L’estada de Manuel Azaña Díaz (1880-1940), president de la Segona República espanyola, a la Torre Salvans de Matadepera no és una simple anècdota ni tampoc un tema menor en el marc de la Guerra Civil. Sortosament, disposem de nombrosa i notable informació procedent d’alguns historiadors i estudiosos (com Miquel Peralta, Gemma Estany, Josep Contreras, Josep Pey i Cazorla, etc.), però no hi ha dubte que resten encara alguns interrogants sobre aquella atípica quotidianitat d’un cap d’Estat en una casa senyorial vallesana, que havia estat incautada per les autoritats el 26 de juliol de 1936, sota l’argument de preservar el seu valuós patrimoni artístic i arquitectònic. A la Casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, es conserva restaurada la magnífica taula on es va celebrar, entre d’altres reunions, el consell de ministres de l’agost de 1938.
El tema ha navegat massa sovint entre el terreny de l’anecdotari i també d’algunes generalitzacions. De forma habitual podem llegir que Azaña va viure a la masia de la Barata o a Terrassa, i, tot i ser simples errors d’ubicació, són un exemple de la superficialitat amb què s’ha tractat aquesta temàtica. L’estada d’Azaña a la Torre Salvans representa un capítol important en el desenvolupament del govern de la República durant la guerra i dels greus conflictes que va experimentar. Ens cal no oblidar que, a Matadepera, es varen viure importants moments de tensió entre el president Azaña i el Dr. Juan Negrín, president del Govern espanyol, sobre l’estratègia, enfocament i gestió del conflicte. L’any 1938 va ser tràgicament decisiu pel decurs de la guerra. Els principals enfrontaments i les dures discrepàncies sobre el seu plantejament i desenllaç varen tenir lloc a la casa de la família Salvans, el propietari de la qual, en Francesc Salvans Armengol, i el seu fill Joan havien estat assassinats, amb d’altres terrassencs, el 24 de juliol de 1936 en el marc de la violència cega, venjativa i descontrolada dels primers dies i setmanes de la guerra.
La casa Salvans va representar un pas més en el feixuc itinerari, decebedor pelegrinatge i continus trasllats del president Azaña i la seva família, així com del seguici que els acompanyava. Catalunya no era pas un espai desconegut i molt menys hostil per a la vida i activitat polítiques d’Azaña. El monestir de Montserrat havia acollit Azaña i la seva gent entre l’octubre de 1936 i el maig de 1937. Després s’havia traslladat a la Pobleta, al País Valencià, que havia estat capital de la República entre el novembre de 1936 i l’octubre de 1937, per tornar a Catalunya, a Matadepera, considerant que des del 30 d’octubre de 1937 el govern de la República s’havia traslladat a Barcelona. La ciutat comtal va ser la tercera i darrera capital del territori lleial a la República. En plena guerra i no massa temps enrere ningú no es podia imaginar que la capital de Catalunya el 1938 ho seria de tres governs alhora: el d’Espanya, el d’Euskadi i el de la Generalitat.
No tenim clara la data exacta de l’arribada presidencial a la Torre Salvans, però amb els comentaris de la gent més propera i amb el repàs d’alguns llibres de memòries, se’n deriva que a meitats de desembre de 1937 ja van iniciar l’estada en aquella àmplia i majestuosa residència. Dos bons amics d’Azaña, el ministre José Giral Pereira i Amós Salvador Carreras (avi de l’exministre socialista dels anys 80 Miguel Boyer), havien fet la corresponent recerca i inspecció ocular d’aquell espai. Alguns autors i cronistes situen l’arribada una mica més tard. En qualsevol cas, aquell trasllat va trasbalsar la vida d’aquell indret, les masies del voltant com la Barata i també la ciutat de Terrassa en relació al personal militar que formava part de la seva protecció. El seguici més directe no era massa nombrós malgrat tractar-se de la primera personalitat política de l’Estat. Respecte al Batalló de la Guàrdia Presidencial hi havia un destacament de vigilància i protecció a la zona (seixanta homes, aproximadament) i la resta estava instal·lat al Col·legi dels Escolapis de Terrassa.
L’excepcional situació que es vivia en aquells moments i la màxima seguretat que requeria el personatge fan que les informacions sobre la seva estada no siguin massa abundants. Els diaris de l’època parlen de les visites que rebia el president: Martínez Barrio, Negrín, Companys... però no citen mai l’indret ni donen detalls d’on tenien lloc aquestes trobades. La seguretat i protecció eren extremes, sense oblidar la reclusió interior i personal que vivia Azaña, ja que es trobava cada vegada més aïllat, desinformat i distanciat de la vida política del seu temps. La seva figura política palesava una progressiva debilitat i la seva percepció de la realitat era de total pessimisme. L’Azaña de la casa Salvans és un home totalment abatut per les circumstàncies. Un home que arrossegava un sentiment de fracàs quan veu que els seus esforços diplomàtics en diferents moments i direccions no havien tingut cap mena d’èxit ni resposta. El president considerava Anglaterra com la gran culpable de la situació. Azaña era presoner dels propis esdeveniments o, com diu el professor Santos Julià, “presoner de Negrín”. (Vida y tiempo de Manuel Azaña, 1880-1940. 2008).
A la casa Salvans tenia temps per passejar, llegir, jugar a escacs i desenvolupar la seva creativitat literària com a gran intel·lectual que va ser. Era també un gran conversador i d’això en dóna fe el seu secretari personal i home de confiança, Santos Martínez. Va ser en aquell marc incomparable on va preparar el seu darrer i gran discurs –advocant per la pau, la pietat i el perdó–, que va pronunciar el 18 de juliol de 1938 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Segons Azaña, calia preparar el camí cap a la pau, la guerra era una “calamitat nacional” i el seu final era deure i obligació de tots els països. El seu esperit conciliador no va prosperar. És a Matadepera on van tenir lloc alguns dels enfrontaments més forts amb Juan Negrín, qui, amb Vicente Rojo, Cap de l’Estat major central, mantenien de forma ferma i contundent la idea de seguir lluitant i de resistir fins al final. Val a dir que Negrín va augmentar el seu poder en incorporar la cartera de Defensa a partir del mes d’abril.

