La paraula “company” al principi o al final de cada oració i un caminar de belluguet expressen dues constants de la vida de l'Àlvar García Trabanca: fraternitat i inquietud. Aquest homenet nascut fa 80 anys a Olivenza (Extremadura) i que als 18 va emigrar a Sabadell és un testimoni actiu de la classe treballadora del Vallès, el gruix humà de la comarca.
La infantesa en plena postguerra; la repressió feixista al camp extremeny; la vida indigna a les balmes del Ripoll; la supervivència a les riuades del 62; la duresa de feines com carboner o triturador de draps; el control ideològic de la dictadura... tot plegat podria haver forjat una personalitat mesella i atemorida, ben comuna a la major part dels coetanis. Però el que fa de l'Àlvar un personatge extraordinari és justament la superació pertinaç de la por. Ell diu que això li ve de la seva mare, una dona “molt creient, però activa”.
La fe cristiana, en efecte, ha estat la fortalesa de l'Àlvar. Per això el missatge de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) va encaixar en la mentalitat del jove acabat d'arribar a Sabadell. I això que va venir previngut de falsos tòpics: “Al poble em deien: los catalanes son todos comunistas”. De fet, “quan vaig arribar aquí no tenia ni idea de què era el moviment obrer. Ho vaig conèixer gràcies a la gent de la JOC”. Eren gent, entre ells sacerdots jesuïtes, que venien de Terrassa i feien xerrades als barris receptors d'immigració com Torre-Romeu, on l'Àlvar assistia a missa. Vinculaven el missatge evangèlic amb la reivindicació dels drets dels més humils. L'Àlvar no en tenia prou com a oient, sinó que de seguida s'hi va implicar i va esdevenir secretari local de l'organització. Cinc anys després d'arribar a Sabadell feia realitat la primera celebració del Primer de Maig després de la guerra (1955): “Ara no m'atreviria fer-ho”.
Però la lluita no havia fet altra cosa que començar: “Com que era una cosa de l'església, ens podíem moure”, i així va ser com va començar a adquirir cultura sindical. Per això va ingressar a la Unió Sindical Obrera (USO), on ha prestat servei gairebé tota la vida laboral. Posteriorment també es va afiliar a Comissions Obreres, i també al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El paraigua eclesiàstic ofert per capellans compromesos amb la justícia social i amb el restabliment democràtic va acompanyar l'Àlvar, fins al punt que a les reunions amb gent de l'esquerra anticlerical li retreien que era un “enviat” de l'Església. En qualsevol cas, el testimoni que té l'Àlvar d'aquesta relació és l'ocultació de molt material antifranquista en dependències de parròquies com la de Ca n'Oriac. L'Àlvar en guarda moltes anècdotes d'aquesta connivència, com aquella ocasió en què l'acumulació de papers començava a ser preocupant i l'any 1971 van eliminar la documentació compromesa abocant-ne fins a quatre sacs a la foguera de Sant Joan del barri.
Però l'Àlvar no va sortir tan airós de totes les accions. El van detenir ja el 1956 acusat de comunista, i també el 1964. El van torturar a Via Laietana i el 1969 el van tancar a la presó junt amb el que seria alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, camarada de batalla amb qui més endavant discutiria la divisió administrativa de Sabadell en districtes: “Li vaig dir: company, t'acabes de carregar la força de les associacions de veïns”. I és que l'Àlvar també es va implicar en les associacions de veïns, gresol del pensament democràtic als nostres carrers.

Renovació de l'esquerra
D'entrada, el discurs de l'Àlvar pot semblar tronat, però el seu parlar planer el fa actual i ben viu: “El problema d'ara és que s'ha perdut la consciència de classe. Els assalariats no podem anar de rics per la vida”. L'històric sindicalista considera que la “classe obrera s'ha aburgesat massa, sobretot els polítics d'esquerra”. Li demanem quin ha de ser el missatge de l'esquerra d'ara, i sembla que fugi d’estudi, “Sóc molt amic del Pere Casaldàliga”. Però no, perquè insistim i ell insisteix: “Admiro el Pere Casaldàliga. Hem de creure en la transformació de les persones, de les societats. Ara mateix, de la manera que estem, tots som 15-M i ens hem de rebel·lar”. L'objectiu és el que ha acompanyat l'Àlvar pels seus camins de lluita: “El treballador ha de participar de tot a la vida”.
I davant l'apoltronament, l'Àlvar ha trobat una nova manera de fer moure la gent, la solidaritat: “Els joves s'han entusiasmat molt. No és almoina, sinó que per tot arreu veus unes constants en les necessitats de la gent per evolucionar”. Per això ha fundat l'associació Atene del Món (1997), que ha desenvolupat projectes a Cuba, Palestina i el Brasil: “La solidaritat serà la força que ens unirà, a tots. Si hi ha solidaritat, hi ha vida i transformació”.
I és que si alguna cosa defineix el tarannà de l'Àlvar és la voluntat de fer canvis al món que ell es va trobar. Està clar que la seva inquietud i la seva idea de fraternitat han contribuït a deixar-lo molt millor.