T’atures un moment i, amb mirada concreta, observes. Estem envoltats de vida. I aquesta barreja essencial bé mereix una branca del coneixement que l’estudiï i, per això, la Biologia esdevé la ciència que s’ocupa dels éssers vius i els processos vitals. Però què és la vida? Maria Soley, biòloga lliçanenca, ho diu amb mirada serena, “de fet, la vida és més fàcil de descriure que de definir”.
La seva de vida, la seva trajectòria vital, va iniciar-se a un Lliçà d’Amunt rural, amb esgarrinxades de bardisses a l’estiu i panellons a l’hivern. Estudiava a l’escola pública de can Tuixells, en classes unitàries per a nenes i per a nens, “aquí hi vaig fer fins a segon de batxillerat i havia d’anar a examinar-me per lliure a l’Institut Montserrat de Barcelona”. Li agradava aprendre i, per això, ja va anar a fer tercer de batxillerat a l’Institut Antoni Cumella de Granollers que, des del 1968, s’encarregava de donar camí acadèmic a la canalla del rodal que volia seguir estudiant. Allà va tenir professors que la van marcar, com Xavier Fages, nebot del poeta Carles Fages de Climent, que els va ensenyar a a treballar les assignatures de forma activa. “Aquesta manera d’ensenyar l’he aplicat tota la vida”, diu.
Eren moments d’esperança, de canvi de peu, i la Maria va viure-ho tot amb intensitat. Fruit d’aquests nous aires s’havia anat forjant una relació més natural amb joves dels pobles del voltant com Bigues, l’Ametlla o Santa Eulàlia de Ronçana, cosa que va generar iniciatives comunes. “A l’estiu, fèiem les rutes muntanyenques que organitzava la Unió Excursionista de Catalunya (UEC-Vall del Tenes) o de monitors de colònies”. I també explica com “vam representar l’obra de teatre El retaule del flautista de Jordi Teixidor que, en aquella època, va portar tota mena de comentaris”. La seva generació havia trencat els motlles.

Universitat: docència i recerca
De fet, l’ambient rural del moment era poc donat a promocionar els estudis superiors de la seva jovenalla i poques persones havien sortit del poble per anar a fer una carrera a la universitat. Així, Maria Soley i algunes altres persones –ben poques– van començar aquests estudis i van esdevenir pels més joves un autèntic model de promoció personal. Era l’any abans que morís el dictador Franco i “quan vaig posar els peus a la Universitat se’ls va ocórrer que els cursos havien de durar de gener a desembre, com els anys naturals”. I ni això perquè, a mig fer, cap a l’abril, es van repensar i “vam acabar, amb normalitat, el juny. El primer any només vam fer classe de gener a juny!”
Havia començat Biologia perquè, tot i que anava per metge, el servei social que va triar per poder-se treure el carnet de cotxe –era indispensable fer-lo, aleshores– la va fer canviar d’opinió: durant quatre mesos va estar anant a la Policlínica de Granollers i va constatar que s’estimava més fer un altre camí. “De fet, a l’Institut havia començat a fer bioquímica i vaig adonar-me que m’interessava molt”, recorda. A casa seva no van posar traves a cap fill perquè estudiés: “tant el meu germà –el malaguanyat Joan Soley, mort en un desgraciat accident de muntanya l’any 2001– com jo érem bons estudiants i no ens van dir pas ‘tu sí i tu no’, així que tots dos vam poder estudiar”.
La Universitat de Barcelona, als inicis dels anys setanta, era una continuïtat esbarriada de reivindicacions, grisos, corredisses i assemblees. Maria Soley va adaptar-se a aquest nou món que arribava i, a més, va anar trobant el seu camí. Ben aviat, amb la idea ben clara que la Biologia era el seu món i que la docència i la investigació l’atreien molt, quan feia tercer, va aconseguir una plaça d’alumna interna. “Llavors jo volia fer investigació però ja m’agradava molt la docència, molt! Vaig pensar que la Biologia m’oferia aquests dos camins: recerca i docència però si hagués hagut de triar-ne una i només una, hagués triat la docència, clarament: és la meva passió absoluta. Jo sóc molt feliç amb els alumnes i hi solc tenir molt bona relació”.

L’èxit de la vida
Una vegada enllestida la tesi doctoral – sobre metabolisme de la glucosa i el glicogen en el fetge– se li va oferir la possibilitat d’anar a la Universitat de Calgary, al Canadà i, tot i que inicialment semblava que anar-se’n en aquell moment li podia tancar portes a la tornada, no va dubtar i s’hi va estar de l’any 1983 al 1985. Tenia vint-i-vuit anys i era el moment. Allà, va seguir treballant en el mateix tema de la seva tesi doctoral, va veure que tota l’experimentació que havia fet era correcta i va poder començar a publicar articles en revistes especialitzades. Actualment, amb una carrera dilatada en món de la recerca n’ha publicat més de cinquanta. “N’estic contenta: quan publiques un treball científic contribueixes al desenvolupament del coneixement”, diu.
Ja de tornada a casa i amb plaça de professora titular a la Universitat de Barcelona va poder compaginar investigació i docència. Imparteix classes de biologia, una assignatura sobre envelliment en un màster sobre Biomedicina i assignatures sobre metabolisme. Li agraden, sobretot, els alumnes de primer, amb els quals “fem el que anomenem l’aprenentage basat en problemes que consisteix en dividir el grup de cent persones en sis grups de quinze i jo en porto dos: en un treballem què és l’envelliment i l’altre treballem l’evolució del color en la pell humana”.
“De la vida”, diu, “el que es veu és l’èxit”. Efectivament, “si una espècie ha tingut prou mecanismes de manteniment i reparació fins a l’època de la reproducció, perviurà si es pot reproduir”. Si no, fracàs.