Xavi Hernández

“Per a mi, La Medalla d’Honor de Terrassa és més important que la Pilota d’Or”

Les parets de la Plaça del Progrés de Terrassa encara recorden els xuts, escairats, d’un marrec del carrer Galileu. Ara, anys després i havent fet de la seva passió pel futbol una mena d’art per a iniciats, en Xavi Hernández (Terrassa, 1980) rep Vallesos amb una naturalitat i senzillesa que desdiu el mite del futbolista encastellat en les dèries de prima dona, usuals en altres contrades. I és que parlem, i aviat és dit, amb el futbolista que és considerat el tercer millor jugador del món, i que bat totes les marques al Barça –de partits jugats i títols guanyats– i que tanmateix és “el de Terrassa”, un jove del Vallès a qui qualsevol dia pots trobar esmorzant al cim de la Mola.

Vicenç Relats , Ramon Vilageliu (text) , Ivan Giménez-Costa (fotografies)

Sense el Jàbac ni el Terrassa FC potser tampoc no hi hauria el noi de la Masia, l’home del Barça més triomfant, oi? Què suposen aquests clubs i Terrassa per al Xavi?
Signifiquen molt, són la meva raó de ser. Jo vaig néixer a Terrassa, hi visc, els meus pares i tota la meva família en són i m’hi sento molt arrelat. A Terrassa hi tinc tota la meva vida i la colla d’amics. A banda del Barça, tota la resta la tinc a Terrassa... i jo sempre amunt i avall. Estic molt feliç de com van les coses a Can Barça. El futbol és la meva vida a part de la meva passió i el que més m’agrada fer. L’època que ara estem vivint al club és tot un luxe. Tenim el reconeixement mundial perquè el Barça és una referència a tot arreu i jo m’hi sento molt identificat: tant amb els tècnics com, fins i tot, amb la mena de futbol combinatiu que fem. No puc demanar més: em considero molt afortunat i estic molt feliç.

Què en queda d’aquell nen a qui li agradava xutar pels carrers del centre de Terrassa –Galileu, Arquímides, la Plaça del Progrés...–, que anava a l’Escola Cultura Pràctica…
Sóc ben bé el mateix. Cada dia em llevo al matí i ja penso en el futbol; és una malaltia que tinc i grossa. La tinc des de petit, perquè no he pensat en una altra cosa que jugar i triomfar al Barça i passar-m’ho bé darrera una pilota. Em llevo pensant en l’entrenament, en posar-me a to... De nen, l’única cosa que volia era anar al pati a jugar futbol i acabar el cole per anar a la plaça a jugar. Ho portes als gens: el meu pare i la meva mare són malalts de futbol i la resta dels de casa també. El futbol és una manera de viure la vida, un divertiment i una passió.

Hi ha qui diu que al Barça d’avui s’han inventat un esport diferent.
Com que ara guanyem, el nostre estil ara es reconeix. Però jo m’he criat amb en Joan Vilà –que és el meu pare futbolístic– i això fa més de vint anys que ho treballem al club. De fet, des que va venir en Johan Cruyff va començar a canviar la filosofia de joc d’aquest Barça. Ara estem recollint tots els fruits d’aquest treball.

“Em conec pràcticament tots els camins que porten a la Mola.”


Quins són els valors més implícits d’aquest futbol?
Segurament un dels elements importants del futbol que fem aquí és la naturalitat. Som gent normal, que ens agrada jugar a futbol i no hem de pensar en res més que en això: en passar-nos-ho bé i gaudir del que fem. A can Barça el futbol s’identifica amb la humilitat de les persones. A mi m’han criat d’aquesta manera.

En això també deu ser important el paper de la família...
L’entorn és fonamental, però jo m’he fet pràcticament a Can Barça. És fonamental haver-se criat amb segons qui. Els pares són la clau de tot, però són molt importants persones com en Joan (Vilà), que són gent humil que només estan per ensenyar-te uns valors com els de pensar en el company, en ser altruista. Tot això és el Barça. Com que ara guanyem, tot això es veu. Han de venir els resultats perquè tot plegat sorgeixi, però fa anys que s’hi treballa. Jo mateix abans no servia, però el meu progrés és un mèrit de tots aquests entrenadors i educadors –com en Joan– que hi ha a la Masia, que és una passada, una escola de la vida.

