Un dia entre setmana com qualsevol altre, dia rere dia, en Ton Soler, Pitxon, i el seu fill Andreu, que l’ajuda quan pot, estan enfeinats. No paren, el trasteig és continu: ara separen ovelles joves, ara omplen les grípies, ara munyen quatre cabres per fer-ne formatges, amunt i avall dels coberts i cledes de la masia Buldrau, també coneguda com a can Pitxon. El motiu Pitxon els ve de ben enllà. El seu avi era de can Pitxon, una casa de poble d’Arenys de Munt, la mateixa on en Ton va venir al món ara fa 67 anys. En Ton, però, com que va voler bestiar, va deixar la casa del poble i es va instal·lar als afores, a tocar del rial de Buldrau, a prop dels primers contraforts cap a Collsacreu, en un indret amb prou terreny per a poder instal·lar-s’hi amb les seves ovelles.
En Ton, Pitxon, de menar el bestiar amunt i avall, en va agafar l’ofici dels pastors transhumants que, provinents de per allà Alpens, al nord del Lluçanès, feien estada a les pastures d’hivern de marina, pels rodals d’Arenys de Munt i de Sant Iscle de Vallalta. Ja de ben petit sembla que tenia certa dèria per les ovelles i, passats els anys, li han continuat agradant sempre. Perquè si no, costa d’entendre que encara hi siguin, ja que vistes les traves administratives actuals, els migrats guanys que actualment propicien els intermediaris comercials i l’edat, potser seria millor haver-ho engegat a rodar fa temps. Fa entendre que són part important de la seva vida, que el dia que les hagi de deixar, no sap ben bé com s’hi posarà. I a fe de Déu que les circumstàncies l’obligaran a haver-ho de fer aviat, que més li valdria “estar cobrant la jubilació”.
Mentre el mal dia no arriba, però, pràcticament cada dia, a mig matí, en Ton Soler, Pitxon, obre les portes de les cledes de bat a bat i avia, amb la ferma perícia que li aporten els anys, un ramat de més de 400 ovelles i cap a unes 20 cabres cap als camins i emprius del Montnegre. Ja sap, gairebé d’inèrcia, a quins llocs cal anar a fer que les ovelles peixin, segons el temps i els tractes amb els propietaris dels terrers: un dia allà, a l’obaga, que ara hi creix l’herba més fresca; un altre dia cap aquí, al solell, que ha plogut i l’herba estarà més eixuta ,... Evidentment, després de tants anys, es coneix els dos vessants del Montnegre pam a pam. Si convé, baixa fins a Olzinelles; si no, cap al Corredor o cap a la banda de Sant Martí de Montnegre i Fuirosos.
Però aquests verals del Montnegre són pastura d’hivern, on l’orografia i la proximitat al mar donen prou marge perquè hi creixi l’herba durant els mesos freds. Tot i així, no n’hi n’ha prou. En Pitxon, ben previsor, disposa d’algunes quarteres per a sembrar-hi civada i ferratge, d’on treu prou fato per a poder servir-se’n tot l’hivern. A les portes de l’estiu, vora mig juny, en Ton, però, un bon dia agafa les ovelles i les fa transhumar fins a Josa de Cadí, indret on abunden les pastures d’estiu. És dels pocs que queden que encara –i potser per poc temps– ho fa a peu, durant deu llargs dies, des del Montnegre, travessant el Vallès, fins a l’altiva vall de Josa, entre el Pedraforca i la vall de la Vansa, ja a l’Alt Urgell.
Aquesta ruta que segueix en Ton Soler, Pitxon, és, doncs, una de les immemorials rutes transhumants que, travessant la plana del Vallès i el Lluçanès, han fet possible durant una bona colla de segles la sàvia i beneficiosa transhumància entre les pastures de marina i les d’estiu, ben amunt, a la muntanya, cap a l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà i el Ripollès. En Ton, concretament, enfila fins al santuari del Corredor, passa per Llinars i, seguint la carena de Sant Pere de Vilamajor, s’enlaira fins a Sant Elies, el Sui i el pla de la Calma, travessa per coll Formic, baixa cap al Muntanyà i, travessant l’Alt Congost, remunta cap a Collsuspina, la Montjoia, travessa el Lluçanès fins al cobert de Puigcercós, continua cap a Sant Jaume de Frontanyà, la Pobla de Lillet, Bagà, Gisclareny, Gresolet, Cerneres i, finalment, Josa de Cadí. Aquí, a Josa, el ramat s’hi estarà fins per Sant Miquel, el 29 de setembre. I després, avall, cap al Montnegre un altre cop, ara ja amb camions.
Ara, que sembla que, a poc a poc, es tornen a revaloritzar els guanys paisatgístics i ambientals del pastureig, la feina que potser tindrem a transmetre’n la saviesa i el bon tarannà. Ell mateix comenta que, no fa massa, va tenir una alumna en pràctiques de la nova escola de pastors, i mai li va acabar de veure’n la paciència per aprendre’n: “Es pensava que ja ho sabia tot amb les quatre coses que li havien explicat allà, i no feia cas de res, anava a la seva. I així no se n’aprèn pas...”. Anècdotes a part, faríem bé, tots plegats, de no donar tan sovint la feina dels pastors com si fos un reducte a punt de defallir del tot. La ramaderia extensiva continua sent una sàvia pràctica plena de beneficis agroalimentaris i ambientals no gens menyspreables. Només cal mirar el problema que tenim amb els grans incendis forestals, propiciats, en part, per l’excés de biomassa acumulada a les pastures i boscos catalans davant la manca de neteja, lenta però eficaç, dels ramats. Encara hi som a temps? En Pitxon, davant de la inevitable pregunta, es mira el seu fill Andreu –que té claríssim que a ell això no li va– i fa un gest escèptic, gairebé de resignació, acompanyat d’un alè de veu mig contingut: “Res, que a això li queden quatre dies, home... Sí que, ara amb tots aquests canvis, sembla que hi ha jovent que hi té un cert interès... Però, vaja, no ho sé pas...”. És el vell i resignat alè de la transhumància al Montnegre.