La crisi d’agost
El dijous onze d’agost de 1938 va tenir lloc un polèmic consell de ministres a la Torre Salvans. Negrín es presentava amb la intenció que fossin aprovats tres decrets amb els quals es palesava el progressiu arraconament de la Generalitat, la influència total del discurs comunista i la prepotència de Negrín. Un decret significava la militarització de les indústries de guerra, un altre la militarització dels Tribunals Populars d’Urgència i el darrer establia a Barcelona una sala especial per als delictes d’evasió de capitals. Els decrets s’acompanyaven d’una proposta de 58 condemnes a mort per acusats per accions de sabotatge. Les paraules d’Azaña sobre pietat i perdó no tenien, doncs, massa acceptació.
Negrín se sortia amb la seva amb les votacions favorables de tot el que havia proposat. Azaña no va signar la que corresponia a la militarització de la justícia. Jaume Aiguader Miró (ERC), ministre de Treball i Assistència Social, i Manuel de Irujo Ollo (PNV), ministre sense cartera, van presentar la seva dimissió davant els esdeveniments. El sabadellenc Josep Moix Regàs (PSUC) i Tomás Bilbao Hospitalet (Acción Nacionalista Vasca) en van ser els seus substituts a partir del 17 d’agost.

El batalló de la Guàrdia Presidencial
La discreció que imperava en l’estada del president Azaña no podia amagar el ressò, el rebombori i les anècdotes procedents del Batalló de la Guàrdia Presidencial. La tropa que donava protecció al president de la República estava present en interessants partits de futbol; en concerts a càrrec de la seva banda de música (com un de celebrat a l’espai del convent de les Josefines, que llavors era un asil) i també en diferents incidents dels quals el cronista de la ciutat Baltasar Ragon es va cuidar de prendre bona nota. Així, un accident provocat per la topada d’un cotxe d’escorta i un camió va provocar la mort d’Emília Argilés Martí, dependenta d’una sabateria de la placeta de la Font Trobada. Aquest no va ser l’únic incident però si el més luctuós. Hi va haver algun altre sinistre pels carrers per on passava la comitiva (Sant Pere, Mas Adei...) i també hi van haver alguns conflictes de disciplina, que tenien una resolució immediata ja que els seus causants eren enviats immediatament al front. A la ciutat, els homes de la Guàrdia Presidencial cridaven l’atenció i embadalien algunes noietes, però també hi havia la sensació que eren gent privilegiada, ben vestida i ben alimentada, que contrastaven amb la realitat que es vivia a la ciutat. La fam i la precarietat caracteritzaven el dia a dia i cal no oblidar el nombre de terrassencs que lluitaven i morien al front.

Sortida forçosa
El general Juan Hernández Saravia, amic personal d’Azaña, va tenir molt a veure amb els seriosos advertiments i la definitiva marxa d’Azaña i de la seva comitiva de la casa Salvans. Va ser el dissabte 21 de gener de 1939. No hi havia temps per entretenir-se. Caldes d’Estrac (Maresme), Perelada i la Vajol (Alt Empordà) varen ser pobles successius d’estada del president de la Segona República espanyola i els seus acompanyants en el camí de fugida cap a l’exili. En l’ara inaccessible masia de Can Ramis, a la Vajol, va tenir lloc la darrera i emotiva parada oficial de la Guàrdia Presidencial. El diumenge 5 de febrer van travessar la frontera cap a França pel coll de Lli. El fred, el gel i algunes caigudes envoltaven el silenci i el sentit de derrota que acompanyaven el president republicà, d’altres personalitats i personal de confiança. Per aquella i moltíssima altra gent començava una tragèdia de conseqüències imprevisibles.


NOTA:
Aquest article forma part de l'activitat investigadora del projecte Viure en temps de guerra.La zona lleial a la República (HAR2009-10213)
grupsderecerca.uab.cat/vidaguerra.es