UE Rubí, cent anys de futbol i altres esports (1912-2012)
Reprenent el fil del club futbolístic inicial, des de 1932 la Unió Esportiva Rubí ha canalitzat l’esport a la ciutat
Josep Maria Freixes
(text)
En els darrers quinze anys dos llibres han desvetllat el sorgiment del futbol a l’avui ciutat de Rubí. Amb aquests estudis podem saber que l’any 1912 es disputa el primer partit de futbol a la vila, mitjançant un procés de difusió d’aquesta pràctica esportiva, procedent de Barcelona, atès que són equips barcelonins els primers a disputar partits amistosos a la llavors anomenada plaça del Progrés, avui Pearson, i coneguda popularment com a plaça del Domènech. Els dos primers partits que s’han pogut documentar a Rubí els protagonitzen equips forasters. Són uns encontres que l’Ajuntament autoritza perquè els seus impulsors tenen la intenció de donar a conèixer un esport que no era conegut pels rubinencs. L’any 1912, doncs, esdevé la clau de volta per al desenvolupament d’un sentiment, si més no entre un ampli sector de la població més jove, pel qual es viurà un llarg procés que, amb alts i baixos, culminarà en la constitució del primer club esportiu de la ciutat, l’any 1917.
En aquest llarg període constituent, cal diferenciar dos moments, tot i que l’un és conseqüència de l’altre. El primer partit d’aquests equips barcelonins, i també el primer partit de futbol jugat mai a Rubí, es va celebrar el 16 de maig, i el van protagonitzar el Barcino i l’Espanyol i el primer va guanyar l’encontre amb un marcador de 4 a 3 que fa pensar en un partit força disputat i emocionant. No és estrany trobar un equip com l’Espanyol disputant partits d’exhibició, ja que aquesta pràctica era molt comuna a l’època, i tots els clubs, fins i tot el Barça, la realitzaven, tenint en compte que la competició regular tenia una durada molt menor a la que avui coneixem i permetia llargs períodes de temps, en els que els equips acostumaven a jugar partits amistosos i d’exhibició. El segon encontre d’aquesta volguda campanya de promoció futbolística es va jugar durant la festa major d’aquell any i els equips que el van protagonitzar van ser el Tibidabo i l’Atlètic Barceloní.
Un debut amb pallissa del Castellbisbal
Davant d’aquell protagonisme forani, una colla de joves emprenedors van decidir formar un equip organitzat amb jugadors rubinencs. Entre aquest grup de persones que el 1912 formaren el primer equip de futbol de Rubí, hi havia en Joan Boladeras i en Miquel Segura que, uns anys més tard, van protagonitzar diversos episodis de la vida social i política local. D’aquesta manera, el primer partit de futbol d’un equip rubinenc es va disputar el 30 de juny, una data que cal prendre com la fundació oficiosa del club que es constituirà cinc anys després. Aquest primer encontre va enfrontar els rubinencs amb un equip format per veïns de Castellbisbal, un conjunt que venia reforçat amb els jugadors del FC Barcelona, Torralba, Sancho, i el joveníssim Paulino Alcántara. El que més tard seria conegut popularment com el romperredes, encara no tenia els 16 anys, i havia debutat amb el primer equip blaugrana quatre mesos abans, fent-li tres gols al Català, el gran rival esportiu del Barça, en aquell moment. Alcántara havia ingressat al F.C. Barcelona dos anys abans, formant el primer equip infantil de l’entitat; un conjunt de curta durada que es va constituir per l’impuls del propi jugador, i que es va desfer poc després de l’ascens de l’hispano-filipí al tercer equip sènior del FC Barcelona. Els rubinencs van adoptar el nom de Rubí Sport F.C. i van presentar la següent alineació: Saló (a la porteria), Codina, Sancho (en defensa); Rifé, Boada, Segura (al mig del camp), i Ramon, Maties, Cariteu, Boladeras i Fontanals (a la davantera). El partit acabaria amb un escandalós 0-8 pels visitants, i, malgrat que no s’ha pogut verificar documentalment, algunes fonts orals asseguren que Alcántara es va fer un gol en pròpia porta perquè el Rubí aconseguís el gol de l’honor, donant com a resultat final l’1-8 pel Castellbisbal.
D’aquesta manera, des del 1912 i fins a l’any 1916, van ser els mateixos jugadors els que van dur el pes d’aquest esport, tot formant un equip que jugava els seus partits a la plaça del Domènech. Era un equip amb aparicions irregulars, sense cap mena d’estructura, mogut, quasi exclusivament, per la força d’una joventut rubinenca que no disposava de gaires possibilitats més de distracció en el seu temps de lleure. Eren, en paraules del periòdic rubinenc Endavant, «els temps heroics del futbol». L’any 1916 va suposar un any de canvi per al futbol local amb l’arribada d’en Joan Franch i Vilarnau, un comerciant del tèxtil de Barcelona, que aquell any havia decidit passar l’estiu a Rubí amb la seva família. En Joan Franch és la figura clau perquè allò que havia començat el 1912, arran d’uns partits d’exhibició i del primer encontre del Rubí Sport F.C., concluís en la constitució legal de la primera entitat esportiva de Rubí. S’inicia, d’aquesta manera, el segon moment d’aquest procés constituent que arrenca el 1916, amb la intervenció de Joan Franch, i desembocarà l’any següent, amb la constitució legal del club, el 7 d’octubre.
