Eduard Montserrat, veí de les Fonts, regentava l’únic establiment de queviures i restaurant que hi havia. Vivia per damunt de la carretera de Rubí, a la part més alta, on encara avui viu amb la seva muller i segueixen servint dinars diaris. “L’aigua va venir de Matadepera. El pont de voltes de la carretera va fer un tap amb els pins arrossegats. Quan la força de l’aigua el va superar, es va endur mig poble, al barri de Sant Joan, on hi havia moltes casetes que s’havien fet els immigrants. Se’ls va emportar tots”.
La llum se n’havia anat i no parava de ploure. De cop, els crits el van sobresaltar. Va començar a aplegar-se gent a casa seva “vam arribar a ser cent persones. Aquí, a les Fonts, no hi havia res més i nosaltres coneixíem tothom. Ens deien que s’havia mort gent. Tinc la imatge d’un home nu desencaixat, amb l’esquena esgarrinxada, que va arribar fins aquí, l’aigua se li havia endut la família, la dona i els tres fills”. Cap a quarts de dotze, ja no baixava gaire aigua i van agafar llums de butà per veure si podien rescatar algú. Buscaven una noia que havia desaparegut. La van trobar morta, enredada a un canyissar. “El corrent li havia arrancat tota la roba i la vam dur al cementiri”. “Van morir-se més de noranta persones. Ens vam ajudar i vam fiar molta gent i aquí vam rebre mantes, llums i roba que l’església va repartir” diu. “Durant molta estona, es van sentir crits horribles. Després, el silenci. Un silenci impressionant. Difícil de resistir”.