Obrir els ulls a la immigració
Les inundacions van fer emergir milers de refugiats sense sostre, els immigrants barraquistes arribats al Vallès, fins llavors ignorats
Martí Marín Corbera (text)
L'endemà de les riuades que van tenir lloc la tràgica nit del 25 al 26 de setembre de 1962 la societat vallesana estava trasbalsada. Els rumors –més que no pas les notícies, en un primer moment– sobre com els aiguats havien provocat una inundació que havia destruït fàbriques al Ripoll, arrasat algunes cases a la vora de rius i rieres, alçat bona part de les vies del tren, enderrocat ponts, assolat la Rambla de Terrassa, etc., es confonien amb els laments per les poc a poc conegudes morts d'alguns vigilants nocturns, veïns de cases arrasades. Però en les hores que van seguir a aquell dramàtic despertar, les notícies –ja no rumors– van acarar ciutadans i autoritats a una realitat molt més dura del que s’havia pogut pensar, tot i la gravetat que ja es donava per descomptada dels fets ocorreguts: havien desaparegut barris sencers! Barris? No ben bé...
De la ignorància a la solidaritat
Lentament primer i massivament en poques hores, la societat vallesana autòctona va haver d'assumir l'existència de milers de refugiats sense sostre, l'existència dels quals com a veïns –encara que fos de tercera– coneixia però ignorava. Poc a poc varen anar confluint en els centres habilitats a l'efecte els centenars de famílies que havien perdut casa seva i es va poder comprovar que la immensa majoria eren immigrants: immigrants que –també majoritàriament– anomenaven "casa seva" a una barraca. La major part de les persones afectades procedien de suburbis de barraques, edificades aquí i allà, prop de la riera de les Arenes, del Riu Ripoll, del Riu Sec... Tot plegat llocs on no es podia edificar, però on no feien nosa, no se'ls veia de nit i estaven disponibles –de dia– per anar a treballar a les empreses locals assedegades de mà d'obra barata. Tothom els havia vist a la feina o pel carrer, molta gent en coneixia més o menys, però la ignorància sobre la dramàtica condició dels seus habitatges era proverbial. Naturalment, així que les autoritats i les iniciatives eclesiàstiques –o la inèdita experiència, fins aleshores, de la marató de Joaquín Soler Serrano a Ràdio Barcelona– ho varen permetre, la solidaritat ciutadana es va desfermar amb una encomiable empenta.
Per què no havia passat abans? Per què s'havia tolerat que els nous catalans (i catalanes) visquessin en aquelles condicions i en aquells llocs? Per què, fins aleshores, tanta ignorància? Doncs, en bona mesura, com a reflex condicionat de la política de la dictadura cap a les migracions interiors, tant com per la forma que havia tingut bona part de la societat catalana de sobreviure en la llarga postguerra.
Amb l'ocupació de 1939 la societat civil catalana havia desaparegut, o potser caldria dir –més acuradament– que havia estat feta desaparèixer. Amb la imposició de la dictadura franquista i la seva repressió sobre persones i entitats, a Catalunya no va quedar dempeus cap mena de xarxa civil que pogués acollir les persones nouvingudes en unes condicions de mínima dignitat. Ni els ciutadans de Catalunya eren ciutadans –tornaven a ser súbdits!–, ni els recent arribats tampoc. Com haurien pogut uns o altres organitzar-se per construir les infraestructures mínimes de l'acollida? Com haurien pogut organitzar-se per reivindicar que l'Estat assumís les seves tasques d'atenció social? Com haurien pogut organitzar-se per a res, de fet? Enfront de la imposició dictatorial i violenta –fora d'alguns milers de resistents i força desenes de milers d'exiliats– només va quedar acotar el cap i lluitar per la supervivència en anys de fam i de misèria. Per a tota la resta, només va quedar la ignorància i l'enviliment resignat, que la catàstrofe va canviar en solidaritat. Perquè –cal deixar-ho clar– aquelles migracions havien estat tractades pel poder franquista com un mal necessari –calia mà d'obra–però que calia limitar en la mesura del possible.
Isolar, amagar ... deportar!
