Terrassa, l’epicentre de la catàstrofe
La ciutat va registrar 327 morts i desapareguts, i va veure afectades 751 cases a la Rambla, les Arenes i les Fonts
Jaume Valls i Vila
(text)
, Arxiu Municipal Ajuntament de Terrassa (AMAT) (fotografies)
A Terrassa la riuada de la nit del 25 de setembre de 1962 va produir una enorme catàstrofe per la pèrdua de vides humanes (327 morts i desapareguts), encara que les xifres totals no s’han aclarit mai. També va devastar nombrosos habitatges (251 de desplomats o arrasats i més de 500 de danyats) i va provocar quantiosos estralls a la indústria, el comerç, les infraestructures i els serveis públics, amb danys directes de prop de mil milions de pessetes (6 milons d’euros). La ciutat de Terrassa va ser, juntament amb Rubí, l’epicentre d’aquella tragèdia.
El terme de Terrassa, de 74 km2 d’extensió, és situat en un pla inclinat que baixa des del cim de Castellsapera, de 980 metres d’alt, fins als 160 metres d’alçada del pla de les Fonts. Aquest terme és solcat per uns dos-cents torrents per i dues rieres principals que desguassen i aboquen les aigües del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac al riu Llobregat, i, en una petita part, a la conca del Besòs.
A la ciutat eren ben coneguts els efectes de les rierades de finals d’estiu o de tardor, però els seus estralls no es van fer notar fins que els nouvinguts es van construir modestos habitatges allunyats del nucli de la ciutat sense les mínimes infraestructures necessàries, sense un pla d’ordenació vigent ni l’existència de disciplina urbanística. Terrassa era aleshores una ciutat industrial, d’hegemonia tèxtil que, juntament amb Sabadell, produïa un milió de metres lineals de teixit de llana i concentrava més d’un 70% de la producció tèxtil de l’Estat.
Aquelles indústries, amb tecnologies clàssiques, necessitaven molta mà d’obra per poder rutllar. Una mà d’obra rudimentària i mal pagada que s’abastia dels contingents d’immigrants que arribaven aleshores a Catalunya procedents del sud de la península i sobretot de l’Andalusia Oriental. La immigració arribada a Terrassa, –a un ritme de vuit persones diàries–, no podia disposar d’habitatges de lloguer, i havia de conviure en els habitatges de parents ja instal·lats a la ciutat, o en les anomenades “estades”, habitatges on els llogaven una habitació i on compartien els serveis bàsics amb altres famílies allí amuntegades.
La necessitat d’habitatge era tan gran que moltes famílies van decidir construir la seva pròpia caseta en indrets allunyats del nucli urbà consolidat –format per una successió de fàbriques i habitatges–, en terrenys agrícoles situats en llocs inadequats i marginals (prop de les lleres de rieres i torrents) que alguns propietaris sense escrúpols els venien barats. Fruit d’aquesta necessitat bàsica de posseir un terreny i construir-se un sostre, la cobdícia dels propietaris va trobar l’espai adequat per a l’especulació.
La tragèdia a les rieres del Palau i les Arenes
En la riuada de la nit del 25 de setembre de 1962, els principals efectes catastròfics es van concentrar entorn dels cursos de les principals rieres: la de les Arenes i la del Palau, però també es van produir víctimes mortals i destrucció d’habitatges als torrents de Vallparadís, Monner, Mitger, el del Batlle, el de la Maurina..., produint esvorancs i estralls arreu.
Aquella tarda va començar a ploure amb intensitat a partir de les quatre. Els bombers van rebre més de cinquanta trucades en un parell d’hores per bombar aigua de baixos i subterranis inundats però, cap a les nou del vespre, quan ja diluviava, les trucades cada vegada més angoixants eren per a salvar les vides de persones en perill seriós.
L’aigua que baixava des del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, arrossegava una gran quantitat de matèries sòlides, tant de tipus vegetal (arbres i sotabosc) com minerals (roques, graves, materials d’obra...). Aquests materials en suspensió van taponar els ulls dels ponts de les carreteres i els del traçat del ferrocarril de la renfe que travessava la ciutat d’oest a est.
Poc després de les nou de la nit va tallar-se el subministrament d’electricitat i també de les línies telefòniques, quedant així la ciutat aïllada i només il·luminada per la claror intermitent dels llamps que queien amb una notable cadència, seguits del retruny dels trons i del brogit cada vegada més ensordidor de l’aigua.
A quarts de deu de la nit va començar el període crucial de la tempesta i, en només dues terribles hores, es va consumar la tragèdia més terrible de la història moderna de la ciutat. Les escenes de pànic i els crits de dolor i desesperació en aquelles dues hores de la riuada van quedar marcades per sempre en la memòria dels que les van presenciar o escoltar. Moltes veïnes i veïns van optar per pujar a les terrasses o a les teulades dels edificis, resant o maleint, perquè les aigües desbocades no se’ls emportessin.
