Martí Boada

“Els Vallesos són d’una qualitat paisatgística extrema”

Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) s’ha dedicat tota la vida a conèixer i a fer conèixer el patrimoni natural. Es defineix com a investigador ambiental, però li escau més la paraula humanista. Geògraf doctor en Ciències Ambientals, ha rebut el màxim reconeixement en la seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995). També és Premio Nacional de Medio Ambiente (2004) i Premi de Medi Ambient de l’Institut d’Estudis Catalans (2005). El seu camp de treball són el canvi global i la biodiversitat urbana i forestal, a més de la comunicació ambiental. És professor i investigador del Departament de Geografia i de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’Antàrtida, Mèxic i el Montseny són alguns dels llocs on treballa. Professor convidat en diverses universitats llatinoamericanes i nord-americanes, ha participat en una cinquantena de llibres i ha escrit nombrosíssims articles científics, de divulgació i d'opinió. Coincidint amb l’Any internacional dels boscos, del qual és comissari a Catalunya, està abocat en el futur Museu dels Boscos, al seu poble, i té una sèrie a punt d’emetre’s a TV3 titulada, també, Boscos. Al capdamunt de la seva trajectòria, Martí Boada té la virtut de continuar sent el “noi de can Mau”, que a onze anys ja anava a desemboscar amb el seu pare.

Carme Badia i Puig (text) , Màrius Gómez (fotografies)

Retrata’ns els Vallesos.
Són dues comarques dins l’àrea metropolitana potentíssimes com a motors. Però ens hem carregat els sistemes productius tant del sector primari com secundari, i hi ha una tercialització desproporcionada. No és que s’intueixi una situació apocalíptica, però sabem que el nostre nivell d’autosuficiència i de sobirania en una situació de col·lapse no aguantaria ni 24 hores!

Esperem que no ho haguem de veure.
I no parlo només d’aigua i aliments. Sabem que al que ens sostenta des del punt de vista energètic, que són els hidrocarburs (petroli i gas), els queden uns deu anys.

I si hi afegim la crisi….
Aquesta crisi de què es parla amb un to tan èpic i transcendent i que tot just comença a començar, ja sabem que no és una crisi financera, sinó de model, perquè som molts més a mirar que a treballar. Una dona pagesa ho va dir en una carta a La Vanguardia i m’ho faig meu.

Tu ets dels que miren?
Lamentablement sí, tot i que vinc d’una família del sector primari. Però és que ara ja tot són serveis. Mira el bus de Sant Celoni a Arbúcies, una reivindicació històrica: va buit. Perquè, no em canso de dir-ho, al Montseny hem tancat 700 masies! No tancat: una és d’un arquitecte, l’altra d’un metge… I 120 són cases de menjar: els mateixos pagesos han canviat el tipus d’engreix, i ben legítimament. Però ja no produïm res. Els fesols que se serveixen en alguns restaurants d’aquí són d’Oregon, d’Amèrica!

Desastrós.
Al Montseny de pagesos en queden quatre, però de funcionaris hi ha els que vulguis. Els del parc, els guardes forestals, el delegat de sanitat… Si algú vol innovar i posa una petita serradora o una petita indústria formatgera, la corrua de gent que l’anirà a veure!

“No dic de tornar al segle xix, però això ho hem de saber: hem inertitzat els sòls de qualitat.”


Això que deies, molts a mirar.
El problema és que gastem molt més del que generem. Hem tancat les fàbriques i l’activitat industrial l’hem criminalitzat. A més, els polígons industrials vallesans són polígons logístics. La majoria de naus de la conca de la Tordera són magatzems: no s’hi fabrica res. I hem urbanitzat el sòls més fèrtils, formats per una dinàmica sedimentària mil·lenària. El dia que els vulguem recuperar, els costos seran incalculables. No dic de tornar al segle XIX, però això ho hem de saber: hem inertitzat els sòls de qualitat.