Amb el primer camp de futbol reglamentari, on actualment es troba l’antiga estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es va iniciar un debat entre els jugadors i el propi Joan Franch, sobre la conveniència de constituir una entitat esportiva, un club de futbol. Comença, llavors, un procés de debat intern i de gestions que va tenir en Joan Franch, en Joan Boladeras i en Víctor Pujol com a avaladors principals, i que va acabar portant, l’any següent, a la legalització i la constitució del club. Una vegada endegat el procés hi varen participar personalitats de la població i rubinencs de tota mena. Aquesta realitat queda clarament reflectida en la primera junta directiva, constituïda el 7 d’octubre de 1917, en la qual, a més del fundador i primer president, s’hi troben personalitats rubinenques del moment, com en Maximí Fornés, metge del poble, o els professors Martí Tauler i Josep Vilanova, a més d’alguns jugadors i exjugadors. Però el paper cabdal de Joan Franch va més enllà de convèncer els jugadors dels avantatges de disposar d’un club legalitzat, perquè des d’aquell moment, el que serà nomenat per aclamació primer president de la nova entitat esdevindrà l’avalador de l’esport local; avalador en sentit econòmic, però també en sentit pedagògic, atès que Joan Franch exercirà sovint d’entrenador i d’àrbitre, estenent la cultura esportiva per Rubí.
D’aquesta manera, amb el procés de constitució legal endegat a finals de 1916, acaba aquesta primera etapa; la de l’entusiasme, els «temps heroics», i la plaça del Domènech. Són uns anys en què la irregularitat és la norma i la participació esportiva dels primers jugadors de Rubí no va més enllà d’esporàdics partits amistosos, es pot aplegar en un tot els jugadors més destacats que, en aquests primers quatre o cinc anys, formen el Rubí Sport F.C., aquests són: Aliart, Bertran, Boada, Boladeras, Campañà, Cariteu, Codina, Fontanals, Maties, Parera, Pujol, Ramon, Rifé, Roca, Saló, Sancho, Segura i Solsona —amb la incorporació a partir de mitjan 1916, dels germans Joan i Josep Franch.
El 31 d’agost de 1917, la comissió organitzadora, formada per Avelí Mulé, Francesc Tort, Josep Mulé, Francesc Puig, Pere Pi, Joan Castellví, Valentí Mas, Josep Serra, Antoni Muxí, Lluís Campañà, Joan Boladeras, Josep Gispert, Josep Solsona, Joan Marcet, Pere Bertran, Josep Turu, Josep Vilanova, i Joan Franch, presidida per Víctor Pujol, redacta i envia al Govern Civil de Barcelona els estatuts, que seran aprovats segons la Ley de Asociaciones de 1887, el dia 4 de setembre. Els anys següents, el club viurà una etapa de plenitud, disputant partits al Camp de Cal Cairot, entre els actuals carrers de Llobateras i Pintor Coello, amb uns registres d’assistència que superaven els 2500 espectadors. Tenint en compte que Rubí voltava els 5000 habitants, les xifres corroboren clarament la importància social del futbol a l’època. El màxim rival del moment no era el Sant Cugat, ni el Terrassa, sinó el Santfeliuenc, disputant-se alguns partits amb alguna cosa més que paraules...
La vida del Rubí F.C. anirà a la baixa després de la marxa del seu fundador i el club acabarà per desaparèixer el 1927, ofegat per una crisi econòmica important. L’esperit esportiu, però, no morirà amb el club i un seguit de penyes prendran el relleu del futbol local fins que l’any 1932 totes aquestes penyes i antics elements del Rubí F.C. tornaran a unir-se en la creació de l’actual Unió Esportiva Rubí, sota la presidència d’en Josep Pernas. Els nous aires de renovació de la vida social i cultural introduïts per la República i la Generalitat precipiran el resorgiment del club de futbol local que viurà novament uns anys d’esplendor, essent l’única entitat de la vila on s’aplegaran persones de diversa ideologia política, enfrontats a l’Ajuntament i a les entitats polítiques del municipi, però companys de Junta a la UE Rubí. El club, a més, seria l’aglutinador de tot l’esport rubinenc, creant-s’hi el primer equip de bàsquet i les seccions d’atletisme i ciclisme. La guerra civil suposaria l’aturada d’aquesta etapa de gran presència social; alguns dels jugadors moririen al front, el camp seria utilitzat per a la instrucció de les milícies antifeixistes, fins que, finalment, s’obriria la grisor de la dictadura i el trencament que aquesta va patrocinar cap a la comunió entre esport i societat, un trencament les conseqüències del qual encara en són víctimes els clubs esportius d’arreu del país.
Bibliografia:
- Freixes, Josep Maria: Unió Esportiva Rubí, 85 anys de futbol (1912-1997). L’autor. Rubí, 1997.
- Freixes, Josep Maria: La Unió Esportiva Rubí, una història (1912-2004). L’autor. Rubí, 2004.
Carpeta Esports d'arrel
