El golf, un esport que ha buscat el seu forat
Introduït per l’elitista colònia anglesa barcelonina, Sant Cugat del Vallès acull des del 1914 el primer gran camp de golf de l’Estat
Domènec Miquel
(text)
, Arxiu de la família Carrasco (fotografies)
A Catalunya, la pràctica del golf es va iniciar el 1912 amb el Barcelona Golf Club, ubicat a Pedralbes. La colònia anglesa, però, considerava que el camp era petit, ja que només tenia mil iardes i nou forats, i es va plantejar fer-ne un de més gran. L’oportunitat la va proporcionar l’enginyer americà Frank Pearson, creador de l’empresa Barcelona Traction, coneguda com la Canadenca. Un dels seus projectes va ser la construcció d’una línia de tren que travessés Collserola amb un túnel i unís les ciutats industrials de Sabadell i Terrassa amb la capital, els actuals Ferrocarrils de la Generalitat. Aprofitant la compra dels terrenys per on havia de passar, va adquirir la finca de can Mora a Sant Cugat del Vallès en la qual va encarregar el disseny d’un camp de golf al millor projectista del moment, l’arquitecte anglès Harry S. Colt, autor de 300 camps repartits per tot el món.
El nou camp va començar a funcionar el 1914, amb nou forats, que es van ampliar a divuit, superant les 4.300 iardes, cosa que, en l’època, el feia el més gran d’Espanya. Pearson va morir el 1915 en l’enfonsament del vaixell Lusitània i no el va veure acabat. El 1917, coincidint amb l’arribada del ferrocarril a Sant Cugat, s’hi va celebrar el primer campionat de Catalunya. L’entitat va rebre el nom de New Barcelona Golf Club, distingint-se del club barceloní, però expressant la seva vinculació amb la capital.
Ja de nou en nou, el camp de golf va ser escenari d’esdeveniments extraordinaris, com ara quan el 1920, un diumenge al matí, s’hi va organitzar una Festa aèria en la qual tot va anar malament: el pilot no va arribar fins a la tarda, el motor de l’avió es va parar en ple vol i, malgrat que va planejar, aterrant sobre la gespa, un búnquer de sorra el va fer bolcar.
Joan Carrasco, de grum a jugador expert i masover
En aquest primer temps va ser essencialment un club britànic elitista, amb presidents anglesos, sense cap mena de repercussió a la vila, més enllà de proporcionar feina a un grapat de treballadors. Un d’ells va ser en Joan Carrasco, un home que va lligar estretament la seva vida al club durant cinquanta anys.
La feina més popular que oferia el camp de golf era la de caddie, el vailet que traginava la bossa dels pals del jugador, en un temps que no hi havia carrets ni buggis. Alguns nois de la vila feien campana de l’escola per guanyar-se unes pessetones amb aquesta tasca. Un dia de 1932, en Joan, que encara tenia nou anys i era massa menut per fer de caddie, va anar al camp a badar. En observar el seu posat espavilat, un soci li va preguntar si volia fer de grum. I com que va dir que sí, el van vestir amb una jaqueta blanca cordada fins el coll amb botons platejats. Els cambrers li deien “el botones”.
En aquells anys, la divisió entre sexes dins la seu social era estricta. Els homes tenien una sala d’estar, les dones una altra i només compartien bar i restaurant. Quan un marit volia dir alguna cosa a la seva muller, o a l’inrevés, mai no ho feia personalment, sempre hi enviava el grum amb l’encàrrec i n’esperava la resposta. L’ofici, doncs, el va obligar a aprendre anglès i francès, en una immersió lingüística forçada.
Camp d’instrucció militar, el 1937
L’esclat revolucionari de 1936 no va afectar gaire al Club, que va seguir funcionant atesa la condició d’estrangers dels associats. Aviat, però, alguns dels treballadors van ser mobilitzats i alguns socis van retornar als seus països. El gener de 1937, les instal·lacions van ser incautades per l’exèrcit, que hi va muntar un camp d’instrucció militar. Els golfistes es van refugiar al British Club de Barcelona, on es van emportar a en Joan. Acabada la guerra, el president Edwin Cretolhey va intentar recuperar el club, però les noves autoritats franquistes van vetar les juntes formades per estrangers i van imposar-hi el castellà. Això va obligar a obrir el club a nous socis nacionals, alguns dels quals van ser estiuejants de la vila. El primer president d’aquesta segona etapa va ser August Batlló i l’entitat va canviar de nom pel de Club de Golf San Cugat. El de Barcelona va passar a ser el Real Club de Golf de Pedralbes.
Els caddys, una feina ocasional
El club ha estat sempre molt dinàmic i contínuament ha organitzat competicions socials. El gran Severiano Ballesteros, amb 16 anys, hi va jugar el seu primer campionat com a professional. Aquesta gran activitat requeria la presència de caddys, que acostumaven a ser noiets de Sant Cugat, alguns fills dels immigrants arribats del sud d’Espanya. La tasca no es considerava una ocupació, sinó quelcom ocasional. D’aquesta manera s’obviava la problemàtica del treball de menors de 14 anys. Però, a la pràctica, els més assidus abandonaven els estudis sense acabar-los. En Joan Carrasco va parlar del problema amb la junta i va aconseguir la creació d’una aula, supervisada des de l’escola pública local. Això els va facilitar l’obtenció del certificat d’estudis, necessari per accedir al mercat laboral.
En la dècada de 1950, el Club de Pedralbes va cercar un terreny per fer un camp més gran i el va trobar al Prat, on es va traslladar el 1955, passant a ser el Real Club de Golf del Prat. La proximitat a l'aeroport va facilitar l’anada de figures internacionals a les seves competicions i va implicar una certa decadència pel camp de Sant Cugat, que va perdre alguns membres. Tot i així, la instal·lació vallesana va continuar rebent visitants com, fins i tot, els oficials de la Sisena flota americana.
A principis dels anys setanta el club es va obrir molt més a la població i va captant nous socis de la vila. L’impuls assolit el va fer ampliar amb quatre forats més, però les àrees residencials i els boscos de Collserola li van impedir de seguir creixent. Finalment, el 1994, la Federació va promoure a Sant Cugat el primer camp públic de l’Estat, que va rebre el nom de Sant Joan, topònim de l’indret. Dissenyat per Seve Ballesteros amb nou forats, va assolir els divuit el 2004. Té l’avantatge que no cal ser soci per jugar-hi. Aquell esport abans elitista, avui ja té una certa dimensió popular a la vila que el va veure néixer de forma pionera a Catalunya.
Aquest article és fruit d’una llarga conversa amb l’Elvira Rivasés, vídua de Joan Carrasco i la seva filla, Eulàlia Carrasco, a qui remerciem el seu acolliment i la informació aportada.
Carpeta Esports d'arrel