Fas bé de recordar-nos-ho.
Algú podria dir que és un discurs antiglobalització, dretà, reaccionari. No! Cronnon, de la Clark University (Estats Units), un dels professors més admirats de les ciències ambientals i la geografia, diu que el gran drama de la societat del segle XXI, i amb això coincideix amb el que deien els nostres avis, és que la gent d’ara no ha ajupit l’esquena. No sap el que costen les coses, en el sentit de suor, d’esforç.

No som dignes del que hem heretat!
El cas és que hem malbaratat en part el territori. Algú pot dir: “I per què ens interessa, la terra? Què té a veure amb la postmodernitat?”. I tant que hi té a veure! D’aquí a tres o quatre anys la sobirania alimentària serà clau. Tornarem a veure –no des de la nostàlgia, sinó des de la tecnologia– la posada en valor de la producció propera del que ens és indispensable, els aliments.

De totes maneres, tenim un paisatge que és un potencial en ell mateix, no? Fa uns mesos el Montseny, Reserva de la Biosfera, ha obtingut la Carta Europea de Turisme Sostenible.
Aquest model de conservació territorial de “segells de correu” és molt perniciós. Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny… És un sistema per taques que evita que el formigó arribi al Turó de l’Home i a les Agudes, però implica una accelació gairebé malaltissa de l’explotació de la resta. Tenim pobles com Caldes i l’Ametlla amb una ocupació fortíssima del sòl urbanitzable en àrees de muntanya, i Matadepera, al peu de Sant Llorenç.

En urbanitzacions ningú ens guanya.
Són típicament vallesanes, sí, fruit dels anys d’especulació. Són estructures urbanístiques fortes sense nucli i caríssimes de mantenir, sistemes que ni tenen un espai de convivència. I no tothom en pot marxar, perquè hi ha unes hipoteques econòmiques molt grans. Els jubilats hi queden atrapats. Hi ha urbanitzacions de tota mena: d’alt estànding i d’autoconstrucció, fins i tot amb caixes de camió i cases de tres i quatre pisos. Gestionar tot això és un repte d’ambdós Vallesos.

Què ens queda de bo?
El que deies tu. Perquè és veritat que els Vallesos per ells mateixos són d’una qualitat paisatgística extrema. Difícilment trobaries llocs de la mateixa categoria paisatgística, que avui es mesura a partir de la biodiversitat.

Tan bé estem, de biodiversitat?
És de les més altes d’Europa: tenim unes 2.000 espècies de plantes. Sant Llorenç, singularíssim, és una muntanya amb una biodiversitat molt alta. Amb els seus codinars i roquissars dóna més de mil espècies de plantes. I els cingles de Gallifa és un dels pocs llocs on hi viu el falcó pelegrí! Alerta, això no és una curiositat ornitològica. La fauna i la flora ens indiquen la qualitat del paisatge, les condicions d’aquell indret: aigua, producció primària, etc.

Posa’ns algun altre exemple.
El Montnegre, un dels paisatges mediterranis més densos forestalment i un corredor fabulós. Céllecs també és molt interessant però està molt transformat. És un sistema de muntanya masegat urbanísticament, i aquí sí que les mesures de protecció han ajudat a evitar l’anorreament paisatgístic.

Cap a on creus que hem d’anar?
Et puc donar la meva opinió, untada de modèstia absoluta. Per mi el que segur que hem de fer és estar disposats a posar les coses més fàcils als joves emprenedors. Sembla un tòpic però no. Si a l’Administració s’hi presenten una parella de joves amb un projecte agrari, com agafar aquella masia mig ensorrada que han heretat de l’avi, no els podem omplir de paranys, de dificultats. És una patologia administrativa, una disfunció.

Que ja ha fet molt mal.
Mira, a Riells del Fai hi ha un biòleg excepcional, format a Anglaterra, que ha posat tots els seus estalvis per comprar les ruïnes de la central que hi ha als gorgs del Fai. Va fer un projecte fantàstic de recuperació del molí, ja fa anys, i tinc entès que tot just ara té la comprensió de l’Ajuntament. Ep, ho agafo no com una anècdota sinó com a mostra: un cervell vol tornar a la seva terra, veu una possibilitat de futur lligada a la cultura de la sostenibilitat i el procés per tirar-lo endavant és d’enfastiguejament.

