Algú em va preguntar què hi veia en els campanars que no veiéssim en altres edificis. L'alçada? És que no són altes les construccions d'avui dia? No vaig trobar altra resposta que dir-li que un campanar ens encanta perquè és alt, certament, però sobretot perquè hi veiem valors estètics, i fins i tot espirituals.
Aquests mots em serveixen per donar-vos l'explicació següent: hi ha campanars i campanars, i per més barrocs, gòtics o romànics que siguin, si no tenen allò que en diem estètica, una certa bellesa, no ens criden l'atenció. No us donaré, doncs, una llista de campanars dels segles xvii i xviii, us donaré algunes dades que em semblin destacables d'aquests campanars que tenim a les comarques vallesanes, ja sigui per la seva alçada, per les seves característiques estètiques o per alguna o altra cosa que els distingeixi.
En principi em cal dir que el temps en què predomina l'estil barroc, al segle xvii i principis del xviii i el neoclàssic, segona meitat del xviii i principis del xix, molts campanars varen ser restaurats, modificats, completats i avui no es pot dir que tinguin cap estil concret, en tot cas hi veiem parts d'un moment i parts d'un altre. Són obres mixtes. També val la pena saber que en aquests temps es van aixecar construccions sense amotllar-se a cap estil, només amb finalitats funcionals. Molts campanars nostres són d'aquest moment i no tenen cap interès especial.
El neoclàssic és un estil auster, sotmès a normes que volien acomodar-lo a èpoques passades que en aquells moments admiraven els artistes europeus quan s'anaven descobrint les meravelles de la Grècia de l'antigor. Aleshores els polítics, els monarques de la Il·lustració, es van ficar en art, també. I van voler donar normes als arquitectes i ho van fer a través d’institucions anomenades acadèmies. Així, en la cort madrilenya, es va concedir autoritat a l'Academia de Bellas Artes de Sant Fernando sota la vigilància d'arquitectes tan famosos com Juan de Villanueva o Ventura Rodríguez. Aquesta institució madrilenya exigia que se li presentessin el plànols de les noves construccions, les religioses sobretot, de qualsevol lloc de l’Estat i feia que se sotmetessin als nous criteris, i si no, obligava a rectificar-los, en una paraula, no els autoritzava.
Però a l'hora de la veritat, els tracistes de la nostra terra, que des d'aquell moment calia que aprovessin els seus coneixements a Madrid i passaven a denominar-se arquitectes (abans eren simples mestres de casa avalats pel gremi corresponent) acaben les traces dels nous edificis acomodant-se més o menys a les noves normes, fredes i equilibrades però, en el moment d'aixecar les esglésies, els constructors les acomodaven a criteris anteriors, al gust de la gent captivada per les meravelles ornamentals del barroc saltant-se les normes de Madrid. No ens ha d'estranyar, doncs, que a l'interior de moltes esglésies hi veiem característiques del neoclàssic però que les portades encara s'hi trobin les columnes salomòniques barroques, els frontons truncats, les cornises destacades, els murs corbats, etc. etc. amb decoració plena de corbes i contracorbes, marcs plens de flors i gotims de raïm, per exemple.
Cal dir que els nostres campanars barrocs i neoclàssics, els catalans, de fet són sempre austers i no es noten massa les diferències d'estil, sobretot en les nostres comarques vallesanes a diferència d'altres on hi veiem més gust per la decoració, com per exemple en terres tarragonines o lleidatanes on hi trobem magnífics campanars com el de Vilalba dels Arcs, Gandesa o Maspujols, per donar algun exemple on l’art barroc hi apareix esplèndid, tot i que moderat, ja ho he dit, com sempre han estat les coses a Catalunya.
I encara més, sovint veiem portades d'esglésies ben barroques, campanars acomodats a aquest estil i, per l'interior de les naus, les voltes encara segueixen essent com en el gòtic, sobre nervis i arcs ogivals. Així ho veiem, posem per cas, a la gran església de Caldes de Montbui.

Predomini al Vallès Oriental
Si ens fixem ara amb els campanars d'aquells moments al Vallès, notem de bon principi que aquells que es distingeixen per les seves característiques més pures, predominen més en el Vallès Oriental que en l'Occidental. Així com, un segle després, els campanars modernistes, estan més ben representats en l'Occidental.
