El gènere Phaseolus està format per una gran nombre d’espècies de les que molt poques han estat d’interès hortícola. Només l’espècie Phaseolus vulgaris aglutina el 85% de la producció mundial de mongetes. Vers l’any 1506 van ser introduïdes a la península ibèrica principalment de centre Amèrica i, a partir de 1532, també, de Sud-Amèrica. A mesura que va anar avançant la colonització del continent, es van anar descobrint nous fenotips de mongeta, especialment a la zona dels Andes, que també van arribar al vell continent per territori hispà. La coexistència d’aquestes dues famílies de genotips –la mesoamericana i l’andina– en un mateix territori –la península ibèrica– en propicià la recombinació genètica i va ser el motor de la gran variabilitat actual d’aquest gènere.
Cal tenir en compte que algunes varietats –popularment anomenades mongetes– no són del mateix gènere ni d’origen americà. Seria el cas de la mongeta del metro (Vignia ungiculata (L) Walp subsp. ungiculata) que ja abans de l’arribada de les varietats americanes es cultivava a Catalunya. D’origen africà, a l’època romana aquest gènere era conegut a Europa i durant la colonització àrab de la península s’expandí el seu cultiu.
En bona mesura, l’èxit de la mongeta és degut a la seva elevada qualitat nutritiva –rica en proteïnes (aproximadament un 20% en pes), hidrats de carboni i fibra soluble– i , especialment, pel fet que és una planta fixadora de nitrogen. És a dir, no necessita unes importants aportacions de nutrients per donar bones collites. És, per tant, un cultiu que durant segles ha permès enriquir una dieta humana pobra en proteïnes amb uns costos productius baixíssims.

La mongeta al Vallès
Els usos culinaris de la mongeta al Vallès eren diversos. Generalment, es menjava bullida, sortida de l’olla, amb botifarra i cansalada. Ara bé, un cop cuita tenia molts usos: per acompanyament de plats i guisats –per exemple, el de ventre d’ossos–, o bé, servia com per nodrir-se abans o després de les feines del camp. També, de l’ebullició de la mongeta, se n’aprofitava el suc que desprenia per fer sopes, com ara l’escaldada. Era comú menjar-se-la desgranada bullida amb patates. Una de les més usades per aquest plat era la de la floreta.
Actualment, al Vallès, encara tenim una important mostra de la gran biodiversitat que els nostres antecessors ens han deixat. A partir de comptats estudis i de les referències orals dels pagesos més grans de la comarca, s’ha pogut reconstruir, parcialment, la variabilitat del gènere Phaseolus sp. i Vignias sp. a les nostres terres.
Entre els documents de referència que ens aporten informació sobre el cultiu de les mongetes dels darrers 150 anys podem destacar l’Estudio agrícola del Vallès –de l’any 1874 i d’autor desconegut– que cita aquest cultiu com un dels més destacats a la comarca i identifica com a principals varietats les paretanes, les manresanes, les set setmaneres i el ganxet terrer. D’altres fonts directes són els catàlegs de les cases de llavors d’abans de 1950. Caldria citar la barcelonina casa de llavors Nonell, líder del sector durant la primera meitat del segle passat.
També, durant els anys 20 del segle passat, La Vanguardia publicà setmanalment els preus de llotja de bona part de les llavors hortícoles del país, entre les quals hi apareixien nombroses referències de mongetes. Per exemple, el dia 20 de juny de 1926, les mongetes citades eren: enanas, mocha encarnada, avellaneta blanca, avellaneta negra, del cuc franceses, del sucre (llamineres), llargandaix, rènega blanca, romana, habichuelas para grano, enanas ganxet de acanar i manresanes. Val a dir, però, que la principal font d’aquest article ha estat el treball de camp realitzat a més de 40 pagesos de tot el Vallès Oriental i que ha aportat una visió aproximada de les varietats que es cultivaven abans de l’inici del gran canvi en el món pagès dels darrers decennis.