No pot ser.
El model del capitalisme intensiu o fordista i l’especulació urbanística s’han acabat. La idea que vindrà una fàbrica i ens agafarà 400 persones de mà d’obra s’ha acabat. La revolució en el sentit no cruent del terme vindrà dels petits canvis. Amb pocs recursos s’han de poder engegar iniciatives, i la suma d’aquestes iniciatives ens farà anar endavant. Tenir joves emprenedors és una joia. No se’ls ha d’omplir de subvencions, però tampoc d’entrebancs.

Aquest és el futur?
Per mi sí. Aquí es diu molt allò de “aquest va enrere com els cangrejus” (del cranc de riu al Vallès sempre n’hem dit així). Doncs jo dic: el cranc, només que el giris, ja va endavant! El que passa és que no hi ha hagut mai ningú que ho hagi provat! Doncs l’hem de girar, hem de girar el cangreju! Ja tens el titular d’aquesta entrevista.

Parlem de la teva faceta investigadora. Treballes a tot arreu del món. Acabes de tornar de Mèxic.
Sí, fa pocs mesos que he arribat de Quintana Roo i Campeche, i Oaxaca. A Mèxic he tingut 140 tesinants, una cosa extraordinària: 140 tesis de llicenciatura, mestratge i doctorat! També treballo en el programa espanyol de l’Antàrtida, a la Universitat de Santa Barbara a Califòrnia i a la Universitat de Montana. A l’abril marxaré a Xile a fer el sistema andí, i m’hi estaré quatre mesos. Però el meu lloc preferit és Mèxic. He estat temptat de quedar-m’hi.

Temptat de quedar-te a Mèxic?
Sí, és un país que m’agrada molt i hi veig moltes possibilitats en el camp del canvi global i en temes ambientals planetaris. A més, hi va haver un moment en què em vaig sentir una mica cansat del meu país. Per fortuna ho he anat superant.

Cansat de Catalunya?
Va ser quan em van donar el premi Global 500, el 1995. No sé si això és publicable, però jo tinc un origen molt humil. Sóc fill de sans-coulottes. Si tu llegeixes la història de Catalunya és sempre la història de classes mitjanes en amunt. Però, i els nostres avis, besavis i rebesavis, que hi han deixat la carcanada?

No compten.
La història que ells han escrit no ha sigut d’estar tocant el violí mentre el bosc es cremava. La seva ploma era el xerrac o l’arada. Eren els coneixedors de la terra. Aquesta cultura té uns valors que no s’han enaltit mai, i ni tan sols s’han reconegut. Al contrari, quan en una casa han pogut donar estudis, la noia ha fet filologia macedònica i si un dia portava el xicot el primer que han fet és tapar la comuna i amagar les arades, com si fos una vergonya. Això no ho veuràs enlloc del món. Hem dibolit tota una cultura mil·lenària!

“Si tu llegeixes la història de Catalunya és sempre la història de classes mitjanes en amunt. Però, i els nostres avis, besavis i rebesavis, que hi han deixat la carcanada?”


Som terribles.
Jo sempre dic que la gent d’origen humil tenim, per força, tres valors. El primer: saber el valor de les coses. A mi per exemple els Reis no em van poder portar mai el que havia demanat, coses tan senzilles com la pilota de futbol o la bicicleta. Mai! Quan em vaig poder guanyar la primera pilota de futbol, que era una pilota malparida de segona o tercera mà que l’havia d’engrassar amb pixador de porc, em van caure els mitjons. Vaig haver de començar a treballar a onze anys, de mosso, exactament de mosso a cal Palé de Cardedeu. Engegava l’aigua al blat de moro. Ai de mi que no ho fes bé! Doncs això ha sigut un valor biogràfic molt positiu, un veritable màster de la vida!