Trobem a Sabadell el campanar barroc de Sant Feliu; és de la primera meitat del segle xviii. Tot ell, de dalt a baix, mostra planta octagonal. La majoria de campanars barrocs i neoclàssics tenen un primer alt cos de planta rectangular; no és sinó fins a mitja alçada quan sobresurten del nivell de la teulada del temple, que adopten la planta vuitavada. Solen acabar en un terrat protegit per la balustrada i amb pinacles als angles. La part superior sol ser robusta, de carreus de pedra natural ben escairats i amb baranes de columnetes tornejades, aquelles que en diem balustres. Al Vallès no es coronen en forma d'agulla o de cúpula, cosa que sí que veiem en altres zones del nostre país. Sovint els cossos inferiors estan bastits amb materials modestos, maçoneria o fins i tot paredat, i amb els caires enrobustits a base de carreus ben escairats. Però la cel·la normalment tota ella és aixecada amb sòlids murs de carreus de considerable gruix. Per evitar que la verticalitat de la torre resulti dominant, se solen repetir a diverses alçades, unes línies que sobresurten més o menys dels murs, el que en diem motllures i que serveixen, a més a més, per indicar els diversos pisos en què es divideix. A dalt de tot se sol situar l’estança on es troben les grans campanes litúrgiques. Un servidor l’anomena “cel·la”; té obertes finestres o finestrals a cada cara, o almenys a cares alternes i sol presentar alguna decoració que la fa atractiva. La seva robustesa ve exigida per contrarestar el pes de les campanes i sobretot per suportar els impulsos que fan en voltejar.

Sant Feliu de Sabadell
El campanar de Sant Feliu de Sabadell, robust, amb un perímetre a la base de més de 30 metres, té murs de paredat amb carreus a cantoneres i la cel·la, en canvi, és a base de maons, fet no massa usual. Fa una alçada de prop de 40 metres. Les escales que pugen fins a la cel·la, en els campanars d’aquestes èpoques i posteriors, solen ser amples, arrapades als murs, sobre voltes catalanes i deixen un ampli ull central. Així són les del campanar de Sant Feliu.
El que us he dit d’aquest campanar val també per altres del Vallès Occidental com el de Santa Perpètua de Mogoda, el de Sant Feliu del Racó i el neoclàssic de Vacarisses. El de Santa Perpètua es va aixecar al damunt d’un cimbori antic; els vuit costats que el conformen són força desiguals, els seus murs són de paredat amb carreus a cantoneres. Fa uns vint metres i escaig de perímetre. El de Sant Feliu del Racó, si fa no fa és com els altres, murs de paredat i cantoneres de maó vist; el perímetre de la base quadrada fa uns 24 metres; el segon cos és vuitavat. El neoclàssic de Vacarisses encara que té murs aixecats amb antics carreus aprofitats d’una església antiga, per l’exterior no són visibles ja que ha estat arrebossat i pintat amb un to blanquinós; el perímetre de la base li falta poc per arribar als 20 metres; el segon cos no és plenament vuitavat; té, això sí, els caires aixamfranats, fet força usual en molts altres.
Hi ha llocs on el campanar només té del barroc o del neoclàssic la part superior. Ho veiem a Sant Pere de Reixac, a Sant Julià d’Altura de Sabadell, a Polinyà, i no s’hi noten pas les característiques de l’estil.

El de Caldes de Montbui, el més alt
El campanar de l’Ametlla té planta quadrada de dalt a baix; fa uns 30 metres de perímetre; té els murs arrebossats i pintats d’un color clar; a la cel·la sí que es veu la pedra viva a base de carreus ben escairats, però el capdamunt, nou de trinca després del 1939, ja fuig del model que hem vist; està completat amb una teulada de quatre vents.
El de Caldes de Montbui és el mes alt de la comarca; fa un perímetre de poc més de 30 metres i el seu segon cos és vuitavat, amb costats desiguals; això fa que la cel·la estigui oberta amb finestrals també desiguals. Els seus murs tenen paraments de carreus en la base i en la cel·la; entremig hi ha cossos que els tenen de paredat amb carreus a cantoneres; fa una alçada d’uns 40 i tants metres; en feia 44 abans que l’escapcessin de l’alta espadanya central que figurava al seu terrat. Tots aquests campanars són del barroc i, com veieu, tenen els murs llisos només interromputs per fines motllures, però impressionants per la seves mesures i les seves proporcions.