Descobert per l’Oriol Tort, arriba a la Masia amb onze anys però la seva mare, M. Mercè Creus, sempre tan decisiva en la seva vida, no li deixa anar-hi internat. Reclama que el vinguin a buscar cada dia amb taxi, que Terrassa tampoc no és tan lluny...
La meva mare és molt mare, molt mare-lloca i vol tenir els pollets a casa. D’alguna manera, no volia que me n’anés a la Masia, volia que estiguéssim a casa...

Va ser dels pioners a estrenar el transport diari però hauria preferit estar-hi internat?
Anar i venir em suposava certs sacrificis a l’escola, com haver de fer els deures ràpid a l’autocar que ens portava a entrenar, però estava tan cofoi de jugar al Barça que ho superava tot. El fet de jugar al Barça i portar aquesta samarreta i la responsabilitat que significa m’ho feia viure molt. Pràcticament ets professional des que entres amb onze anys al Barça pel fet d’haver de guanyar cada partit; d’haver de competir; l’exigència que donen uns companys que són els millors... Era una qüestió de supervivència, de la competitivitat de la vida i que al Barça només van superant els millor jugadors.

La passió pel futbol li ve del pare, Joaquin Hernández, futbolista i entrenador professional. Havia arribat des d’Almeria i duia el futbol a la sang. Va jugar a Primera amb el Sabadell –que no sabem com s’ho devien prendre a Terrassa– i a molts altres equips i també va ser durant anys entrenador. Què suposa el seu pare en la seva carrera?
És una persona clau. Els meus pares ho són tot per a mi, per la meva carrera i per la meva manera de ser. Ells també són molt exigents i ens han inculcat el sentit i esperit de la responsabilitat. Tots els valors que tenim i ensenyem a la gent són dels pares, que són fantàstics. Jo he tingut la sort de caure en una família de deu punts, sempre ho he dit: en un entorn fantàstic, que és fonamental. Hi ha jugadors que són espectaculars al camp als quals només els cal que passin deu anys per arribar al primer equip, però que s’arriben a perdre perquè no tenen el cap amoblat ni tenen aquella persona que els fa ser responsables, que els exigeix, els força, els marca uns horaris... Això és fonamental. He tingut molta sort de viure en una família futbolera, perquè el meu pare ja havia viscut pràcticament el futbol professional i sap el sacrifici que significa.

I l’avi, tan culé, que si no es demostrava la passió barcelonista s’enfadava, oi?
I tant! El meu avi era molt catalanista, d’aquells que si li parlaves en castellà ja no et parlava i que era del Barça a mort. No entenia que algú que portés trenta anys a Catalunya fos del Madrid. Com pot ser?, deia. Aquest esperit culé ens ve d’ell que, quan perdia el Madrid, comprava els diaris de Madrid per recrear-s’hi. El meu avi era un culé fanàtic. El meu pare sempre ha estat més cabal, perquè havia viscut el futbol des de dins, era professional de l’esport i no era fanàtic. Amb el meu avi, un del Madrid no hi podia ni parlar.

Amb tanta pressió futbolística, a casa seva l’hoquei herba no hi tenia res a pelar...
No, no. La veritat és que a casa tot era futbol. I mira que amb la passió i la fal·lera que hi ha a Terrassa per l’hoquei, que n’és el bressol! A casa érem “futboleros” de tota la vida. El meu pare fundador de l’escola del Terrassa...

“Des de petit no he pensat en una altra cosa que jugar i triomfar eb el Barça.”


