Torna el llop al Vallès?
L’animal mític ha fet incursions curtes al Moianès el 2002, 2003, 2004, 2010 i 2011, les dues últimes confirmades amb anàlisis d’ADN de femta
Jordi Ruiz-Olmo
, Gabriel Lampreave
(text)
, Joan Capdevila (fotografies)
Crònica d’una extinció
Històricament, a Catalunya el llop ocupava tota mena d’ambients: litoral, hàbitats de secà o zones del Pre-Pirineu i Pirineu. La toponímia ens demostra aquesta àmplia distribució. Per exemple, al Vallès, trobem Abeurallops (Sentmenat), Baixant del llop (Aiguafreda), Bosc del Llop (Cànoves), Cantallops (Lliçà de Vall), Coma Llobera (Sant Celoni), La Llobeta (Aiguafreda), etc. Les estadístiques històriques de captures de llops a les comarques de Girona i del municipi de Lleida ens indiquen que, fins al segle xviii, a casa nostra hi havia una bona població de llops, amb densitats remarcables. A partir del segle xix, aquestes dades davallen en picat fins a extingir-se. El verí, les armes de foc i la pràctica extinció dels ungulats salvatges van provocar aquesta situació.
És difícil afirmar quin va ser l’últim llop al país. Sabem que van aguantar fins a primers del segle xx als Ports de Tortosa i algunes zones dels Pirineus. Al Vallès, disposem d’una dada a Riells del Fai, entre la segona meitat i finals del segle xix, del qual encara es conserva una pota penjada a la porta de la masia de la Madella.
El llop torna a Catalunya: no són llops italians
A Catalunya les primeres queixes per llops de ramaders provenen de la zona del Cadí i són del 1997. Ningú no podia pensar en el llop. A finals del 2003 es va comprovar la seva presència mitjançant l’anàlisi de ADN en un excrement recol·lectat el 2000. Des d’aleshores, ha estat present a Catalunya d’una forma estable, tot i que hi ha períodes d’alguns mesos sense detecció. Aquest cànid viu principalment en l’eix Port del Comte, Cadí-Moixeró, Collada de Tosses, Alt Ripollès. També és present a la Catalunya Nord.
En contra de l’expansió de la població ibèrica que esperàvem, la genètica ens ha demostrat que la nova generació de llops de Catalunya prové de l’expansió natural de les poblacions de la soca italiana de llops, que van resistir a les muntanyes d’Itàlia. Però ara sabem que, en realitat, els nostres llops vénen dels Alps Marítims francesos, passant pel Massís Central francès. Els rebesavis eren italians, però els avis i els pares són francesos. Així, si bé el seu llinatge és italià, els seus ancestres directes cal cercar-los en les poblacions alpines de França. I això ha estat reconfirmat en haver-se’n trobat tres exemplars, tant als Alps com als Pirineus. El primer va ser localitzat el 1997 a la zona del Vésubie-Tinée (Alps del Sud) i després al 2000 va ser detectat a Catalunya, concretament al Cadí. Un altre llop va ser identificat el 2002 a Queras (Alps) i al 2003 al Carlit (Catalunya nord). Finalment un tercer llop va ser detectat el 2006 a l’Haute Tinée (Alps del Sud) i al 2007 novament al Carlit.
La individualització mitjançant l’ADN ens ha mostrat la presència com a mínim de tretze llops diferents durant aquests onze anys. La presència màxima detectada en un any a Catalunya va ser el 2008 amb cinc exemplars. El més habitual ha estat d’un a tres per any. Alguns només s’han detectat un any mentre que n’hi ha d’altres que apareixen i desapareixen. Hi ha molta dinàmica i sovint retornen a França. Només tenim constància que hi hagin passat períodes llargs (anys) tres exemplars. Tots aquests llops són mascles, a excepció d’una mostra del 2008 que va ser d’una femella. A data d’avui no hi ha evidències de reproducció en territori català i el nucli poblacional no sembla progressar amb facilitat.
El llop al Vallès
De tant en tant, especialment entre la tardor i la primavera, hem detectat moviments del llop fora dels Pirineus. Els llops semblen resseguir les carenes vers el sud. Aquests moviments, d’un únic individu, s’han comprovat a Osona el 2007 (zona entre les Guilleries i el Montseny), al Berguedà (zona de Catllaràs) i al Vallès Oriental. En aquesta comarca el llop només ha estat trobat al Moianès, on tenim coneixement d’incursions (sovint de durada molt curta) els anys 2002, 2003, 2004 i, finalment, una a finals del 2010 i una altra a principis del 2011. Aquestes darreres han estat importants perquè és quan s’ha pogut confirmar científicament mitjançant l’anàlisi de l’ADN d’una femta.