El de Castellterçol també és barroc, amb un perímetre a la base quadrada de 34 metres i una alçada de 32. És molt robust però no tan esvelt com els altres. El seu segon cos té planta octagonal. Els murs són de paredat amb cantoneres de carreus: la cel·la tota ella és aixecada amb carreus que la fan per tant molt resistent. El de Sant Quirze Safaja és gairebé idèntic al de Castellterçol, amb un perímetre més reduït, de poc més de 25 metres i d’una alçada modesta.
El de Sant Celoni és si fa no fa com els ja anomenats, amb un perímetre de poc més de 24 metres i una alçada de 34; com els altres té un primer cos quadrat i un de segon vuitavat. És ben interessant, però queda una mica apagat davant de la magnífica i grandiosa façana esgrafiada del temple.
El campanar de la Garriga segueix el mateix model, fa un perímetre que per poc no arriba als 30 metres i una alçada de 32. El de Cardedeu també segueix el model indicat, i les seves mesures una mica més reduïdes; de perímetre fa 23 metres i d’alçada poc més de 27.
El de Sant Feliu de Codines és neoclàssic, pel que fa a l’època en què fou aixecat, però poc es distingeix dels altres de la zona. Fa una alçada de 33 metres i té un perímetre de 30. Té dues particularitats a assenyalar. Es troba arran d’un espadat i un dels seus murs baixa fins al fons d’ell; no s’ha tingut en compte a l’hora de mesurar l’alçada ja que s’ha fet des d’on arrenquen els altres tres murs. L’altra particularitat es refereix a l’escala interior. És una escala moderna, refeta després del 1939. La va planificar un arquitecte deixeble de Gaudí, Isidre Puig i Boada. És digne de veure; la part baixa s’aferra als murs reforçats amb arcs aixecats amb maons i l’escala es troba entre aquestes dues estructures fins arribar a la cel·la; des d’ella fins al terrat hi ha una altra escala que s’aferra a una estructura central cònica i puja per damunt d’una volta helicoïdal, tota una originalitat que només he vist en un altre campanar, el de Sant Cristòfol de Premià de Mar. Val la pena de visitar-lo, però com podeu veure, aquests elements ja no són ni barrocs ni neoclàssics.
Tenim altres campanars pujats en època del barroc o poc posterior que es faria llarg d’anar explicant. Els que he detallat m’han semblat els més significatius. Però si aneu a la Batllòria n’hi ha un que té el privilegi d’haver inspirat una poesia a mossèn Pere Ribot i la veureu reproduïda en una placa encastada a la seva base. Als dos Lliçà els veureu despullats de l’arrebossat que els feien vells i desmanegats; avui han quedat bellament refets amb murs de pedra viva i són de planta quadrada de dalt a baix; també la tenen els del Coll i de Bigues. A Vallgorguina n’hi ha un de neoclàssic, arrebossat i pintat en un to clar, i que no és massa ben deixat; caldria fer-hi alguna cosa perquè aparegués amb tota la seva magnificència si li traguessin la capa que l’enlletgeix. Altres de més modestos serien els de Bigues, el Coll, la Costa del Montseny, Llinars, la Móra, Riells, aquests dos últims del temps del neoclàssic encara que sense personalitat. També aquí hi ha campanars que només tenen, amb prou feines, l’estil barroc o neoclàssic en la seva part alta; així passa a Riells i a Llinars.
I bé, ara com ara, això és tot. I és una meravella, és un tresor; un tresor que tenim a cada poble, a cada ciutat, a cada barri. És obra dels nostres avantpassats; ho van aixecar amb la suor del seu treball i amb l’aportació dels seus estalvis. Només per això ja ho hauríem d’estimar i salvaguardar. Però també és un signe d’identitat, de cada lloc, i també del nostre sentit de la vida, de la nostra espiritualitat. És obra humana, és obra que vol deixar constància que els humans aspirem a un món superior millor, més d’acord amb els valors que avui tant es proclamen de justícia, igualtat, civisme, llibertat, respecte, etc. etc. La fortalesa d’aquestes torres hauria de ser estímul perquè nosaltres no ens sentíssim dèbils i porucs davant dels reptes del futur. Si ells han travessat segles, i han aguantat, ens són senyals que hem d’aprofitar. Com ells no hem de perdre mai l’esperança que nosaltres podem travessar els temps, per convulsos que siguin, amb fermesa i confiança.