, que seria assassinat al cap de pocs dies d’aparèixer la notícia de la futura inauguració.
La ilustración artística també es feia ressò de la inauguració de l’edifici en una crònica d’una pàgina. A banda de la descripció, hi presentava uns testimonis fotogràfics on hi apareix la comitiva oficial (sense cap presència femenina) i la benedicció de l’edifici per part del bisbe Dr. Laguarda, al seu interior, novament, sense ni una dona a la fotografia. Després del sermó del bisbe, l’acte es va acabar amb un banquet. Aquesta publicació, a més, ens parla dels mobles de l’interior: eren elegants i senzills, tot i que no en veiem cap imatge.
Quasi un any més tard, al setembre del 1913, es va celebrar l’acte commemoratiu de la inauguració de l’edifici, tot descobrint la placa i el relleu de Joan Sanpera que es troba a l’actual sala de plens; acte que va acabar amb un concert d’orquestra. Pocs mesos després, al novembre del 1913, el rei firmaria el decret pel qual concediria el títol de marquès a Joan Sanpera i Torras.
Als anys setanta, es va fer un aixecament de plànols de l’edifici, que es conserven al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. El conjunt va ser restaurat i parcialment adaptat l’any 1986 i, posteriorment, l’any 2000, es va construir la plaça del davant, realitzant-se la remodelació de la Carretera de Ribes, que ara obliga a que s’hagi de rodejar l’edifici per la part posterior, en comptes de passar-hi pel davant. Avui dia l’edifici segueix sent la casa consistorial de la vila, el jutjat de pau i també el centre mèdic. S’està treballant en l’elaboració de la proposta de sol·licitud de catalogació de l’edifici en BCIN.
Calaixera Turisme cultural
