Terrassa, 1472. Una moneda comprometedora
La ciutat va tenir l’única moneda batuda al Vallès en època medieval, que devia circular un mes com a molt i que noes va trobar fins al 2007
Miquel Crusafont i Sabater
(text)
, Josep Prims (fotografies)
A la bella badia de Nàpols hi ha un petit promontori on s’hi aixeca l’anomenat Castell de l’Ou, que n’és un excel·lent mirador. En una de les seves estances s’hi trobava l’any 1458 el nostre sobirà Alfons el Magnànim (1416-1458) quan se li féu evident la imminència de la mort. Va demanar el testament del seu pare Ferran (1412-1416) i es va convèncer, una vegada més, que no hi havia escapatòria; no tenint ell hereus legítims el rei de la corona Catalano-aragonesa havia de ser el seu germà Joan. És d’agrair que el rei Alfons hagués, si més no, assajat d’evitar-nos aquest tràngol. El seu germà, dèspota, inhàbil i cruel, ja havia provocat la guerra civil a Castella i al regne de Navarra i, ja rei i amb el nom de Joan II, no tardaria ni quatre anys a encendre-la a Catalunya. Cert és que hi havia un rerefons de lluita entre sectors oposats de les oligarquies comercials de Barcelona, els sectors de l’anomenada la Busca i la Biga, i que els pagesos es volien sostreure dels jous feudals, però Alfons havia estat capaç d’anar trampejant la situació. Joan, el rei assassí de la seva filla Blanca, l’única culpa de la qual era ésser la veritable hereva de la corona de Navarra de la qual ell gaudia injustament, aviat llençaria benzina a aquells focs i arruïnaria, per dècades, la prosperitat catalana.
En plena guerra, els síndics de Terrassa es trobaren sense moneda menuda per fer rutllar el petit comerç ciutadà. La ciutat era l’any 1472 sota la sobirania de Reiner d’Anjou, un dels tres sobirans que la Generalitat dominada pel sector de la Biga havia elegit, successivament, en oposició a Joan II. Amb l’acord del cap militar, el batlle i els síndics acordaren de fer senyals, és a dir, moneda sense valor propi per facilitar les petites transaccions. Cal recordar que en aquell temps la moneda era d’or o de plata i que el seu valor estava determinat per la quantitat de metall preciós que contenia. Llavors, quan s’adquiria un producte, el que donava una moneda a canvi del producte, lliurava en realitat, el valor equivalent amb l’or o plata que la moneda contenia. No com ara que donem un tros de paper que no val res... i que acceptem per consuetut. Com que la gent d’aquell temps no hauria acceptat un senyal, és a dir, una llauneta sense valor propi, es va establir una Taula de Canvi en què el municipi es comprometia a canviar aquells senyals en peces d’or o plata. L’operació consistia, doncs, en proporcionar al mercat petita moneda divisionària que un cop acumulat el valor d’una peça d’or o plata es podia canviar amb monedes d’aquells metalls. Mentrestant els senyals podien anar fent la funció d’objecte d’intercanvi per a les petites transaccions. Eren els mecanismes habituals a Catalunya per a les emissions de moneda que durant uns anys van batre els municipis. La falsificació, això sí, es castigava amb la pena de mort com per a la moneda de curs general d’or i de plata.
La moneda va ser llançada a la circulació poc després de l’11 de maig, que és el de l’acord d’emetre-la, però quinze dies mes tard i a la vista de la imminència que la ciutat fos envaïda per les tropes de Joan II es va ordenar la recollida del nou numerari. L’ordre, però, no devia ser prou efectiva, ja que el 9 de juny van entrar efectivament les tropes del rei Joan i l’ordre de recollida va haver de ser reiterada. Comptat i debatut, els senyals de Terrassa, l’única moneda batuda al Vallès durant tota l’època medieval, devia circular un mes com a molt.
Trobar i explicar aquesta moneda no ha estat pas una tasca planera. Quina era aquesta peça monetària terrassenca? Quin aspecte tenia? L’hitoriador terrassenc Soler i Palet va trobar l’acord d’encunyació i el va trametre a l’eminent numismàtic Joaquim Botet i Sisó i aquest va donar-ne notícia al seu llibre Les monedes catalanes (1908-1911). Hi havia la notícia, però la moneda no havia estat pas identificada. Més tard, el mateix Botet va publicar integrament el document esmentat en un article que va titular “Monedes de Terrassa” (1913-1914), però la moneda corresponent es mantenia desconeguda.
D’acord amb el text, Botet va interpretar que l’emissió s’havia fet en temps de Joan II, que era una moneda reial i que s’hauria fet amb el beneplàcit del rei.
Anys més tard l’historiador terrassenc Salvador Cardús va retrobar l’acord municipal i es va adonar que el seu text havia estat hàbilment manipulat a fi de descarregar de qualsevol responsabilitat els síndics i el batlle de la vila i fent recaure tota la iniciativa de l’emissió sobre el cap militar. D’altra banda pogué establir que en els dies de l’acord la ciutat no era encara en mans del rei Joan sinó del seu oponent Reiner d’Anjou. Això canviava completament les coses. La moneda no era pas reial sinó municipal i els responsables del municipi, tement les possibles represàlies del temible sobirà havien alterat el text per precaució. Això explicava, també, la sobtada ordre de retirada. Ordre i moneda els devia cremar literalment els dits. No sabem quina va ser la reacció del rei en trobar la moneda encara en curs, però sembla probable que passés per damunt del fet, a fi de guanyar-se adeptes.
Cardús es va fixar en una moneda de llautó empremtada amb una torre en una sola cara que havia publicat com incerta Botet. L’estampa de la torre heràldica era molt semblant al d’un escut de pedra de Terrassa i va pensar que podria ser el producte d’aquella efímera encunyació. Nosaltres en estudiar les monedes municipals i mancats d’arguments en contra, acceptarem aquella atribució, tot assenyalant, però, que d’escuts de poblacions amb torres i castells n’hi ha molts a Catalunya i que també era possible que fos d’alguna altra població.
MÉS INFORMACIÓ
• CARDÚS, S. “Historia monetaria de Tarrasa”, Crónica catálogo de la I Exposición Nacional de Numismàtica. Terrassa 1951, p. 86-97.
• CRUSAFONT i SABATER, M. “Més novetats sobre la moneda catalana local “, Acta Numismàtica 37. Barcelona 2007, p. 93-128, especialment, p. 125-128.
Patrimoni Numismàtica