I els altres dos valors?
L’altre valor molt important és que si t’has de llevar a les sis del matí, i no dic que sigui una exclusiva de les classes populars, no et fa cap mandra. I el tercer valor: el valor del tracte fet, de la paraula donada, del compromís. No cal firmar res. D’aquests valors n’he estat sempre molt orgullós.

Tot això venia de no sentir-te bé aquí en un moment determinat.
Reprenc el fil. Mentre jo era una mena de xerpa il·lustrat la gent deia “és trempat, aquell noi”. El xerpa no surt enlloc. Va carregat com un burro i no té cap notorietat, excepte els primers que van fer l’Everest, perquè en aquell equip hi havia humanisme. Jo ja d’adolescent era notori, com a xerpa. Però quan em donen el premi mundial em vaig sentir incòmode veient certes reaccions. Ja sabem que avançarem gràcies a la crítica, però el país té massa tendència a desqualificar.

Una lliçó amarga?
Vaig entendre que si jo hagués sigut el noi d’una família notòria celonina, granollerina, molletiana o caldenca, que als 14 anys ja el van posar en una escola dels salesians, hauria sigut una altra cosa. Però que al “noi de can Mau” li donessin aquell premi, es consolidés acadèmicament i s’acabés doctorant, no va anar gens bé entre determinats sectors. Per això a Mèxic em vaig trobar més net en aquest sentit. M’esperaven a tot arreu; era una cosa fins i tot desproporcionada.

El teu èxit no va agradar en quins sectors?
Ho vaig notar en general però sobretot al Vallès Oriental. L’altre Vallès és més cosmopolita. El pol Terrassa-Sabadell és molt fort, hi ha una tradició perequartiana molt important, a més de tota la lluita social dels anys seixanta, l’obrerisme… No és gens el mateix, el Vallès Oriental! La centralitat granollerina no està oberta a la perifèria. Mollet els cau lluny, i ja no diguem Castellcir i Granera, municipis petits però enormement interessants. Ah, i la Vall del Tenes, potentíssima, és vista amb recel.

Per no parlar de la Garriga en amunt.
I tant, l’element Congost! Si t’enfiles cap a Aiguafreda i Tagamanent, amb la gran tradició que hi ha lligada al modernisme, a les aigües… El granollerisme s’hauria d’obrir a tot això, però és molt difícil. Té aquest to capitalí, aquest mirar-se el melic. És alacurt en relació al que és la comarca.

Per què creus que et van donar el premi?
En el meu cas crec que van valorar la dimensió més social, és a dir, l’educació ambiental. L’escola de natura de Can Lleonart que vam engegar el 1978 va ser la primera a l’Estat espanyol. O sigui que el premi me’l van donar més per l’acció a peu d’obra que per la càrrega intel·lectual! L’han rebut persones importants: Al Gore, Cousteau, Robert Redford, la reina Noor de Jordània…

Tu reivindiques des de la ciència el llegat de la pagesia i la gent de bosc.
Tens raó i això ho puc dir amb tota franquesa. Si hi ha un element singular del Martí Boada és aquest. No sóc un gran acadèmic, tot i que tinc un equip de recerca a l’Autònoma que hem arribat a ser trenta persones. L’element meu diferencial és que incorporo en el meu discurs acadèmic i docent els valors dels coneixements empírics populars. I això a més ho aplico. No jo sol: a Mèxic en diuen “diàleg de sabers”.

“Tenir joves emprenedors és una joia. No se’ls ha d’omplir de subvencions, però tampoc d’entrebancs.”


Explica’ns-ho.
És una línia de recerca encapçalada per l’ecòleg Víctor Toledo i jo en vaig quedar enamorat. Fent treball de camp, l’acadèmic surt a interpretar el territori amb mètode científic, però també amb el coneixement dels camperols, dels indígenes, si n’hi ha, i de les dones.

El coneixement de les dones!
Sí, perquè en el món rural preindustrial, la dona portava les qüestions bàsiques d’una casa: l’alimentació, la salut i la conservació dels aliments. En aquell cul de sot del Congost o del Fai, i això durant segles, una dona era exitosa si coneixia el medi. Si el nen li agafava galteres, si l’avi se li havia ferit i si l’home se li presentava amb un senglar de cent quilos: ¿Què feia, si no coneixia les plantes remeieres i no sabia fer embotits d’aquella carn que no es podien menjar en una setmana?