Hi ha algun moment en què l’entorn familiar tan futbolístic marca les seves decisions com a professional. Com quan va estar a punt d’anar-se’n a jugar a Milà, oi?
Sí, teníem una oferta sobre la taula del Mílan i la decisió es va consensuar a casa. Veient com estava el Pep aquí, amb 26-27 anys, i que jo acabava de pujar amb 19 anys, l’oferta era temptadora. A Milà m’oferien molts calers i una proposta futbolística important. Era per pensar-s’ho... El meu pare també havia viscut aquí l’altra cara de la moneda com a jugador, ja que no havien comptat amb ell. Amb tot, a la mare, que té molta personalitat, li va poder més la fal·lera pel Barça i s’hi va oposar del tot.

I sort n’hi va haver, no?
Sí, tot i que vam passar un peatge fort, eh!: cinc anys sense guanyar res i sent criticat. Però bé, això t’enforteix i d’alguna manera ja saps de què va tot aquest negoci. Hi ha gent que no participa al futbol, però que té molt poder a través de la premsa, que no sap què és el ser companys.

Ha dit alguna vegada que fa les coses que sent...
Sí, és clar. Si no les sento, ja em poso nerviós i no les faig. Ara ho sento tot: sento el Barça i estic en el que per a mi és en millor club del món, jugant un joc que per les meves condicions em va perfecte. No puc demanar més. Estic disfrutant molt, moltíssim.

El gran entrenador i formador d’en Xavi a la Masia és en Joan Vilà –també vallesà, ep!-, de l’infantil A al juvenil A, des 13 als 17 anys. L’ha qualificat com a “segon pare” futbolístic...
Sí, sí: en Joan Vilà és el meu pare futbolístic. I no només el meu, sinó el de tota una generació d’esportistes de can Barça. Ell ens ha ensenyat a utilitzar factors tècnics com situar el cos, pensar abans de rebre la pilota, utilitzar el control orientat, etc. Tots els conceptes de futbol que després utilitzo al camp, els vam treballar amb ell. La sort nostra va ser tenir-lo quatre o cinc anys seguits a ell com a entrenador. Amb els meus germans sempre ho diem: la diferència entre ells i jo és que jo he tingut en Joan Vilà i ells no, sinó altres entrenadors que no tenen els conceptes tan clars.

“En Joan Vilà és el meu pare futbolístic i no només el meu, sinó el de tota una generació d’esportistes de Can Barça.”


I el fet que ara en Vilà torni a ser al Barça, com a responsable de metodologia de l’entrenament, què suposa?
Una gran satisfacció. Jo he lluitat perquè ara hi torni a ser... Una persona com en Joan Vilà ha d’estar vinculada tota la vida al Barça, jo li vaig dir ben clar al Pep, que també té gent seva dins el club com l’Emili Ricart, el Manel Estiarte. La tornada del Pep també ha estat clau per a tots nosaltres. Ell ha revolucionat el futbol que hi havia i fins i tot l’ha millorat amb aspectes tàctics, de motivació, de tot.

El 2010 rep la Medalla d’Honor de Terrassa i el premien per “un estil de portar el nom de la ciutat de Terrassa a tot el món”. No és el títol de més ressò internacional, però deu fer el seu efecte, no?
Per a mi aquest reconeixement és més important que la Pilota d’Or. Aquests premis individuals en el món del futbol no m’acaben d’agradar massa perquè d’alguna manera enganyen el futbolista, que el fa pensar més a nivell individual que col·lectiu. En el futbol tot és per als companys i cal pensar en l’altre. Per això els premis individuals no tenen sentit en un esport així. Però bé, aquest premi de Terrassa té molt significat per a mi, perquè és el de la meva gent. A més, en Joan Vilà em va fer plorar amb la glossa que em va fer a l’acte del premi, que em va tocar molt endins, enmig de la família i de tot el meu entorn.

En Vilà el va presentar com a abanderat d’un esport –el futbol– i d’un club –el Barça– que són un símbol de valors positius per tothom i una manera d’entendre la vida... Quins són per al Xavi aquest valors?
Doncs el ser persona i bona persona abans que res i els valors de la humilitat, la senzillesa, el treball, l’esforç, el sacrifici... Totes aquestes paraules que no han de quedar només en paraules sinó que han de ser fets.