Durant aquestes dues darreres incursions el llop va atacar una única explotació de Castellterçol (dos atacs), amb un total d’onze ovelles mortes. Cal preguntar-se per què malgrat la gran quantitat d’activitat ramadera d’aquest territori els atacs es van produir al mateix lloc. L’explicació rau en el sistema d’explotació ecològica d’aquest ramat que pasturava tot sol dins del bosc. Els llops sempre que poden intenten capturar allò més fàcil. Per tant, totes les explotacions estabulades o els ramats vigilats resten pràcticament fora de perill.
Hem de tenir por del llop?
Quan es va conèixer la presència del llop, a banda de la incredulitat, ens van començar a arribar moltes preguntes de la gent: es tracta realment de llops?, el Moianès és prou salvatge?, són perillosos pels humans o els ramats?, què haig de fer?, puc sortir tranquil?, protegiran els boscos del Moianès pel llop?
El llop porta al darrere tota una càrrega mitològica. I això afecta i condiciona molt la nostra percepció. El llop no és un animal gaire gran o amb capacitats sobrenaturals. Ans al contrari, podem dir que el llop és “només” un gos salvatge. I, per tant, podem pensar que els perills potencials pels humans són els mateixos que els ocasionats per un gos. De fet cada any hi ha força accidents de mossegades o atacs de gossos, especialment envers criatures i cap de llop, i, en canvi, normalment els gossos no ens desperten tanta por, recel o neguit. Recordem en primer lloc que el llop del sud d’Europa és molt més petit que el del nord. A la península Ibèrica, no hi ha cap atac de llop a una persona reportat en més d’un segle malgrat que n’hi ha una població de 2.000-3.000 adults, mentre que els gossos en produeixen centenars fins i tot amb persones mortes (tenim fins i tot una llei de gossos perillosos per a prevenir-los). Tampoc hi ha reportat cap atac a França o a Itàlia.
Però cal recordar que un llop, com un gos i molts altres animals salvatges autòctons, sempre podria fer mal a un nen molt petit. I per això hi ha tants contes amb els llops com els dolents de la pel·lícula a la nostra cultura: la Caputxeta vermella, els set cabrits i el llop, en Pere i el llop... I d’aquí que la nostra por sigui més gran que el risc real.
Em puc trobar un llop al Vallès? I si me’l trobo un què haig de fer?
Quant al fet de si el Vallès és prou “salvatge” per al llop, novament ens trobem amb un error. El llop és un generalista i viu a tota mena d’hàbitats, des de deserts o estepes àrides, fins a la tundra boreal, els boscos densos, els conreus cerealistes monoespecífics, les muntanyes o, fins i tot, rodalies de pobles i ciutats. Només cal que hi hagi ungulats salvatges (senglars, cabirols, cérvols, etc.) o domèstics no vigilats (ramats). I el Moianès, al nord del Vallès, és una mica així.
Al Moianès no hi ha una població de llops i, quan n’arriben, ho fa un individu isolat. Per tant, no ens hem d’amoïnar. Però qui tingui la sort de trobar-se’l (el llop dedica tots els seus sentits a evitar de trobar-se un humà) comprovarà que surt fugint quan ens troba. Per tant, a la pregunta de què hem de fer, la resposta és clara: res, estar-nos quiets i gaudir amb la seva visió. Això qui se l’arribés a trobar, la resta hem d’anar al bosc com si no hi fos.
Com es traspua del que hem explicat, el principal risc és l’atac als ramats (donat que els veuen com a font d’aliment). Però sortosament hi ha sistemes d’autoprotecció que funcionen bé, com ha estat el cas dels Pirineus on, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, pràcticament s’han acabat les pèrdues per aquesta causa.
Si algun productor pensa que pot haver rebut un atac de llop, cal que es posi immediatament en contacte amb el Cos d’Agents Rurals per tal que s’hi faci una inspecció. Si el llop ha estat el causant, s’indemnitzarà. Però insistim que la política actual principal és la prevenció.
Patrimoni Fauna