Ja podia plegar!
Per una dona conèixer les plantes i els animals no era un exercici burgès, ecològic o cultural: era vital! Era qui hi estava més obligada. O sigui que l’aprenentatge era un aprenentatge en tensió transferit generacionalment. Aquella jove que entrava en aquell mas no es podia equivocar, perquè no tenia cap metge ni cap farmàcia a prop.

Què estudies ara a Mèxic?
El que en diem “conservació comunitària” d’una selva, d’un territori, en àrees ocupades humanament. Hem vist ja que en llocs que no s’han occidentalitzat la conservació és molt superior: hi ha més biodiversitat.

Interessant!
Doncs encara és més interessant veure que com més diversitat cultural i lingüística, més biodiversitat. És molt gros, això! Vol dir que quan hi ha estima per la pròpia cultura i la pròpia llengua, el medi rutlla! Ara, quan els arriba la Pepsi, ja parlen l’espanyol… Aleshores la dinàmica alimentària i productiva ja queda tocada.

La salut del medi està lligada a la salut de la llengua!
I tant. Hem vist com aquestes comunitats que viuen en el seu territori de tota la vida acaben sent els curadors del paisatge. Curadors en el sentit de tenir-ne cura i també en el sentit terapèutic: són els més interessats que aquell paisatge estigui “curat” (que no hi hagi erosió, que no es cremi, etc.), perquè és allò que els sostenta. Són espais naturals protegits que funcionen segons el dret consuetudinari. No és l’Estat que els hagi col·locat el parc amb quatre funcionaris, sinó que són ells que ho han demanat.

Parla’ns del futur Museu dels Boscos.
És un element fort meu. Amb el Jorge Wagensberg, director de CosmoCaixa, i el suport de l’Ajuntament de Sant Celoni i el Govern de Catalunya, hi estem treballant intensament . És un projecte amb el qual jo em vull anar replegant.

I com està?
Tenim els terrenys, i ara és molt important acabar el projecte museogràfic per començar el projecte arquitectònic. El meu desig és fer un “museu Guggenheim”! No dic que ho sigui, dic que és el meu desig. No vull fer un museu localet. En Wagensberg, que està boig amb aquest tema, l’està presentant arreu del món com un museu del bosc de referència europea. Necessitem espònsors!

“Som un dels països europeus amb més superfície forestal i no en tenim consciència.”


També ets comissari a Catalunya de l’Any Internacional dels Boscos 2011, una iniciativa de les Nacions Unides. Dius sovint que Catalunya és país de boscos i no ho sabem. També els Vallesos?
I tant! Tenim un 50% llarg de superfície forestal, o sigui que estem per sobre de la mitjana europea, que no arriba al 40%. Espanya en té el 32%, França el 30%, els Estats Units el 34%... De totes maneres, no sobrepassem la mitjana de Catalunya, que és del 62%. Som un dels països europeus amb més superfície forestal i no en tenim consciència.

Què és el bosc per tu?
És la màxima expressió de la maduresa d’un paisatge. N’és el súmmum! I és tan complex que, com va dir Ramon Margalef, per entendre’l no n’hi ha prou amb la ciència: també fa falta la poesia. I de fet els que estem tocats pel paisatge ens entra per tots els sentits, fins i tot pels porus!

La poesia i l’art cada cop t’interessen més, oi?
No ho he deixat mai. Sempre m’ha interessat escriure, la poesia. Hi ha una dimensió literària meva que m’encanta. També he anat mostrejant coses d’arreu del món, com la meva col·lecció de destrals. I tinc una relació molt forta amb Perejaume, que té el taller al cor del Montnegre. Sintonitzem molt. M’agrada la visió perejaumiana del paisatge, en què els arbres i els esbarzers són la cal·ligrafia del bosc. Un alzinar, ell mateix s’escriu!