I això és difícil: els jugadors de futbol són joves reconeguts mundialment… Com ho porta?
Bé, jo sóc molt discret i prudent i no m’agrada que em coneguin a tot arreu, però són coses de l’ofici. És una responsabilitat més. Tothom es fixa en el Barça i els seus jugadors... Com va dir el Pep quan va rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya: “el Barça ens fa grans a nosaltres”, no ens equivoquem. El Barça està per sobre de les persones i qui ho vegi a l’inrevés, noi, s’equivoca totalment.

“Una selecció catalana de veritat tindria un nivell molt alt, molt.”


Quan finalment el Xavi es va convertir en el puntal del primer equip, no sense esforços, arriba la lesió al genoll del 2005, que li va tancar la possibilitat de jugar la final de la Champions. La lesió també li va fer pujar moltes vegades el cim de la Mola fent la recuperació, oi? Encara li agrada pujar-hi?
Sí, i tant! I encara hi vaig… Sí, sí, encara esmorzem allà dalt amb l’Emili Ricart, el fisioterapeuta del doctor Ramon Cugat, que em va operar aleshores. Fèiem excursions per reforçar les cames. Amb aquella lesió vaig conèixer l’Emili, que també és de Terrassa, i sí, a la Mola hem suat la cansalada! Hi fèiem de tot: caminar, trotar... En el període de recuperació, gairebé hi anàvem cada dia i, si no hi pujàvem fins dalt, ens quedàvem a la meitat, fent pujades i baixades... Pujàvem pel Camí dels Monjos. Em conec pràcticament tots els camins que hi porten: el de l’Abella, el del Pi tort, el del Canal… I ara encara, sovint, un dia que tenim festa amb l’Emili ens truquem i diem: “què, fem una Mola?” i pugem a dalt, esmorzem, i parlem de futbol…, que també és molt “futbolero”.

Xavi trenca totes les marques històriques del club: més partits jugats amb el Barça, més títols aconseguits, etc. Després de tantes fites, quin repte li queda? Què més li falta aconseguir?
Doncs seguir guanyant! I la veritat és que em sento molt bé físicament. Si el coco està bé, això és el que mana. No em vull perdre aquesta època. Ho procuro tot per estar bé i per no perdre’m ni un minut, encara que sé que cada vegada participaré una mica menys. Però és que amb l’equip que hi ha estic disfrutant molt! Cada instant, cada pilota que toco, cada entrenament...

Carpe diem, doncs...
La diferència d’ara és que tot el vestidor sap perquè fem cada cosa, no ho fem perquè sí. Si anem a pressionar ho fem perquè atacarem millor i correrem menys... Sabem el com, el què i el per què de les coses que hem de fer, que hi ha futbolistes –com molts de la selecció espanyola- que encara no saben perquè les fan. Com diu en Vilà, la gran diferència entre el gran jugador i el jugador simplement bo és la seva comprensió del joc. I això es treballa.

Per a Xavi, de fet, el Barça és una mena de negoci familiar… en el qual només li faltaria vendre entrades...
Sí, és la meva família. És que hi porto molts anys i m’agrada molt! Des de fora, quan era petit, per mi el Barça ja era una passió, però encara ho és més des de dins. Sí que és com un negoci familiar, perquè m’hi implico molt. Sóc una persona amb compromís, implicada i vull que tot funcioni bé i tot estigui controlat.

La seva mare sosté que, per més títols que tingui, la seva gran satisfacció és que, des de petit, els seus companys cada any l’elegissin com el millor company del grup. Què hi ha de dir?
Doncs que per a mi és un honor que el companys t’acceptin de bon grat, perquè sóc molt soci dels companys, sempre estic de broma, m’agrada interactuar amb la gent i que estigui contenta. La veritat és que sóc altruista i encara no sé si és una virtut o un defecte. Ma mare i mon pare són així, sóc una víctima dels meus pares.

Hi ha veus autoritzades, com la del mateix Vilà, que diuen que Xavi és el successor natural del Pep a la banqueta...
Sí, ara en Joan Vilà em fa pressió amb això. Però haig de dir que, a hores d’ara, no m’hi sento. Com deia abans, jo haig de sentir les coses i ara mateix sento que ara haig de participar al camp, competir ... És clar que m’agradaria continuar vinculat en el futur al Barça, que és la nostra vida, com al Joan li agrada. Ja es veurà.

La selecció espanyola sense Xavi i els altres jugadors del Barça no brillaria pas com ho fa. Una selecció catalana de veritat, què suposaria en el futbol mundial d’avui?
Tindria molt nivell, molt. Estem parlant de suposicions, però evidentment només agafant els jugadors catalans que ja van a la selecció espanyola seríem molt competitius. Sense anar més lluny, fa un any Catalunya va guanyar Argentina de quatre a dos. Només amb la pedrera del Barça i l’Espanyol seríem molt competitius.

“Els bolets els vaig a buscar al Berguedà i ja em sap greu pel Vallès, ja....”


I el planter que ve al darrere, com puja?
Uff, té molt nivell, molt. I cada vegada més. Cada vegada pugen amb més talent. A través d’Internet miren vídeos, imiten els jugadors que els són referents, etc. Els jugadors són més complets: un ja no és només lateral dret sinó que també centra bé, etc. A més el Pep ara és una referència per a tots els nanos que pugen que veuen que, si ho fan bé i treballen amb força, tindran grans oportunitats. Cal confiar en la gent de casa i crec que, a la llarga, acabarem sent gairebé tots gent de casa. Perquè al planter ara hi ha gent de tot arreu –d’Europa, d’Àfrica...- que ja arriben al Barça ben jovenets. I en aquests nivells inferiors ja hi ha els millors i no els hem pas d’anar a buscar més tard. Sempre hi ha un jugador puntual que sí que has d’anar a fitxar qui sap on i que millora el que hi ha, però vaja... El que toca amb la pedrera és cuidar-los molt, seguir-los, que estiguin molt acompanyats i s’estiguin de gust sempre al Barça.

La fórmula Barça ara la vol imitar tothom?
Sí. Sense anar més lluny, en Joan Vilà, que treballava fins ara a la Federació Catalana, sap bé com equips tècnics de Polònia, Xina, el Japó, etc, vénen aquí per imitar-nos. I és que el fet de guanyar ho canvia tot i fa que tothom s’hi fixi i miri d’entendre’n les causes. Miren d’entendre per què aquí hi ha aquesta escola, que fa molts anys que treballa bé: tothom amb el mateix patró de joc, amb aquest joc de posició i sentit de joc ofensiu, amb aquests triangles, amb el no perdre la pilota... Tot es treballa bé ara. En Joan Vilà sempre diu que, en aquest joc, la velocitat mental és més important que la física i per això una persona com en Sergio Busquets, un altre jugador vallesà, és el millor pivot defensiu que podem tenir, perquè ell sempre va dos segons abans que qualsevol altre jugador.

La darrera pregunta és la més compromesa. En Guardiola ha dit algun cop que la plantilla del Barça era plena de bones persones i que “fins i tot n’hi ha un que és boletaire” referint-se al Xavi. Rovellons, rossinyols o ceps? I encara més compromès: quin lloc del Vallès és el millor per anar buscar bolets?
Rovellons, rovellons (riu) i potser ceps també, però aquí al Vallès no se’n troben massa. A Matadepera se’n troben, el meu pare hi va, però normalment jo vaig al Berguedà i ja em sap greu pel Vallès, ja... Ara (som a mitjans de setembre) ja estic buscant un dia lliure per anar-hi, el que passa és que el temps no hi acompanya i hauria de ploure una mica…

És que som en un país que no sap ploure: o plou poc o plou massa.
Xavi Hernández

Vicenç Relats (a la dreta) i Ramon Vilageliu (a l’esquerra) durant la trobada amb Xavi i Joan Vilà.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara