La centenària Societat Coral Amics de la Unió de Granollers, nascuda el 1877 i mantinguda durant un segle llarg com un cor del més pur estil claverià, va començar a viure un autèntic renaixement ara fa setze anys en iniciar la transformació cap a la dinàmica Escola de Música que és avui. Un centre que s’ha convertit en un prestigiós referent musical que mobilitza uns 500 alumnes, entre els instrumentistes i els 350 cantaires de totes edats dels seus set cors.
La revitalització que ara gaudeix l’entitat més antiga de Granollers –a punt de fer 135 anys!– és fruit de moltes complicitats però és i ha estat obra fonamental dels germans Josep i Joan Vila i Jover –director i cap d’estudis de l’Escola, respectivament–, que han conduït amb gran encert i èxit un projecte que van engegar el 1995, amb tantes ganes com pocs mitjans, quan aquells joves músics es proposaven encarar el seu futur professional amb un projecte musical engrescador.

Un nou estil d’escola
“Volíem crear un nou estil d’escola, fet a la nostra manera i des de la nostra experiència musical, que portés a viure molt la música”, explica en Josep Vila. Llavors tenia 25 anys i, a més d’estudis complets de cant i piano cursats al Conservatori Municipal Josep M. Ruera de Granollers, era llicenciat en Econòmiques i acabava de trobar-se al carrer en la feina d’assessor financer que feia per a un banc, que va plegar. “Si no arriba a tancar el banc, potser ara estaria fet un broker, perquè era un boig de l’anàlisi borsària”, ironitza. Amb tot, admet que la seva formació d’economista ha estat “clau” a l’hora de plantejar la viabilitat d’una institució musical tan complexa com la que ara encapçala, que gestiona pressupostos quantiosos per als seus ambiciosos muntatges de cor i orquestra, amb una quarantena de professors, cantants i altres professionals.

Encaminats pel pare
Els nous aires que els Vila van imprimir als Amics de la Unió van ser el resultat d’una seva “implicació molt natural amb l’entitat i des de dins”, ja que en Josep i en Joan –i també la seva germana, la Roser– ja hi estaven vinculats des de ben petits. Tots van cantar al Cor Infantil, al qual els va allistar el seu pare, Joan Vila, un mecànic d’automoció que cantava al Cor d’Homes i que, sense tenir formació musical, ha estat l’autèntic responsable d’haver injectat la passió per la música a tota la família. Sense saber-ho, ells van practicar de sempre una cosa semblant al mètode Suzuki, un aprenentatge de la música basat en el treball dels pares amb els fills, ja que son pare cada dia es posava a tocar una estona amb tots a l’hora al menjador de casa: piano, acordió, guitarra...
El cas és que, amb divuit anys, en Josep Vila, que des dels quinze ja dirigia el Cor Infantil, va haver-se de fer càrrec “per accident” de la direcció del Cor Mixt i va haver d’afrontar precipitadament un primer repte gens fàcil: un Sanctus de Schubert. “Ara això no es permetria, però a la vida passen aquestes coses”, constata sorprès qui ara és un reconegut director, que ha vist com els cors Infantil i de Cambra que dirigeix no paren de rebre premis en destacats festivals d’arreu.
Per la seva part, en Joan, cinc anys més jove que en Josep, amb catorze anys ja cantava i tocava l’acordió amb el grup d’Havaneres l’Horitzó, amb seu als Amics de la Unió. Professor superior de piano pel Conservatori Superior de Música del Liceu, és un actiu músic tot terreny que tant fa composicions, arranjaments i acompanyaments per a cor, com ha format part d’orquestres i grups com La Salseta del Poble Sec, Coyote Dax o La Rural Company. “El músic és el Joan, jo ho sóc de rebot”, diu sense embuts en Josep, que assegura que va estudiar piano fins que son germà “va començar a tocar-lo millor” que ell.