Al Vallès, i especialment a Sabadell, estem molt acostumats a pensar que el tractament donat a les migracions interiors va ser relativament adequat, en la mesura que les possibilitats del país i del govern ho varen permetre: es va fer el que es va poder, seria la conclusió a què s'arriba, tot i el reconeixement de la miserable condició d'habitatge que els immigrants varen haver de suportar durant anys. És una història –tan popular com falsa– que comença amb l'arribada dels primers immigrants després de 1945, accelerada en la dècada següent i massiva ja en els seixanta. Amb aquesta seqüència –se sol dir– l'actuació de l'Estat va ser tardana, ja que el Ministerio de la Vivienda no es va crear fins el 1957; però l'actuació de les autoritats locals –els nostres franquistes– va ser molt més eficaç, ja que, per exemple, l'alcalde Josep Maria Marcet, de Sabadell, es va anticipar a l'Estat en cinc anys i va posar en marxa ja el 1952 el que ell mateix va batejar –amb la seva modèstia habitual– com a “Plan Marcet” para la construcción de viviendas. En realitat, com veurem, el 1952 feia més d'una dècada –i no només cinc o sis anys– que estaven arribant immigrants al Vallès –milers i milers i no pas uns pocs pioners– sense fer res de res.
HI ha qui recorda aquesta cita de les memòries de Marcet que ha estat el veritable frontispici –amb valor de prova– de la seva consciència social: “En los albores de este año 1952, el núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de míseras y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval, donde malvivían, a veces en condiciones infrahumanas, compatriotas nuestros que, a mayor abundamiento eran ya, por razones de convivencia laboral, ciudadanos con todas las prerrogativas y derechos, justamente hambrientos de justicia social, de un hogar digno que llegara a borrar un día el estigma de una vida semisalvaje impuesta por las dramáticas condiciones de existencia de una ciudad industrial superpoblada.” (Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1963, p.286-287).
És més difícil que algú recordi aquesta altra, que correspon a una publicació municipal signada pel mateix alcalde: “El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen. (…) Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal...” (Ayuntamiento de Sabadell, Tres años de actuación, Imp. Sallent, Sabadell, 1944, p.27-28. El subratllat és meu.)
El segon text ens revela que un any abans del que es considera popularment com el punt d'arrancada, tímid, de les primeres migracions de postguerra, la immigració interior era ja a Sabadell –i, de fet, al conjunt de la Catalunya urbana– un problema d'una importància extraordinària, però el “Plan Marcet” encara va trigar vuit anys a implementar-se. Per què? Doncs perquè les autoritats locals –tan franquistes com les centrals– coincidien amb la percepció de la dictadura que les migracions no eren desitjables –excepte en moments de manca de mà d'obra. El motius eren de tipus molt variat, però es fonamentaven en dos prejudicis: la superioritat moral de la vida rural enfront a la degradació urbana –tot un tòpic paternalista– i la sospita, d'altra banda ben fonamentada, que els primers immigrants deixaven casa seva i anaven a una altra banda perquè tenien alguna cosa per amagar en els anys de la més negra repressió.
Naturalment, el destí final dels immigrants van ser les barraques, els coberts, les estades, les habitacions rellogades i, fins i tot, les coves. Amagats de la vista de qui no els volia veure i de qui, en algun moment, els hauria pogut deportar. De fet, l'Ajuntament de Barcelona va habilitar a Montjuïc un centre de detenció i internament d'immigrants al Palau de les Missions, almenys des del 1949, d’on es procedia a la seva repatriació. El Palau de les Missions va ser part, a continuació, de l'enduriment d'aquesta mateixa política portada a terme pel governador civil Felipe Acedo per tota la província, entre 1952 i 1957, amb un mínim de 15.000 deportats en els primers tres anys. No costa d'entendre perquè fins el 1957 no es va modificar la política d'habitatge, ni tampoc perquè el “Plan Marcet” va ser el 1952 –com les Viviendas del Congreso Eucarístico–, quan Acedo va sol·licitar als diversos alcaldes i corporacions patronals un esforç public i privat de noves construccions per acollir els barraquistes legalment empadronats i amb contracte de treball, als quals era absurd deportar.
Conclusió?
Sortosament el 1962 havien desaparegut ja alguns suburbis de barraques, especialment el de les coves de Sant Oleguer, que haurien estat inundades pel riu i haurien provocat la mort de més de dues mil persones, triplicant així el nombre de víctimes estimades dels aiguats. Malauradament algunes d'aquestes desaparicions s'havien fet autoritzant, de forma criminal, l'edificació a llocs com los Rosales a Sant Quirze del Vallès, on van morir dotzenes de persones perquè vivien –sense ser-ne gaire conscients– en cases fonamentades sobre la llera del riu. Definitivament, res ja no seria com abans per a les autoritats franquistes, llançades pel pendent de la febre constructora de polígons d'habitatges inhòspits que, a la llarga, afavoririen l'auto-organització reivindicativa –tot i que no sempre ni de forma automàtica– dels seus habitants. Aquell aiguat va ser una dura prova de realitat per a una societat civil catalana en reconstrucció: no va ser el principi, ni un punt d'inflexió, sinó que va ser una passa més –però important– en l'enfortiment de la consciència dels retards i de les mancances i de la necessària organització de la comunitat urbana si volia sobreviure dignament en la (i a la) dictadura.
De la ignorància a la solidaritat
Lentament primer i massivament en poques hores, la societat vallesana autòctona va haver d'assumir l'existència de milers de refugiats sense sostre, l'existència dels quals com a veïns –encara que fos de tercera– coneixia però ignorava. Poc a poc varen anar confluint en els centres habilitats a l'efecte els centenars de famílies que havien perdut casa seva i es va poder comprovar que la immensa majoria eren immigrants: immigrants que –també majoritàriament– anomenaven "casa seva" a una barraca. La major part de les persones afectades procedien de suburbis de barraques, edificades aquí i allà, prop de la riera de les Arenes, del Riu Ripoll, del Riu Sec... Tot plegat llocs on no es podia edificar, però on no feien nosa, no se'ls veia de nit i estaven disponibles –de dia– per anar a treballar a les empreses locals assedegades de mà d'obra barata. Tothom els havia vist a la feina o pel carrer, molta gent en coneixia més o menys, però la ignorància sobre la dramàtica condició dels seus habitatges era proverbial. Naturalment, així que les autoritats i les iniciatives eclesiàstiques –o la inèdita experiència, fins aleshores, de la marató de Joaquín Soler Serrano a Ràdio Barcelona– ho varen permetre, la solidaritat ciutadana es va desfermar amb una encomiable empenta.
Per què no havia passat abans? Per què s'havia tolerat que els nous catalans (i catalanes) visquessin en aquelles condicions i en aquells llocs? Per què, fins aleshores, tanta ignorància? Doncs, en bona mesura, com a reflex condicionat de la política de la dictadura cap a les migracions interiors, tant com per la forma que havia tingut bona part de la societat catalana de sobreviure en la llarga postguerra.
Amb l'ocupació de 1939 la societat civil catalana havia desaparegut, o potser caldria dir –més acuradament– que havia estat feta desaparèixer. Amb la imposició de la dictadura franquista i la seva repressió sobre persones i entitats, a Catalunya no va quedar dempeus cap mena de xarxa civil que pogués acollir les persones nouvingudes en unes condicions de mínima dignitat. Ni els ciutadans de Catalunya eren ciutadans –tornaven a ser súbdits!–, ni els recent arribats tampoc. Com haurien pogut uns o altres organitzar-se per construir les infraestructures mínimes de l'acollida? Com haurien pogut organitzar-se per reivindicar que l'Estat assumís les seves tasques d'atenció social? Com haurien pogut organitzar-se per a res, de fet? Enfront de la imposició dictatorial i violenta –fora d'alguns milers de resistents i força desenes de milers d'exiliats– només va quedar acotar el cap i lluitar per la supervivència en anys de fam i de misèria. Per a tota la resta, només va quedar la ignorància i l'enviliment resignat, que la catàstrofe va canviar en solidaritat. Perquè –cal deixar-ho clar– aquelles migracions havien estat tractades pel poder franquista com un mal necessari –calia mà d'obra–però que calia limitar en la mesura del possible.
Isolar, amagar ... deportar!
Al Vallès, i especialment a Sabadell, estem molt acostumats a pensar que el tractament donat a les migracions interiors va ser relativament adequat, en la mesura que les possibilitats del país i del govern ho varen permetre: es va fer el que es va poder, seria la conclusió a què s'arriba, tot i el reconeixement de la miserable condició d'habitatge que els immigrants varen haver de suportar durant anys. És una història –tan popular com falsa– que comença amb l'arribada dels primers immigrants després de 1945, accelerada en la dècada següent i massiva ja en els seixanta. Amb aquesta seqüència –se sol dir– l'actuació de l'Estat va ser tardana, ja que el Ministerio de la Vivienda no es va crear fins el 1957; però l'actuació de les autoritats locals –els nostres franquistes– va ser molt més eficaç, ja que, per exemple, l'alcalde Josep Maria Marcet, de Sabadell, es va anticipar a l'Estat en cinc anys i va posar en marxa ja el 1952 el que ell mateix va batejar –amb la seva modèstia habitual– com a “Plan Marcet” para la construcción de viviendas. En realitat, com veurem, el 1952 feia més d'una dècada –i no només cinc o sis anys– que estaven arribant immigrants al Vallès –milers i milers i no pas uns pocs pioners– sense fer res de res.
HI ha qui recorda aquesta cita de les memòries de Marcet que ha estat el veritable frontispici –amb valor de prova– de la seva consciència social: “En los albores de este año 1952, el núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de míseras y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval, donde malvivían, a veces en condiciones infrahumanas, compatriotas nuestros que, a mayor abundamiento eran ya, por razones de convivencia laboral, ciudadanos con todas las prerrogativas y derechos, justamente hambrientos de justicia social, de un hogar digno que llegara a borrar un día el estigma de una vida semisalvaje impuesta por las dramáticas condiciones de existencia de una ciudad industrial superpoblada.” (Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1963, p.286-287).
És més difícil que algú recordi aquesta altra, que correspon a una publicació municipal signada pel mateix alcalde: “El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen. (…) Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal...” (Ayuntamiento de Sabadell, Tres años de actuación, Imp. Sallent, Sabadell, 1944, p.27-28. El subratllat és meu.)
El segon text ens revela que un any abans del que es considera popularment com el punt d'arrancada, tímid, de les primeres migracions de postguerra, la immigració interior era ja a Sabadell –i, de fet, al conjunt de la Catalunya urbana– un problema d'una importància extraordinària, però el “Plan Marcet” encara va trigar vuit anys a implementar-se. Per què? Doncs perquè les autoritats locals –tan franquistes com les centrals– coincidien amb la percepció de la dictadura que les migracions no eren desitjables –excepte en moments de manca de mà d'obra. El motius eren de tipus molt variat, però es fonamentaven en dos prejudicis: la superioritat moral de la vida rural enfront a la degradació urbana –tot un tòpic paternalista– i la sospita, d'altra banda ben fonamentada, que els primers immigrants deixaven casa seva i anaven a una altra banda perquè tenien alguna cosa per amagar en els anys de la més negra repressió.
Naturalment, el destí final dels immigrants van ser les barraques, els coberts, les estades, les habitacions rellogades i, fins i tot, les coves. Amagats de la vista de qui no els volia veure i de qui, en algun moment, els hauria pogut deportar. De fet, l'Ajuntament de Barcelona va habilitar a Montjuïc un centre de detenció i internament d'immigrants al Palau de les Missions, almenys des del 1949, d’on es procedia a la seva repatriació. El Palau de les Missions va ser part, a continuació, de l'enduriment d'aquesta mateixa política portada a terme pel governador civil Felipe Acedo per tota la província, entre 1952 i 1957, amb un mínim de 15.000 deportats en els primers tres anys. No costa d'entendre perquè fins el 1957 no es va modificar la política d'habitatge, ni tampoc perquè el “Plan Marcet” va ser el 1952 –com les Viviendas del Congreso Eucarístico–, quan Acedo va sol·licitar als diversos alcaldes i corporacions patronals un esforç public i privat de noves construccions per acollir els barraquistes legalment empadronats i amb contracte de treball, als quals era absurd deportar.
Conclusió?
Sortosament el 1962 havien desaparegut ja alguns suburbis de barraques, especialment el de les coves de Sant Oleguer, que haurien estat inundades pel riu i haurien provocat la mort de més de dues mil persones, triplicant així el nombre de víctimes estimades dels aiguats. Malauradament algunes d'aquestes desaparicions s'havien fet autoritzant, de forma criminal, l'edificació a llocs com los Rosales a Sant Quirze del Vallès, on van morir dotzenes de persones perquè vivien –sense ser-ne gaire conscients– en cases fonamentades sobre la llera del riu. Definitivament, res ja no seria com abans per a les autoritats franquistes, llançades pel pendent de la febre constructora de polígons d'habitatges inhòspits que, a la llarga, afavoririen l'auto-organització reivindicativa –tot i que no sempre ni de forma automàtica– dels seus habitants. Aquell aiguat va ser una dura prova de realitat per a una societat civil catalana en reconstrucció: no va ser el principi, ni un punt d'inflexió, sinó que va ser una passa més –però important– en l'enfortiment de la consciència dels retards i de les mancances i de la necessària organització de la comunitat urbana si volia sobreviure dignament en la (i a la) dictadura.
El daltabaix social, després de les riuades. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-E4G-097560
Immigrants arribant a l’estació del Nord de Terrassa, als anys cinquanta. Foto: M. Esperança.Serra Valls,. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 04-104-000060-13026
El diari falangista Tarrasa informava, en la seva edició del 17 de novembre de 1952, de la repatriació d’immigrants.