Olzinelles: llegat pagès
La pagesia ha desaparegut del vessant vallesà del Montnegre, però el seu llegat ens permet entreveure realitats alternatives
Iago Otero Armengol
(text i fotografies)
Si un dia de primavera recorreu els turons saulonosos d’Olzinelles, al vessant vallesà del Montnegre, us sorprendrà la piuladissa d’un bosc ufanós d’alzines i suros que sembla difícil de trobar tan a prop de la gran ciutat. Però probablement també tindreu una estranya sensació de buidor en copsar un paisatge fet de masos, camps i boscos sense cap pagès, cap pastor ni cap bosquerol.
La pagesia hi ha desaparegut. És precisament per això –per un sentiment de pèrdua– que algú escriu un article amb un títol com aquest. Es patrimonialitza aquella part del passat que volem salvaguardar de l’oblit per a determinats usos presents i futurs. Uns usos que, més enllà de l'oci o de la simple conservació del paisatge, giren al voltant d'un diàleg permanent amb realitats altres que ens han precedit i que tenen un valor extraordinari en el moment de bifurcació històrica que estem vivim.
Al llarg d'un procés mil·lenari de colonització en masos, la pagesia d’Olzinelles va anar transformant el seu medi en un complex agroecosistema, que a partir del segle xviii es va anar integrant en mercats creixents com el vinícola o el del suro. Per tal de conservar la base productiva dels recursos locals, la pagesia duia a terme unes pràctiques de gestió molt precises, que hem pogut estudiar pel que fa a la primera meitat del segle passat. Destaquen especialment els alzinars i les suredes, gestionats en règim d’aclarida amb múltiples capes productives (copa, escorça, soca, matollar, glans, herbes i rels) d’on s’obtenien diversos productes com la llenya, el suro, les feixines de bruc, el carbó o les pastures per al bestiar. Les cases de pagès se situaven prop de sots, que eren abancalats i transformats per al cultiu de cereals de secà i d’hortalisses. Les vinyes, en canvi, acostumaven a situar-se en pendents rostos sense abancalar, on es cavaven unes rases en ziga-zaga que marcaven la disposició dels ceps en diagonals i recollien l’aigua d’escolament. Una fracció considerable de la biomassa produïda pels horts, els camps i els boscos era convertida en bestiar, que a més de força de tir proporcionava a la comunitat pagesa uns fems imprescindibles per a renovar la fertilitat del sòl.
La pagesia d’Olzinelles utilitzava i afavoria la diversitat per tal de mantenir alternatives disponibles i minimitzar els riscos. Es cultivaven i criaven diverses espècies i varietats de plantes i de bestiar; es caçaven, pescaven o recol·lectaven múltiples espècies silvestres; s’utilitzaven diferents tipus de combustibles i una gran diversitat de plantes medicinals i de remeis casolans. Els pagesos es proveïen d’aigua d’orígens diversos (subterrània, de pluja, dels torrents, de les deus) per mitjà d’una varietat de mecanismes (pous, rescloses, biots, mines, basses, recs). També podem parlar d’una certa diversitat pel que fa a les formes de treball que existien. Els bosquerols treballaven a jornal, a preu fet o a tant per pes, i també podien arribar a cobrar en espècie amb les feixines que havien fet o amb les soques de bruc i d’arboç que havien arrabassat. Les tasques agrícoles es duien a terme principalment amb el treball de les dones i els homes de la família, i en el cas que aquesta no fos propietària de la terra que cultivava, diferents tipus d’arrendaments regulaven la distribució dels costos i el repartiment de les collites amb els propietaris. Durant les feines que requerien més mà d’obra, les famílies pageses contractaven jornals de fora la família –noies a collir olives o carreters per traginar les portadores de raïm– i intercanviaven feina amb les famílies veïnes –especialment durant la verema.
Conrear la terra i cultivar l’espai per a l’autonomia comunitària
La gestió descrita tenia lloc en el marc d’unes relacions de poder i d’un accés a la terra i el bosc molt desiguals. Així, a diferència dels grans hisendats, que posseïen més de 100 ha cadascun (can Valls tenia més de 400 ha), la major part dels habitants d’Olzinelles eren pagesos humils que, a més de cultivar petites parcel·les arrendades als propietaris, treballaven a jornal tallant els arbres, coent el carbó i pelant el suro de les grans heretats forestals. La gestió pagesa també estava encastada en un sistema de coneixement particular, sorgit de la necessària interacció entre la població local –subjecta a una mobilitat molt reduïda– i el seu medi. Amb el treball de la terra els pagesos no només conreaven cereals, ceps i hortalisses, sinó que també en cultivaven l’espai, donant lloc a una concepció del món radicalment diferent a la que experimentem avui. Amb tot, la gestió dels recursos locals dotava la comunitat pagesa d’Olzinelles d’una certa autonomia i també d’una certa capacitat per a fer front a canvis sobtats i sovint difícils de predir, com secades, pedregades, situacions d’escassetat d’aliments o canvis en la demanda d’alguns productes.
Aquestes formes de viure i de relacionar-se amb els llocs que, en contextos geogràfics i històrics concrets, configuraven sistemes diversos, autònoms i adaptatius, són un llegat molt fèrtil per al moment actual. Són essencials perquè ens parlen d'un moment en què les economies agràries de base orgànica sostenien una elevada densitat de població just abans de la mecanització del camp i l’entrada generalitzada de combustibles fòssils en la tracció i la fertilització. Per tant tenen valor no pas com a curiositat intel·lectual o des d'un lament romàntic de pèrdua d'un passat esponerós, sinó perquè ens trobem en un moment de canvis dràstics, entre d’altres en la disponibilitat energètica. La producció d'aliments i de productes de primera necessitat, l'abastament d'aigua o la mobilitat necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber, encara, però és aquí on hem de tibar del passat, no pas per reproduir-lo sinó per inspirar-nos-hi: formes d'adequar la terra al cultiu, varietats de fruiters adaptades a les condicions locals, infraestructures d'abastament d'aigua potable, formes allocades de pensar... O crear, als nostres caps, espai per encabir formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que aconsegueix evacuar la possibilitat d’existència de qualsevol alternativa.
Com dèiem, la pagesia d’Olzinelles ha desaparegut. Les vinyes són bosc i les urbanitzacions hi han proliferat. Però en l'escenari postpetroli que estem començant a viure, la idea que la realitat pagesa forma part exclusivament del passat no s’aguanta per enlloc.
Patrimoni Pagesia