Gaudir amb la música
Als anys noranta la Societat passava dificultats als seus tres cors d’aleshores –el d’homes, el mixt i l’infantil– i el “sí” del llavors president de l’entitat, Bonaventura Buixó, al projecte renovador d’aquells joves il·lusionats “no va ser gens difícil d’aconseguir”. “Amb altra gent que vàrem acabar els estudis al Conservatori (com la Neus i la Sílvia Bermúdez, l’Oriol Saña i la Tais Costa) dèiem de fer una projecte musical diferent: una escola amb maneres d’ensenyar diferents i trencant una mica amb el sistema”, explica en Joan, que recorda que amb aquests companys –que també van participar als primers temps de la nova escola– es trobaven per tocar i fer les seves composicions a les aules del Conservatori de Granollers, gràcies al seu director, el malaguanyat Carles Riera, que els en deixava les claus.
El primer curs de la nova escola, el 95-96, que va acabar comptant amb 25 alumnes i cinc professors, va ser molt dur. Van iniciar l’aventura enganxant cartells fotocopiats pel carrer, fent córrer el boca-orella i sense gens d’estructura. No tenien previsions ni una fita fixada, ja que “mai es podrien haver imaginat” que arribarien al “volum i la qualitat” que han assolit, com reconeixen satisfets. Ja des dels primers mesos, però, els movia la intuïció clara de “fer gaudir la música” als alumnes, que consideraven que la vivien poc a l’ensenyament musical convencional.
Per això, a l’Escola Amics de la Unió des del primer dia els diferents cors no han parat de preparar concerts –el primer del Cor Infantil, amb només cinc alumnes!–, des de repertoris tradicionals i clàssics als més moderns, que són el gran estímul per avançar i passar-s’ho bé. “Volem que la música no sigui la finalitat sinó el mitjà: la volem també per fer amics, per fer xarxa i per desenvolupar les aptituds personals”, sosté en Josep. D’aquesta manera, “fer música acaba sent necessari per fer tota la resta de coses –cantar en un cor o tocar a l’orquestra, fer actuacions, viatjar...”

Una massa coral moderna
Són molts els premis i distincions que el Cor Infantil –de veus blanques, que s’ha situat entre els principals del panorama musical català– ha rebut els darrers anys. El seu director en destaca amb especial satisfacció el segon premi aconseguit el 2010 al selecte Festival Internacional de Cant Coral de Tolosa (Euskadi), al qual ja havien participat tres anys abans, perquè és el de més prestigi internacional.
Amb tot, més que entretenir-se a contemplar els èxits obtinguts, tenen fal·lera pels que encara han de venir. “Mirem més el demà que l’ahir perquè sempre cal anar canviant les coses i plantejar nous reptes”, conclou en Josep. Sense aquesta divisa no serien possibles projectes tan ambiciosos com els que han permès al Cor Infantil participar en òperes al Liceu les dues darreres temporades (amb El cavaller de la Rosa, de Richard Strauss, i la Cavalleria Rusticana, de R. Leoncavallo) o que aquest any els faran tornar a l’Auditori de Barcelona, amb una obra per cor, orgue i percussió de Rutter i Briten, mentre que també presentarà al Teatre Auditori de Granollers una òpera infantil d’Humperdink, basada en el conte clàssic Hansel i Gretel, en el qual també hi participaran diverses escoles de primària de la ciutat, acompanyats per l’Orquestra de Cambra de Granollers.
El Cor de Cambra també té reptes importants per aquesta temporada que els portaran a presentar un Messies de Händel participatiu i el muntatge Univers Montsalvatge, en ocasió del centenari del compositor.
Menció a banda mereix el muntatge espectacular del musical Mar i cel que l’escola va presentar el curs passat per celebrar els seus primers quinze anys, en el qual van intervenir 170 cantaires, acompanyats per l’orquestra de l’escola. Es pretenia la màxima participació i la qualitat va sorprendre els mateixos creadors de l’espectacle, el compositor Albert Guinovart i la companyia Dagoll Dagom, així com els músics professionals que hi van col·laborar, captivats per l’ambient màgic que s’hi respirava.
Amb la celebració del quinzè aniversari de l’Escola de Música també s’han animat a fer obres a la seu de l’entitat, situada al carrer de les Travesseres de Granollers, que s’acaba de reformar parcialment. “Se li ha fet tota una rentada de cara; el local no és el més essencial d’una escola, però cal reconèixer que més d’un marxava esparverat quan entrava a l’escola passant per davant de la barra d’un bar”, admeten.
En Josep i en Joan Vila reconeixen que “és dur seguir un ritme intens” com el que porten, però tenen corda per temps, propulsats per “l’energia que els encomana veure tanta gent feliç” rere seu. I també tenen un somni: “que l’escola perduri independentment de qui hi hagi al davant” de manera que “ara que ja està construïda es mantingui, perquè no sigui un projecte personalista”.