Ara vivint a Campins tens de veí un altre artista, Antoni Tàpies.
Sí, i no és tant la intensitat de la nostra relació com la connexió. Sóc molt de Tàpies, d’aquesta profunditat com a artista rupturista. I tant ell com Perejaume són inequívocament patriòtics: universals però patriòtics.

Com tu.
Jo el que puc dir és que a mi, com a recercador interessat pel medi, cada vegada em fascinen més els elements vius. És allò que deia el poeta Whitman: anant pel camí arrenques una planta qualsevol, i si t’hi fixes té la mateixa complexitat incommensurable que l’univers.

Veurem un Martí Boada artista?
Mira, ara vull intentar una cosa. Amb una noia, artista, estem treballant una escorça de pi que el va arrabassar un bofarut. Quan veus aquella escorça laminar, com la pasta fullada d’un tortell però d’un vermell tornassolat, per capes i de formes munticulars, se te n’hi en van els ulls i el cor!

Com t’imagines els propers anys?
En una dimensió més divulgativa, per mi molt important. De fet està a punt de començar-se a emetre a TV3 una sèrie meva de tretze capítols que es diu Boscos. Aquest any també sortiran uns quants llibres meus. Els últims: Els boscos de Catalunya, que he fet amb Javier Gómez, i El patrimoni natural de Catalunya, el primer volum de quatre, en què he coordinat setanta paisatgistes.

Ets un pedagog infatigable. Fa més de trenta anys ja vas crear, com deies abans, l’escola de natura de Can Lleonart.
Era un seminari de natura que va durar més vint anys! Quedàvem cada segon dissabte a Sant Celoni i pentinàvem la comarca de dalt a baix, i al final acabàvem a Doñana o la Camarga! Hi havia molts mestres, entre els quals, deixa-m’ho dir, un estimat amic, el malaguanyat Joan Soley. I val a dir que aquest seminari també es va convertir en un escenari nupcial. Es van formar parelles magnífiques! Va durar tants anys que fins i tot alguns d’aquells nois i noies tan resistents, aquells solterons històrics de muntanya, també els vam col·locar!

Per les teves mans ja hi han passat unes quantes generacions.
Esclar, perquè ja no sóc cap mamelló! Jo ja he vist el paisatge com ha canviat, he vist els arbres créixer! Encara avui, baixant a peu de Campins a Sant Celoni, em mirava un lledoner que jo l’havia vist molt més petit.

D’on et ve, l’esperit divulgatiu?
M’agrada més dir-ne “transferència de coneixement” que “divulgació”. Em ve del meu origen humil. Com que m’ha costat tant tot, quan tinc una informació interessant el que se m’acut primer no és fer el paper (article) i quedar-m’ho jo, sinó pensar com ho puc fer per arribar al màxim de gent possible. Dir-ne “educació” ho trobo arrogant, però “transferir” sí, perquè a mi també m’agrada que em transfereixin. M’encanta quan un forner m’explica com funy el pa, per exemple!

Passegem pels voltants de la Rectoria Vella de Sant Celoni. És festa major. Tothom el saluda; tothom està content de veure’l. “Et sents estimat, oi?”, i fa que sí mirant a terra, com si se’n donés vergonya.

Què n’has après, de la vida?
M’ha ensucrat. M’ha fet més dolç intel·lectualment. He perdut aquella acidesa filomarxista. De fet sempre m’ha agradat la bonhomia, i els anys m’han donat una visió més endolcida. Noto com si aquest efecte acumulatiu, aquests sediments de vida, m’hagin deixat bona saó. I a mesura que em faig madur també tinc més eurekes, la bombeta que s’encén quan estem pensant!
Martí Boada

A Sant Martí de Partegàs, al parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni.

Martí Boada, fill de Sant Celoni, fa uns mesos que viu al poble veí de Campins.

Els arbres remarcables de Catalunya (2011) és un dels seus últims llibres, que ha escrit amb el seu fill Arnau.

Casat amb Carme Puchol, és pare d’una noia i dos nois i avi de tres néts.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara