El vallesà que va sobreviure al Titànic
Julià Padró, de Can Tiret de Lliçà d’Amunt, va aconseguir sortir viu del naufragi mític en el qual fa un segle van perdre la vida 1503 persones
Vicenç Relats (text) , Família Padró (fotografies)
El Titànic, el transatlàntic de llegenda que es va enfonsar fa un segle –el 15 d’abril de 1912–, quan feia la travessia entre el port de Southampton (Anglaterra) i el de Nova York (Estats Units), va tenir com a supervivent un vallesà: Julià Padró i Manent. Nascut a Lliçà d’Amunt el 1885, fill d’una família pagesa que vivia al mas aïllat de can Tiret, havia estat un jove emprenedor que volia fer les Amèriques com un oncle seu, que anys abans havia anat a l’Argentina. I certament que ho va aconseguir –a Cuba, on va morir el 1972– i, a més, sent un dels 702 passatgers que va esquivar la mort al naufragi mític on van perdre la vida 1.503 persones.
Julià Padró hi va sobreviure amb tres catalans més que viatjaven junts: la que va ser la seva esposa, Florentina Duran –que a Cuba es va convertir en Florinda–, i la seva germana petita, Assumpció Duran –naturals de Lleida–, així com un amic i soci seu, Emili Pallàs, originari d’un poble prepirinenc. S’havien conegut tots a Barcelona, on vivien i on Padró regentava dos bars cèntrics. Il·lusionats amb buscar fortuna mar enllà i en embarcar-se a la nau de vapor que s’anunciava com “la més gran i luxosa del món”, van marxar tots quatre plegats en tren cap a França. Havien de salpar des de la ciutat normanda de Cherbourg, on el Titànic feia escala abans d’iniciar la travessia de l’Atlàntic. Julià i Florentina es volien casar a Cuba.
Algunes notícies de les escenes dantesques que els quatre catalans van passar per sobreviure al naufragi estan ben documentades al llibre de Sara Masó La imprudència del Titànic (Ed. La Campana, 1998) i en un treball de Maria Català a la revista Sàpiens. Aquest darrer citava declaracions de Julià Padró, uns dies després de la tragèdia, al diari Cuba luz del mundo. “La meva dona i jo vam embarcar al Titànic a les cinc de la tarda de l’11 d’abril al port francès de Cherbourg. El transatlàntic estava considerat com el vaixell més segur del món. Els setze compartiments en què estava dividit el buc, el feien, segons els experts, insubmergible. El quart dia de navegació, el Diumenge de Pasqua, tot i que feia un fred horrorós, el mar estava serè i tothom estava content”.
De sobte, després de xocar contra l’iceberg, quan faltaven vint minuts per les dotze de la nit, els passatgers van ser avisats de l’emergència als seus camarots, el lliçanenc en deia: “Vaig voler comprovar si, efectivament, el nivell de l’aigua estava pujant i no en vaig tenir cap dubte. L’aigua negra i glaçada avançava lentament. Quan vaig acceptar que allò s’enfonsava, sense remei, l’aigua ja ens cobria els peus”.
Una neboda política de Julià Padró, Laieta Duran, que amb els seus 96 anys encara feineja per can Tiret, recorda que de l’epopeia del Titànic, ni a Julià ni a la seva esposa “no els agradava parlar-ne”. Ells van tornar amb regularitat a Lliçà d’Amunt als anys quaranta i cinquanta –cada dos o tres anys-, però no era un episodi que volguessin reviure. Viatjaven al setembre, coincidint amb la Festa Major dl poble, i aprofitaven la visita per viatjar pel país i, sempre, per anar a prendre aigües termals a Sant Hilari. En les seves estades a Lliçà, l’indiano de can Tiret causava sensació quan amb el seu barret de palla i un bastó es deixava veure, elegant, per l’ateneu l’Aliança.
Dels bots salvavides al Carphatia salvador
Tot i que del Titanic no en parlessin massa, se sap que, d’acord amb les prioritats dictades perquè les dones i les criatures ocupessin els primers bots salvavides, Florinda i la seva germana van ser de les primeres a embarcar-se –en el bot número 12–, mentre que Julià Padró i Emili Pallàs es van veure obligats a continuar a bord del vaixell a la deriva. I abans que arribessin els darrers moments fatals, encarant-se als mariners, van decidir llançar-se des d’una certa alçada damunt d’un dels bots que s’estaven arriant, fins al punt que Pallàs en va resultar ferit en una cama. Els quatre van ser rescatats pel Carphatia, el vaixell amb el qual el dia 18 van arribar finalment al port de Nova York, tot i que els nàufrags catalans no van saber que estaven junts.
“Mai no oblidaré la visió del port a vessar de familiars plorosos, de periodistes ansiosos d’un gran reportatge, d’ambulàncies, metges i infermeres. En tocar terra, després de tants dies amb el balanceig del mar, tot el meu voltant es movia. L’Emili va ser ingressat en un hospital i jo, amb l’ajut de la Creu Roja, vaig començar a buscar la meva promesa i la seva germana. Al capvespre del diumenge 21, una setmana després del desastre, les vaig localitzar”, va explicar Julià Padró.
Amb els passatges pagats per la mateixa naviliera del Titànic, la White Star Line, els quatre catalans van arribar al cap d’uns dies al port desitjat de l’Havana. Julià i Florentina van aconseguir fer seu el somni de prosperar a l’illa caribenya, com els antics indians, i van arribar a viure en un palauet al carrer Segundo del Reparto Palatino de l’Havana, on encara avui ho indica una inscripció, segons la seva família. Ell va ser el propietari d’una potent empresa de transports, amb una cinquantena d’autobusos, la Compañia de Ómnibus Aliados, i va participar en negocis immobiliaris. Per contra, Emili Pallàs posaria fi a l’aventura americana poc després del naufragi i tornaria a Barcelona, on amb la indemnització va muntar un forn de pa, mentre que de la germana de Florentina se’n va perdre el rastre.
Julià i Florinda no van tenir fills però es van com afillar una neboda soltera, la Teresina Padró, que va viatjar a Cuba a mitjan dels anys quaranta i va viure amb ells fins que van morir Florinda l’any 1960 i Julià el 1972. Tot i haver estat declarada hereva universal de la parella, Teresina Padró va sortir de Cuba arruïnada. “Va venir vestida amb un llençol”, descriuen la seva cunyada Laia i el seu nebot, Francesc Padró, rememorant la història des de Can Tiret estant.
Entre la correspondència i les fotos abundants que guarden, hi ha una missiva –en castellà–, datada el 30 de gener del 1959 i dirigida al seu nebot Andreu Padró, en què Julià explica la vivència dels primers dies de la revolució castrista. “Vam començar l’any amb la fugida del govern de Batista deixant una situació confusa al país, però el dia següent van entrar a l’Havana els revolucionaris que eren al camp, i el poble els va rebre amb gran alegria, decretant una vaga general que va durar 4 dies sense el menor accident, amb un ordre complet, formant un govern revolucionari provisional que està en la millor disposició de posar les coses en ordre amb el suport de tot el poble cubà”. Al cap de poc temps a Julià, Florinda i Teresina el règim de Fidel Castro els va confiscar tots els béns i, segurament, devia canviar la seva percepció optimista inicial.
Julià Padró hi va sobreviure amb tres catalans més que viatjaven junts: la que va ser la seva esposa, Florentina Duran –que a Cuba es va convertir en Florinda–, i la seva germana petita, Assumpció Duran –naturals de Lleida–, així com un amic i soci seu, Emili Pallàs, originari d’un poble prepirinenc. S’havien conegut tots a Barcelona, on vivien i on Padró regentava dos bars cèntrics. Il·lusionats amb buscar fortuna mar enllà i en embarcar-se a la nau de vapor que s’anunciava com “la més gran i luxosa del món”, van marxar tots quatre plegats en tren cap a França. Havien de salpar des de la ciutat normanda de Cherbourg, on el Titànic feia escala abans d’iniciar la travessia de l’Atlàntic. Julià i Florentina es volien casar a Cuba.
Algunes notícies de les escenes dantesques que els quatre catalans van passar per sobreviure al naufragi estan ben documentades al llibre de Sara Masó La imprudència del Titànic (Ed. La Campana, 1998) i en un treball de Maria Català a la revista Sàpiens. Aquest darrer citava declaracions de Julià Padró, uns dies després de la tragèdia, al diari Cuba luz del mundo. “La meva dona i jo vam embarcar al Titànic a les cinc de la tarda de l’11 d’abril al port francès de Cherbourg. El transatlàntic estava considerat com el vaixell més segur del món. Els setze compartiments en què estava dividit el buc, el feien, segons els experts, insubmergible. El quart dia de navegació, el Diumenge de Pasqua, tot i que feia un fred horrorós, el mar estava serè i tothom estava content”.
De sobte, després de xocar contra l’iceberg, quan faltaven vint minuts per les dotze de la nit, els passatgers van ser avisats de l’emergència als seus camarots, el lliçanenc en deia: “Vaig voler comprovar si, efectivament, el nivell de l’aigua estava pujant i no en vaig tenir cap dubte. L’aigua negra i glaçada avançava lentament. Quan vaig acceptar que allò s’enfonsava, sense remei, l’aigua ja ens cobria els peus”.
Una neboda política de Julià Padró, Laieta Duran, que amb els seus 96 anys encara feineja per can Tiret, recorda que de l’epopeia del Titànic, ni a Julià ni a la seva esposa “no els agradava parlar-ne”. Ells van tornar amb regularitat a Lliçà d’Amunt als anys quaranta i cinquanta –cada dos o tres anys-, però no era un episodi que volguessin reviure. Viatjaven al setembre, coincidint amb la Festa Major dl poble, i aprofitaven la visita per viatjar pel país i, sempre, per anar a prendre aigües termals a Sant Hilari. En les seves estades a Lliçà, l’indiano de can Tiret causava sensació quan amb el seu barret de palla i un bastó es deixava veure, elegant, per l’ateneu l’Aliança.
Dels bots salvavides al Carphatia salvador
Tot i que del Titanic no en parlessin massa, se sap que, d’acord amb les prioritats dictades perquè les dones i les criatures ocupessin els primers bots salvavides, Florinda i la seva germana van ser de les primeres a embarcar-se –en el bot número 12–, mentre que Julià Padró i Emili Pallàs es van veure obligats a continuar a bord del vaixell a la deriva. I abans que arribessin els darrers moments fatals, encarant-se als mariners, van decidir llançar-se des d’una certa alçada damunt d’un dels bots que s’estaven arriant, fins al punt que Pallàs en va resultar ferit en una cama. Els quatre van ser rescatats pel Carphatia, el vaixell amb el qual el dia 18 van arribar finalment al port de Nova York, tot i que els nàufrags catalans no van saber que estaven junts.
“Mai no oblidaré la visió del port a vessar de familiars plorosos, de periodistes ansiosos d’un gran reportatge, d’ambulàncies, metges i infermeres. En tocar terra, després de tants dies amb el balanceig del mar, tot el meu voltant es movia. L’Emili va ser ingressat en un hospital i jo, amb l’ajut de la Creu Roja, vaig començar a buscar la meva promesa i la seva germana. Al capvespre del diumenge 21, una setmana després del desastre, les vaig localitzar”, va explicar Julià Padró.
Amb els passatges pagats per la mateixa naviliera del Titànic, la White Star Line, els quatre catalans van arribar al cap d’uns dies al port desitjat de l’Havana. Julià i Florentina van aconseguir fer seu el somni de prosperar a l’illa caribenya, com els antics indians, i van arribar a viure en un palauet al carrer Segundo del Reparto Palatino de l’Havana, on encara avui ho indica una inscripció, segons la seva família. Ell va ser el propietari d’una potent empresa de transports, amb una cinquantena d’autobusos, la Compañia de Ómnibus Aliados, i va participar en negocis immobiliaris. Per contra, Emili Pallàs posaria fi a l’aventura americana poc després del naufragi i tornaria a Barcelona, on amb la indemnització va muntar un forn de pa, mentre que de la germana de Florentina se’n va perdre el rastre.
Julià i Florinda no van tenir fills però es van com afillar una neboda soltera, la Teresina Padró, que va viatjar a Cuba a mitjan dels anys quaranta i va viure amb ells fins que van morir Florinda l’any 1960 i Julià el 1972. Tot i haver estat declarada hereva universal de la parella, Teresina Padró va sortir de Cuba arruïnada. “Va venir vestida amb un llençol”, descriuen la seva cunyada Laia i el seu nebot, Francesc Padró, rememorant la història des de Can Tiret estant.
Entre la correspondència i les fotos abundants que guarden, hi ha una missiva –en castellà–, datada el 30 de gener del 1959 i dirigida al seu nebot Andreu Padró, en què Julià explica la vivència dels primers dies de la revolució castrista. “Vam començar l’any amb la fugida del govern de Batista deixant una situació confusa al país, però el dia següent van entrar a l’Havana els revolucionaris que eren al camp, i el poble els va rebre amb gran alegria, decretant una vaga general que va durar 4 dies sense el menor accident, amb un ordre complet, formant un govern revolucionari provisional que està en la millor disposició de posar les coses en ordre amb el suport de tot el poble cubà”. Al cap de poc temps a Julià, Florinda i Teresina el règim de Fidel Castro els va confiscar tots els béns i, segurament, devia canviar la seva percepció optimista inicial.
Julià Padró, al pont de fusta de la riera Tenes, a Lliçà d’Amunt.
Una imatge de Julià Padró i la seva dona, la Florentina Duran.
Una imatge de Julià Padró (amb un ram de flors a la mà, davant de la seva flota d’autobusos i treballadors de l’empresa que va fundar a Cuba.
Can Tiret, a Lliçà d’Amunt, la seva neboda Laieta Duran i el seu renebot, Francesc Padró.