La mort a la Rambla
A la Rambla d’Ègara (llavors anomenada Avenida del Caudillo), una de les principals artèries de la ciutat –i on, pel seu subsòl, discorria la riera del Palau–, el col·lector recentment ampliat en direcció al nord, passava per sota el pont del ferrocarril de la renfe, mitjançant dos braços d’un aforament insuficient, els quals ben aviat es van obturar i col·lapsar.
L’aigua de la riera baixava per sobre de la Rambla entre les dues rengleres de les cases per damunt del passeig central amb una altura d’uns quaranta centímetres, entorpint el pas dels vianants que s’havien d’agafar als arbres i a les reixes de les cases per evitar que se’ls endugués el corrent. El pont del ferrocarril es va reblir dels materials arrossegats tot fent un dic, que quan va rebentar, va fer pujar el nivell de l’aigua fins a dos metres, a l’alçada de l’enforcadura dels plàtans, i es va emportar tot allò que trobava al seu pas com automòbils, mobiliari urbà i els propis arbres arrencats de soca-rel. Les aigües turbulentes entraven als baixos de les cases, les fàbriques i els establiments, arrossegant persones, mobles, maquinària, pesants caixes de fil...
A la Rambla, convertida en un riu cabalós, hi van perdre la vida aquella nit 82 persones, algunes dins dels automòbils que conduïen. Moltes de les víctimes mortals despullades, inflades per la ingesta d’aigua i fang, i amb morats produïts pels cops a tot el cos, van quedar semienterrades al camp del Club Deportiu Kubales del final de l’Avinguda del Pare Alegre –coneguda popularment com la Rambleta– on es van apilar gran quantitat d’objectes (vehicles, arbres, mobles, ferralla de màquines...)
El tram més castigat per la riuada va ser el de la cruïlla amb el Portal de Sant Roc on hi havia l’estació dels Ferrocarrils de Catalunya (conegut com el tren de baix). L’aigua i el fang que hi duien els diferents carrers que hi aboquen, produïa forts remolins, per on suraven els taxis, movent-se sense direcció amb els llums encesos i els clàxons sonant, que amb els crits d’auxili dels qui tractaven de salvar la vida produïen un escenari fantasmagòric.
En aquest marasme,algunes persones van aconseguir salvar la seva vida enfilats als arbres, rescatats amb cordes i llençols des de les cases, o surant “fent el mort” sobre les aigües turbulentes. Van desaparèixer algunes cases i d’altres van haver de ser apuntalades pel perill d’esfondrament i la força de la riuada va descalçar i es va emportar les llambordes d’alguns carrers i les vies del ferrocarril. A les fàbriques del tram nord (el Vapor Aymerich i Amat, avui Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; la Manufactura Auxiliar i altres naus d’indústries tèxtils) hi van trobar la mort diversos treballadors i treballadores que no van poder escapar a temps de l’embat de la riuada.
Les Fonts, assolades
El barri de segona residència de les Fonts havia crescut poc abans de la catàstrofe amb precàries casetes autoconstruïdes que van formar l’anomenat Barrio Nuevo, com a continuació del sector de Sant Joan, en el pla. El pont de nou ulls de la carretera de Rubí que salvava la riera de les Arenes es va obturar amb els materials arrossegats i va formar un pantà que arribava fins a can Parellada. Quan l’aigua el va rompre, va assolar els quatre carrers que componien el Barrio Nuevo sense deixar una sola casa dempeus, provocant una cinquantena de víctimes mortals, arrossegades per la riera fins.
Més tard, en el junyent de les rieres del Palau i les Arenes per formar la riera de Rubí, la rierada assolí gairebé tres metres d’alçada i va arrasar els habitatges dels carrers més propers a la llera, provocant més víctimes mortals. El pont de setze metres que comunicava can Falguera i l’estació del tren, un pont inaugurat l’any 1961 que havien sufragat els veïns, la riuada el va alçar i se’l va endur tot sencer, surant sobre les aigües com un vaixell, fins que es va desplomar un quilòmetre i mig més avall entre can Corbera i can Fenollet. Només els cossos de dues víctimes van poder ser recuperades al barri, la resta van ser arrossegats per la riuada fins a Rubí, el Papiol o el mar.
Altres escenaris tràgics
Els estralls de la riuada a Terrassa no es van limitar als provocats per les dues rieres principals, ja que la majoria de torrents sense canalitzar van produir també víctimes i danys per tota la ciutat. Es van esfondrar tres col·lectors de carrers, provocant enormes esvorancs a la calçada, alguns com el del carrer Ample, de sis metres de fondària. Al carrer Cervantes la calçada es va obrir en canal sobre l’antiga mina Vinyals, fent desaparèixer diversos vianants dins l’esvoranc i també els que van intentar auxiliar-los. Un jove de vint anys, Juan Sánchez Martínez, engolit al forat va ser empès per l’aigua fins al col·lector de la Rambla per l’interior del qual recorregué gairebé dos quilòmetres, empassant-se aigua i fang i topant amb pedres i objectes, però podent salvar miraculosament la vida. També es van ensorrar cases del carrer Ample i del Consell dels Cent on hi van haver cinc víctimes mortals d’una sola família. Al barri del Poble Nou, en la confluència del torrent Mitger i la riera del Palau, la riuada va descalçar i enderrocar diversos habibtatges i es va endur dues famílies. També es van produir morts al torrent de la Maurina on l’aigua va arrasar habitatges precaris.
La ciutat va quedar aïllada per carretera (amb l’excepció de la de Martorell) i per ferrocarril, en col·lapsar les dues línies. Els serveis públics com els de subministrament d’aigua potable, electricitat i gas, van quedar molt malmesos, amb àmplies zones de la ciutat descobertes. També el servei telefònic s’havia col·lapsat i l’allau de peticions de familiars de terrassencs que volien conèixer l’estat dels seus familiars, va obligar a establir un servei alternatiu de distribució de telegrames i recollida d’informació personal, que es va canalitzar des de l’ajuntament amb l’ajut de voluntaris amb motocicletes i dels radioaficionats.
Solidaritat ciutadana
La riuada va desfermar entre les terrassenques i terrassencs una manifestació de solidaritat sense precedents des del mateix episodi de la riuada. Centenars de persones es van llençar voluntàriament a ajudar amb més heroisme que eficàcia, ja que que les autoritats no disposaven de cap pla, ni havien format ningú per fer front a l’emergència. Agafats amb cordes i llibants, il·luminats amb piles, llums de petroli o d’oli i espelmes, moltes persones anònimes van mirar de socórrer els seus veïns deixant-hi, en algun cas, la vida. La marea de voluntaris va desbordar les inexistents estructures oficials.
D’entre aquests voluntaris va destacar l’acció de l’anomenada “brigada de la mort” que va tenir cura al cementiri de rebre els cadàvers, rentar-los, injectar-los formol, amortallar-los amb llençols, posar-los una placa identificadora, retratar-los i posar-los dins una bossa de plàstic abans de dipositar-los dins els fèretres. Les fotografies es van penjar a l’entrada del cementiri perquè familiars i amics poguessin identificar els morts, malgrat que la poca precisió, la confusió i el dolor van provocar més d’un malentès en el reconeixement de les víctimes.
El dijous 27 es va enterrar el primer centenar de víctimes identificades en una cerimònia presidida pel general Muñoz Grandes on hi van assistir unes 25.000 persones, amb escruixidores mostres de dolor. Aquest acte fúnebre va constituir una descarada utilització política del dolor col·lectiu.
Progressivament es van incorporar a les tasques de desenrunament forces de sapadors de l’exèrcit procedents de Manresa, nombrosos voluntaris de la Creu Roja i uns 500 membres dels Minyons Escoltes i noies guies. També es va iniciar una vacunació generalitzada de la població per prevenir els tifus.
Ajudes d’arreu mal repartides
Tampoc les ajudes procedents de fora de la ciutat no es van fer esperar, tant en forma d’aportació personal en les tasques de rescat de les víctimes com amb l’aportació de roba, menjar i diners per als damnificats. Molts van ser acollits en domicilis particulars, mentre que la majoria del miler de persones sense sostre van ser aixoplugades en edificis d’institucions, empreses i escoles, on van romandre uns quants mesos. Amb els diners donats i tramesos des de tot el món es va formar una Subscripción Nacional, gestionada des del Govern Civil de Barcelona, que, segons la premsa de l’època, va recollir més de 200 milions de pessetes (1,2 milions d’euros), tot i que només se’n van distribuïr 165 (990.000 euros) entre els afectats.
El règim franquista es va mostrar intranquil, no tant per l’elevat nombre de víctimes mortals com, sobretot, per la paràlisi de la indústria tèxtil llanera, un dels pilars de l’incipient Plan de Desarrollo que la riuada havia provocat. Per això, les consignes van ser la reincorporació als llocs de treball –les masses d’obrers sense feina els feien molta por– i la negociació d’ajuts i préstecs milionaris per a la indústria, perquè tot tornés a rutllar.
Amb un quantiós paquet d’ajudes per a les empreses de 1.500 milions (9 milions d’euros) sota el braç, Franco va anar a Terrassa el 2 d’octubre i hi va ser rebut per una gernació, ja que tant a les fàbriques com a les escoles, es va fer festa per acollir el Generalísimo amb els alumnes alineats amb banderetes d’Espanya.
Tot i que els industrials van rebre indemnitzacions i préstecs amb escreix – molts industrials van declarar pèrdues per sobre de les reals–, aquesta pluja de diners no va ser pas sempre ben utilitzada i va ser derivada, en alguns casos, en despeses sumptuàries. Per contra, els damnificats que havien perdut familiars, la casa i tot el seu parament no van tenir el mateix tracte. Les indemnitzacions no els van arribar amb la necessària fluïdesa ni eficàcia, malgrat les donacions recollides procedents d’arreu.
Les persones que havien perdut la llar van ser instal·lades en 500 barracons provisionals de fusta i uralita, on van romandre uns anys fins que, finalment, els van ser adjudicats els 813 habitatges construïts en antics terrenys cedits a l’Exèrcit, com a una nova fase –la tercera– dels Grups Sant Llorenç del Munt.
Carpeta La riuada del 1962
