Si no vivim en una casa que estigui catalogada o al costat d’algun edifici que sigui BCIN, a vegades ens resulta complicat detectar i gaudir d’obres arquitectòniques que tenim ben a prop. El frenètic ritme de la vida diària i les obligacions, sovint, ens dificulten el fet d’aixecar el cap per uns instants i respirar patrimoni.
La Garriga és una d’aquestes magnífiques viles que permet aturar-se per uns instants, giravoltar, tancar els ulls, obrir-los de nou i descobrir un lloc imponent tan sols a dues passes de casa nostra. Amb un passat romà quasi desconegut i una forta empremta com a ciutat termal, encara vigent en els nostres dies, la població conserva un destacat llegat Modernista.
Algunes efemèrides destacades ens permeten recordar, gaudir i prendre consciència del talent d’alguns personatges o de les seves obres. El proper any, serà el centenari de la construcció de diferents cases de l’arquitecte Raspall a La Garriga, com la casa Barraquer o la casa Reig, que encara es preserven. Manuel J. Raspall (Barcelona, 1877- la Garriga, 1937), sens dubte, és un d’aquests talents a descobrir i és una bona ocasió per visitar La Garriga, per assaborir del seu respirar, de la seva arquitectura i del seu Modernisme.
Arribar a la població de La Garriga és molt senzill i s'hi pot accedir utilitzant diversos mitjans de transport. Si aneu en cotxe, el millor és aparcar prop del
Centre de Visitants (antics safareigs municipals, projectats per Raspall) i anar a peu fins al centre de la vila, per poder gaudir també de petites construccions modernistes menors, al llarg dels carrers que ens conduiran cap als carrers on s’aixequen els edificis de l’arquitecte Raspall.
Raspall, que podríem definir com l'arquitecte del detall, dedica força espai a la minuciosa decoració
Un cop al centre, es pot arribar fins a la plaça de Santa Isabel, per començar el passeig amb la primera obra de Raspall: la casa materna de l’arquitecte, coneguda com a can Raspall. Un arquitecte que guarda moltes i curioses similituds amb altres arquitectes municipals contemporanis a ell, d’altres poblacions d'estiueig. Tot i ser un arquitecte d'època modernista, Raspall va desenvolupar un estil propi peculiar: estructures arquitectòniques cúbiques i elements geomètrics –aparentment senzills–, a diferència de les construccions de corbes sinuoses o ondulades a les quals estem més avesats. Els seus edificis solen ser robustos, pesats, austers des de la llunyania però al apropar-nos veiem tot un acolorit treball ornamental, dedicat, sobretot, als motius florals i a les sanefes. Raspall, que podríem definir com l'arquitecte del detall, dedica força espai a la minuciosa decoració, usant totes les tècniques i materials que té a l'abast: trencadís, ferro forjat, guix, ceràmica, esgrafiat... tant per decorar les façanes exteriors com per dissenyar mobles, arrambadors, escales i vidrieres en rics interiors. Dins de can Raspall (l’exterior conserva la seva fesomia gòtica) hi podem veure un profús treball en vidre en les roses de les portes, els trèvols de les finestres o l’acolorida làmpada penjant de les bigues de fusta.
Baixant pel carrer Banys, direcció sud, passem per davant de la casa Reig, del mateix Raspall. Un casa projectada per albergar un negoci de subministres que, curiosament, avui en dia continua albergant el mateix tipus d’establiment. D’ella en destaca el seu enrajolat, en tons marrons –de la base del cos de l’edifici–, el trencadís del balcó i els detalls en ferro forjat.
Passat el Balneari Blancafort, si enfilem cap amunt, fins al Passeig, a la dreta podem trobar la casa Llorenç (amb un destacat trencadís de color verdós) i la casa Durall (amb un bonic esgrafiat a la part superior). Cap a l’esquerra, la coneguda illa Raspall, que encara es manté intacta i de la que podem gaudir-ne des de l’enreixat de fora el carrer. Blaus, verds i ocres, era la gamma de colors més usada per l’arquitecte. Colors que ens traslladen als elements de la natura i que Raspall, a més, sempre coronava amb flors. El tret més característic del conjunt és que el formen quatre torres independents, amb el seu jardí privat i el seu corresponent tancat. Un tancat que, alhora, les uneix, configurant un mateix contorn perimetral. La independència i la privadesa, però, es veuen alterades per la construcció d’un passadís subterrani entre la deliciosa casa La Bombonera i la casa Barbey, d’on es conserven algunes històries relacionades amb afers extramatrimonials. Identificareu cadascuna de les cases fàcilment: la casa Barraquer, la ribetejada en tons blaus; l’imponent casa Barbey, amb les seves brillants columnes tessel·lades. La Bombonera, la gràcil i menuda torre -pròpia d’una dama-, decorada amb delicats detalls verds. I, per tancar el conjunt, la majestuosa casa Iris, amb un elaborat treball de ferro forjat, un ampli esgrafiat a la part superior i l’ús de la pedra a la base, una constant en Raspall. De totes elles, però, la casa Iris és la que ara mateix està més malmesa i la que es conserva en pitjor estat (necessitaria d’una neteja i d’un treball de restauració).
Si voleu conèixer més obra de Raspall, podeu resseguir la seva traça a través de les poblacions del Figaró, l’Ametlla del Vallès, Granollers, Cardedeu o Caldes de Montbui
Tan sols amb aquest petit recorregut, hom es pot fer una clara idea de com devia ser la vida a La Garriga, en aquella època. De la mateixa manera, es pot fer una idea del vast treball de l’arquitecte a la població, de la qual pràcticament no es va moure. Si encara teniu ganes de passejar, la Garriga us ofereix diversa arquitectura modernista, a banda de la de Raspall. I si voleu conèixer més obra de Raspall, podeu resseguir la seva traça a través de les poblacions del Figaró, l’Ametlla del Vallès, Granollers, Cardedeu o Caldes de Montbui, fins on arribava una línia de tren, especialment construïda per portar els banyistes d’aigües termals a la població.
Calaixera Turisme cultural
