Encara no han enllestit el repartiment a Barcelona quan la pluja que els ha anat mullant sense aturador durant la jornada esdevé una cortina d’aigua que cau a plom. Guiats per la prudència, se’n tornen a Terrassa, aparquen el camió a les cotxeres del carrer Comte Borrell i veuen com l’amo de l’empresa per a la que treballen, Transports Puig, arrufa el nas per la feina que ha quedat pendent. Se’n van a dormir.
Així recorda Francesc López la tarda de les riuades del 25 de setembre de1962: un vespre plujós i tanmateix indistingible de tants altres vespres plujosos.
L’endemà, després d’una nit tràgica, Terrassa es lleva negada. Als barris més pobres, molt i molt poblats, l’aigua sobrevinguda s’ha emportat les famílies mentre dormien. “Una desgràcia. Al barri de Terrassa de les Arenes no havien vist mai ni una gota d’aigua.” Arreu de la ciutat l’aigua inunda les cases, ha arrossegat la gent pels carrers, s’ha precipitat Rambla avall com un riu cabalós.
López evoca imatges disperses, inconnexes, fragmentàries, que el fil de la riuada cus entre sí: la parada de síndries i melons de vora la Rambla que s’allunya, sencera –parada, síndries i melons–, portada pel corrent; el comboi dels Ferrocarrils ple de passatgers que resta atrapat fora de Terrassa qui sap quant de temps; l’home incapaç d’arribar a casa seva que aconsegueix agafar-se a la reixa de la finestra –des d’on la seva dona el lliga per evitar que l’aigua se l’endugui– i que, en ser rescatat, dels genolls només en conserva els ossos; l’aparcament que engoleix l’aigua rabiüda per la porta d’entrada i que la vomita barrejada amb els cotxes per la paret del darrere, derruïda; aquell altre cotxe que flota amb els llums encesos i el conductor al volant perquè no gosa sortir-ne; la tornada a casa, enfonsat fins a l’alçada del pit en l’aigua que, en aquell moment, ja “venia sense força, però com costava caminar-hi! I a les fosques!”.
Francesc López, nascut a Elche de la Sierra –a la província d’Albacete– havia arribat a Terrassa a punt de fer deu anys. La seva família es va instal·lar al carrer Linné, tot i que, com tantes altres famílies de treballadors vinguts dels racons més empobrits d’Espanya, podria haver anat a viure a les Arenes. Al 1962, amb vint anys, segueix amb una esperança agredolça el maratonià programa radiofònic de Joaquín Soler Serrano, que recull diners destinats a reconstruir i rescabalar una part de tant com s’ha perdut. Quan l’aigua s’amanseix i resten enfangats els comerços i quasi desmantellades les indústries, les empreses de transport reben la crida: calen camions i homes voluntaris. Francesc López, treballador de Transports Puig, n’és un. Un cop vacunats, emprenen les tasques de trobar i treure els cossos, d’omplir-ne els camions, de dur-los al cementiri. Malgrat que s’hi han aplegat molts homes, sovint han de deixar els vehicles lluny del lloc –al final d’un pendent, al fons de la riera...– on els esperen els cadàvers. Avui, mentre ens ho explica a Sant Feliu de Codines –el poble on viu fa més de quatre dècades–, li costa recordar quant de temps van esmerçar-hi. Potser un dia sencer. Potser més. “No hi vols pensar”, conclou, corprès encara.