Ara fa vuitanta anys, el Club de Bàsquet Ripollet va començar la seva existència de manera fortuïta i es va anar convertint poc a poc en un fenomen social que va arrossegar gran part del poble i va quedar plenament lligat als costums i el desenvolupament de la vila. Durant diverses dècades, els diumenges giraven molt al voltant del bàsquet, ja que anar a veure jugar l’equip local era un hàbit ben arrelat, just abans de fer el vermut –pels qui s’ho podien permetre– i d’anar a dinar.
La idea de formar un equip de bàsquet a Ripollet va ser iniciativa d’un grup de joves del Quadre Escènic de la Joventut Catòlica del poble que, el 5 d’octubre de 1930, en un desplaçament a l’Hospitalet de Llobregat per interpretar una obra teatral, van tenir l’oportunitat de veure jugar un partit de bàsquet entre el Centre Catòlic de l’Hospitalet i el Martinenc. Els va agradar la dinàmica del joc i la possibilitat de practicar-lo en un terreny de dimensions reduïdes, si les comparaven amb les d’un camp de futbol. I així és que amb el suport del Centre Excursionista Fent Via van començar a habilitar un camp de joc en una antiga vinya que hi havia darrere del local social de la Joventut. Era un camp força irregular i amb cert pendent però servia...
Els primers problemes van venir al necessitar recursos no humans, és a dir, diners. La fabricació i col·locació dels pals amb anelles i taulers costava 60 pessetes i la pilota, només una, 23. Com que el Centre Excursionista no podia arribar a cobrir les 83 pessetes del total, es va recórrer al mossèn, que va deixar la resta.
El 2 d’agost del 1931 es va inaugurar oficialment el camp de bàsquet, que, malgrat les successives capes de terra que s’hi havien abocat i els intents d’anivellació, mantenia, en la seva part llarga, un desnivell de més de mig metre.
Els entrenaments es feien dos cops per setmana, dimarts i dijous, i començaven a les sis del matí. L’assistència resultava dura ja que, després de l’entrenament, jugadors i entrenador havien d’arribar puntuals als llocs de treball respectius. L’any següent, el CB Ripollet va entrar a formar part de Federació Catalana de Basquetbol en la qual només hi havia vint-i-cinc clubs inscrits.
Era admirable l’interès que tenien aquells joves pel bàsquet, malgrat la dificultat que representava fer botar la pilota en un terra desigual i córrer amunt i avall del camp amb unes espardenyes de betes que moltes vegades estaven estripades. Els vestits tampoc no eren cap meravella i cadascú portava el que podia.
En haver-se creat dins la infraestructura de la Joventut Catòlica del poble, en l’ambient polític de l’època el CB Ripollet va agafar un cert caire de dretes, que contrastava amb el del futbol, que es movia dins d’un ambient d’esquerres. Durant molt de temps, això va provocar un distanciament dels dos esports i de la gent que anava a cadascun dels camps.
Hi ha dades que indiquen que el bàsquet es va practicar per primer cop a Catalunya el 1913 a l'escola Vallparadís de Terrassa, encara que s’accepta que el joc va ser introduït a Catalunya (i a Espanya) el 1922 pel pare Eusebi Millán a les Escoles Pies de Sant Antoni de Barcelona. Allà va néixer el primer club català, el Laietà Basket-Ball Club (actualment Club Esportiu Laietà). A partir d’aleshores van començar a sortir equips a molts pobles i ciutats. Nomes a la província de Barcelona es van crear seccions de bàsquet en moltes entitats ja formades, que després van evolucionar per si soles o es van anar transformant: FC Martinenc (1923), RCD Espanyol (1923), UD Sants (1924), CE Sabadell (1926), Badalona (1926), Hostafrancs (1928), l´Hospitalet (1928), Calella (1928), Mataró (1929), Manresa (1930), Sants (1930), Montgat (1931), Mollet (1931) Granollers (1932), Parets del Vallès (1932), Ripollet (1932), Terrassa (1932), etc. En els anys següents, de forma esporàdica, es van formar equips a diferents pobles del Vallès, però no van perdurar en el temps. L’únic equip vallesà que ha continuat ininterrompudament fins els nostres dies –fins a acumular ja 80 anys d’història- ha estat el CB Ripollet.
El bàsquet de Ripollet s’emmirallava en els equips que hi havia a Sabadell. A banda del Centre d’Esports, que va ser el pioner, i havia el Juventus, que era el campió de Catalunya i el que en el primer campionat d’Espanya havia quedat segon, en ser vençut a la final pel Rayo. La principal rivalitat la tenien amb el Mollet del Vallès, contra qui disputava partits molt renyits en els quals no hi faltava la duresa.

Pioners també en el bàsquet femení
La vila de Ripollet no va ser només pionera en tenir un equip de bàsquet masculí, sinó que l’any 1950 ja va disposar d’un equip femení. En aquest aspecte, el poble es va avançar als temps ja que allò era un fet considerat excessivament modern per l’època. Hi van participar noies de Ripollet i de Cerdanyola. La gent de Ripollet va acceptar la novetat i no hi van posar pegues, potser perquè tenien el suport de la Falange, que en aquell temps pesava molt. L’experiment no va durar gaire ja que, entre altres coses, l’uniforme constituït per una faldilla llarga quasi les feia entrebancar i una brusa tancada arran del coll les impedia respirar. A més, els pares tampoc ho veien amb bons ulls.
El 14 de gener de 1952, el Club Bàsquet Ripollet va jugar un partit internacional contra l’equip del destructor militar Henley, de la VI Flota dels Estats Units. L’esdeveniment esportiu va fer que el camp s’omplís de gom a gom perquè eren poques les vegades que es podia gaudir d’una competició internacional. Per alguns va representar, també, la primera vegada que veien, en directe, una persona de raça negra. Després del partit es va convidar als components de l’equip naval a un ressopó a la catalana en el qual els americans van provar el pa amb tomàquet i van aprendre a beure amb porró. Acabada la festa, l’encarregat del bar va trobar a faltar els sis porrons que havia tret. Potser avui dia encara els fan servir per Ohio o Massachusetts...
En els anys seixanta no existien les actuals pistes cobertes i els jugadors, quan plovia o nevava, havien de treballar de valent per deixar la pista en condicions de poder jugar. Era un preescalfament que, a vegades, acabava amb un prerefredament (constipat). Un altre fet que avui pot semblar una temeritat, però que en més d’una ocasió els jugadors havien posat en pràctica, era regar una pista glaçada amb gasolina o esperit de vi i després calar-hi foc. Però tot valia, ja que és jugava per veritable afecció.

Un vermut de paga, quan es guanyava
Els jugadors es privaven d’altres tipus de lleure i feien l’esforç d’entrenar dos cops per setmana, de vuit a deu de la nit, sense cobrar cap tipus de fitxa ni de salari. L’any 1963 el Club va tirar la casa per la finestra i va començar a pagar un vermut a cada jugador, el dia que guanyaven a casa (només si guanyaven). Si l’encontre el vencien a fora, ja en tenien prou en fer turisme de franc.
El CB Ripollet ha estat, des dels seus inicis, molt vinculat al poble i a les seves activitats populars. Es participava a les processons i a les festes populars. La vila i el bàsquet feien una pinya, ja que eren poques les famílies que no tenien un fill que hi jugués, o un veí, o el promès de la noia... Una mostra d’aquest arrelament i del sentiment que hi ha hagut a moltes famílies són les sagues de jugadors que han anat prenen part del bàsquet. Per citar-ne alguna, la dels germans Balagué, l’Agustí i el Paco que, com a enamorats del bàsquet, varen deixar empremtes que va agafar el respectiu nebot i fill i més tard el nét, o la dels Creus, que ja van tenir un jugador en el primer equip del Ripollet l’any 1932, seguides pel seu germà Jaume, més tard pel seu fills Jordi i Joan (Chichi) -actual director de Barça de bàsquet-, i, encara posteriorment, els seus néts.
Malgrat que durant la seva evolució històrica el CB Ripollet ha estat a punt de pujar a la Divisió d’Honor per competir contra el Reial Madrid, el Barcelona, l’Estudiantes o el Joventut de Badalona, mai no ho ha aconseguit. Potser les vegades més sonades (que no volen dir les més importants) es van produir durant dos o tres anys seguits en què es van incorporar a l’equip de la vila els germans Riera, provinents del CB Aismalibar (de Masrampinyo).
De Ripollet han sortit molts bons jugadors de bàsquet, alguns dels quals han participat després en equips de la més alta categoria, entre ells l’Andreu Fadó, els germans Joan i Jordi Creus i darrerament la Lucila Pascua, una noia nascuda a la vila que, avui dia, encara juga de pivot a la selecció espanyola femenina.
Aquets últims anys, malgrat l’oferta de lleure i desplaçament que tenen els joves per marxar del poble els dies de festa, es manté l’afecció als colors de la vila i el pavelló continua omplint-se. Concretament, l’any 2006, el Club va celebrar amb solemnitat el seu 75è aniversari. Ara, el repte dels ripolletencs i del seu club de bàsquet és més difícil, encara que és possible i es va acostant: arribar al centenari!

Chichi Creus, del Ripollet a l’elit del bàsquet català

Joan Creus i Molist (Ripollet, 1956), l’actual secretari tècnic del Barça de bàsquet, ha estat un reconegut jugador professional durant prop de 25 anys –entre els anys 1975 i 1999– i és al club de bàsquet de la seva ciutat natal, Ripollet, on va debutar a segona divisió l’any 1974, després d’haver-s’hi iniciat a l’escola local dels Gabrielistes. L’any següent va fitxar pel CB l’Hospitalet, club amb el qual va fer el salt a la Primera Divisió, amb 18 anys. A Ripollet ja havia estat nomenat millor esportista del 1973 i postariorment hi ha rebut altres homenatges.
Qui és tant o més conegut pel sobrenom de Chichi Creus va defensar les samarretes de diversos clubs catalans de primera divisió: el Granollers, el FC Barcelona i el TDK Manresa. Considerat un dels millors bases catalans de tots els temps, els seus millors anys els va desenvolupar també al Vallès, ja que és jugant amb el Granollers, en la dècada dels 80, quan es va convertir en un dels basquetbolistes més importants de l'Estat.

El referent del Granollers
Destacava en totes les facetes del joc, a més de ser un gran defensor. Va ser fitxat el 1977 per l'Areslux Granollers i ràpidament es va convertir en el referent de l'equip. Un dels moments màgics amb l'Areslux es va donar el 1979, quan per primera vegada l’equip vallesà guanyava l’aleshore imbatible Reial Madrid al vell Pavelló Municipal del Granollers. Chichi Creus va fer meravelles i va començar a ser un jugador de llegenda.
El 1980 va fitxar dues temporades pel Barça, però el 1982 va tornar al Vallès per iniciar una segona etapa al Granollers, que va aconseguir acoblar un molt bon equip al voltant seu i va permetre al club quedar tercer a la Lliga. A Granollers va continuar donant lliçons magistrals fins a la temporada 1992-1993. Després d’un trajecte brillant de cinc anys amb el TDK Manresa, amb el qual va guanyar la lliga i on va rellevar-hi el seu germà Jordi, es va retirar com a jugador el 1999, amb gairebé 43 anys, polvoritzant tots els rècords: encara té el rècord de minuts jugats a l'ACB molts anys després de la seva retirada. Modest Serra