Pilar Molins

Una veu ferma contra l’oblit de Mauthausen

Anna Ballbona (text) , Josep Prims (fotografies)

El pare de la Pilar Molins va “morir” a dos quarts de vuit del matí del 23 d’octubre del 1941 al camp d’extermini de Mauthausen. Ara se n’han complert 70 anys. La Pilar en té 74. Aquell matí, a la mateixa hora, també va ser assassinat Joan Tura, fill del que va ser alcalde de Mollet durant la República i alguns anys de la guerra civil i oncle de l’exconsellera Montserrat Tura. Quan encara eren als camps de refugiats francesos, Joan Tura escrivia a la seva família i, en la missiva, hi solia enviar unes ratlles de part del pare de la Pilar, Joan Molins, que no sabia escriure.
Pilar Molins conserva aquests papers, junt amb fotografies i tot allò relacionat amb els camps de concentració. Ella ha aixecat acta i veu per donar veu als deportats catalans eliminats als camps nazis. Ha guardat i explicat la memòria d’aquell terror feixista que es va empassar milers de republicans que havien hagut de fugir a l’exili –sols a Mauthausen hi van morir entre 6.000 i 7.000 espanyols– i que va segar la vida de persones com el seu pare, un taxista de Mollet, i va marcar per sempre la vida dels qui es van quedar aquí i van tirar endavant, a empentes i rodolons, en la crua postguerra, assenyalats com a “rojos” i escarmentats per la dictadura franquista.
Durant 15 anys la Pilar i el seu marit, en Josep Galobardes, van formar part de la direcció de l’Amical de Mauthausen, amb qui van entrar en contacte per primer cop el 1978, en una trobada a Riells del Montseny sota l’aixopluc de mossèn Pere Ribot. Abans, ni sabien de l’existència d’aquesta associació, nascuda en la clandestinitat. “Deies quin número de deportat era –3.622, el seu pare– i de seguida t'acollien i s'engrandia la família de la deportació”. D’aquí en van sortir uns llaços d’amistat infranquejables per tots els intents de desmemòria i oblit que havien hagut de suportar. A través de l’Amical i durant 20 anys, han voltat per escoles i instituts oferint xerrades sobre la deportació. “Els deportats ho feien i ens ho ensenyaven a fer, només explicant el que havia passat ja n’hi havia prou”, comenta la Pilar.
Passada l’estada al camp de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, tant a Joan Tura com a Joan Molins els van enviar a una companyia de treball, la 117, dels francesos, a Bèlgica, ja en plena segona guerra mundial. El 4 de juny de 1940 l’exèrcit alemany entra a Bèlgica i els fa presos. Primer estaran en un “stalag”, un camp de presoners de guerra. El 9 d’agost del 1940 Tura i Molins són portats a Mauthausen.
L’any 1980, la Pilar, amb la seva mare, la Maria Cid, i el seu home, va anar per primer cop al camp de Mauthausen. “Va ser horrible, una sensació d’esborronament, feia molt de fred a fora i el fred que tenies a dins”. La Pilar va ensenyar el retrat del seu pare a un deportat, en Salvador Ginestà, d’Agramunt, que el va reconèixer: “aquest xicot era de Mollet i era amic meu”, li va dir. Li va donar detalls de la vida al camp del pare? La resposta és carregada d’integritat: “Què vols que t’expliqui, no val la pena, no en trauràs res”, va venir a dir el deportat. Aquella primera vegada “la mare estava seriosa, molt trasbalsada. Aquell dia no vam sopar”. La mare va tornar al camp un parell de vegades més. A Mauthausen i d’altres camps la Pilar hi ha fet 14 visites.

Infantesa furtada
El pare de la Pilar era “un home d’esquerres” que se’n va anar de voluntari al front després de l’alçament militar. Les coses que en sap la Pilar provenen del relat de la mare, de familiars o d’altres molletans. Taxista com era, va fer serveis de xofer a la zona de Figueres. Després anirà al setge de Madrid, i amb la guerra ja engrunant-se, se’n torna a Catalunya. En arribar a l’estació de França de Barcelona, és vist per un veí de Mollet que tenia la certesa que el delataria. Si es quedava, era carn de represàlies. La mare de la Pilar i una germana del pare l’acompanyen fins a Olot. Allà se n’acomiaden. No el veuran mai més. “Li va dir a la tia que sobretot es cuidés de mi”.A més de prendre-li el pare, a la Pilar li van robar set anys la mare. I a la mare, set anys de filla. Per ser dona de roja, la mare va ser suspesa tres mesos de feina, a la fàbrica tèxtil on treballava. En aquests set primers anys i a causa de les penúries, la Pilar va passar per les cases de diversos oncles, sense conèixer el caliu quotidià de la mare ni anar a escola. “És molt fotut que una mare i una filla estiguin set anys sense tenir el contacte natural de creixença”. De ben petita, va arribar a “creure's” que “en realitat no tenia pare”.
Una tarda d’estiu xafogosa, rep la visita de la mare. “Va treure d’un paquet, embolicat amb paper de color beix, un vestit negre; i me’l van posar”. “Les dones es van posar a enraonar i ploraven”. Poc després, la Pilar tornaria amb la mare i començaria a escola, un col·legi de monges que, almenys, escapava de les “escuelas nacionales”. “Va ser molt dur al començament, no entenia res”. “La mare no volia res que fos dels nacionals, sempre deia que gràcies a Déu, no havíem hagut d’anar a l’auxili social”.
“La mare feia hores –a la fàbrica– com una desesperada, i els dissabtes i diumenges a fer feines del camp”. “Tenia idees de llibertat però no era llibertària”. Una manera de fer que resumeix amb una frase que sempre li havia sentit dir: “amb soroll de timbals no es cacen mai llebres”. “Era una dona sàvia i afable, amb coneixement, que li agradava llegir i anar al cine i això la devia salvar de la solitud”. Es guardava dues pessetes per anar plegades al cinema.
L’any 1959 marca un alleujament del sotrac econòmic en què havien viscut. Al febrer reben una carta que confirma la reparació a les víctimes de treballs forçats als camps d’extermini i als seus familiars. El govern alemany els paga una compensació pels anys acumulats fins aleshores i una pensió a les vídues, cosa que els permet fer la casa on ara viuen la Pilar i el seu home. “Això que veus és l’esforç d’una persona assassinada als camps”, diu assenyalant, amb la serenor i lucidesa extraordinàries de tota la conversa, el menjador on som assegudes. De l’Estat espanyol, encara és hora que n’arribi cap disculpa. La notícia que havien rebut una compensació del govern alemany va córrer per Mollet. “Hi va haver gent que ens va felicitar, era com si ens donessin el condol, com si ens diguessin: estem amb vosaltres”.
Pilar Molins

Una dona valenta. Amb 74 anys, la Pilar va a classes de català, d’informàtica (“amb el powerpoint m’hi entenc força, en canvi amb el Photoshop...”) i de memòria. La mateixa fermesa i clarividència que llança sobre el passat les gasta per mirar el present. “De vegades, et fa la sensació que anem enrere, hi ha una mica de passotisme, això fa molts anys que va passar i no tornarà mai, doncs mira, està a les portes”. I ho diu pensant amb els brots feixistes per aquí i per allà. “En una guerra hi ha vencedors i vençuts i ningú hi guanya”. I el que s’hi va perdre, va ser molt. “Van mutilar el coneixement que ens podien passar”. En mirar-se endins, es té per “una dona valenta i amb voluntat”. En escoltar-la, no dubtes que té raó: “des de petita he lluitat per no deixar-me acovardir per les coses”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara