“D’anar a la vinya”, a esperar el vi de la Torre Marimon

A Caldes, es conserva l’expressió “anar a la vinya” per referir-se al tros, on abans sempre hi havia ceps. Però a les instal·lacions de l’antiga escola d’agricultura, seu de l’IRTA des del 2006, s’elabora un dels vins més esperats de Caldes de Montbui

Raquel Puig Alasa (text i fotografies)

Inicis de setembre. Dies canviants, calor i pluja. Nervis per canviar el dia de verema, que ja no pot esperar, però que la pluja no deixa collir. El caos alegre per veremar contrasta amb el repòs cerimoniós que el vi tindrà al celler. Collir i carregar els pàmpols, però, ha estat sempre és una festa alegre, amb tocs frenètics. Això és el que es traspua enmig del tràfec al recinte de la Torre Marimon. Des de l’any 2006 és l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries qui elabora el vi, però per als calderins sempre serà el vi de la Torre.
La collita es fa a mà i després del pas del fruit per la derrapadora el most fermentarà en dipòsit d’acer inoxidable. Finalment passarà més d’un any al celler en botes de roure americà fins que les 2.500 ampolles que se n’obtenen arriben als establiments seleccionats de Caldes i rodalia. Darrerament, es nota un cert delit per part de tota mena de gormands per tastar aquests caldos, un cop es posen a la venda.
Actualment a Torre Marimon s’hi treballen tres hectàrees de les varietats Syrah i Cabernet i garnatxa - aquesta última experimental i no vinificable- d’acord amb les línies de recerca que ha engegat l’IRTA relacionades amb l’adaptabilitat del cep a l’estrès hídric produït pel progressiu augment de les temperatures.
Amb l’Elisabet fem un recorregut per les instal·lacions de la Torre durant un matí de collita, amb l’equip de treballadors, el que en diuen “la quadrilla”.
Tot i la institucionalització del recinte, ens explica que la voluntat des de l’IRTA és mantenir aquest vincle afectiu que la gent de Caldes o Palau ha tingut amb la Torre. De fet, fins l’any passat encara es feia venda de vi a doll i diversos veïns n’anaven a comprar. Actualment, però, s’ha deixat de fer per tal d’adaptar el procés de vinificació a les normatives, i això, admet l’Elisabet “vol dir perdre part de la màgia que es respira en un celler”. Per això, una de les fites de futur és recuperar la petita sala Sant Jordi. Un espai minúscul, on l’aire s’imposa, dens, i on reposen ja fa més d’una dècada, algunes ampolles de cava rosat. L’objectiu és per fer-hi tastos i donar a conèixer entre els nous veïns el vincle amb la vinya de Caldes. Mentrestant, cal fer seguiment tan de l’hectàrea experimental, on al terra es deixen créixer les males herbes, com a part de l’experiment, com també d’adaptar i modernitzar la producció del Syrah i el Cabernet vinificable. Per això l’IRTA va arribar a un acord amb una petita empresa de la zona, Can Viandes, a fi de contribuir a una aposta pel territori i promoure en òptimes condicions el vi de la Torre. Les relacions entre ambdues parts permet a Torre Marimon i l’IRTA fer arribar el vi amb una bona distribució per la zona alhora que una implicació a l’hora de controlar tot el procés. D’aquesta entesa en surt el Marimon 15, un vi que es troba a botigues i restaurants de la zona. És un exercici també de posar al nivell que es mereix una vinya que té potencial i que es resisteixen a deixar.
La veritat és que en una jornada de verema, amb cel mig rúfol, veure la feina acurada i coordinada entre la quadrilla i la científica et deixa un bon regust de boca i, sobretot, ganes de saber més coses. “A Caldes molts el coneixen com l’home del temps, per les seves aparicions a la televisió local fent l’espai meteorològic, les dades del qual extreia –encara ho fa– de l’estació meteorològica que, precisament, és a la Torre Marimon.
En Domènech va ser l’encarregat, l’any 2009, de plantar els 5.500 ceps que hem visitat amb l’Elisabet. Apassionat, ens explica que es van poder plantar en un sol matí. Se li nota que la terra i el vi, han estat la seva vida. Va arribar a la Torre quan només tenia 3 o 4 anys, degut a la feina del seu pare i, des de llavors, no se’n separaria en molts anys més. Explica que a Caldes, la fil·loxera també va causar estralls i que no és fins a la dècada dels anys quaranta del segle passat que hi ha una revifalla.
Ara, explica , “fins i tot hi ha ceps que es planten sense terra!” I és que les tècniques permeten arrelar i transportar l’arbust de forma molt diferent. Amb tot, en Domènech també deixa entreveure que part de la màgia que hi havia abans en tot el procés del vi, es perd. Abans tot s’aixafava amb els peus “que és la millor manera de fer-ho! I es collia a mà”, exclama! Era habitual estar pendent de la lluna, com a tota feina pagesa, per preveure un o altre resultat. Caldes, formant part del Baix Vallès, havia estat un punt important en aquest sector del vi. Mostra d’això, és l’activitat de la Unió de Rabassaires de Caldes, adscrita al Centre Democràtic que va entrar en forts conflictes amb els amos de les terres, ens recorda aquest enòleg.
A la Torre, mentre els Matarrodona n’eren els propietaris, es van posar a fer ceps mare que oferien als viticultors a preu de cost, a fi de donar una empenta al sector, però el projecte no va reeixir. El vi, tampoc s’acabava de vendre bé. “Allò era una feina d’esclaus” explica en Domènech que també recorda com els cavalls eren la força de treball importantíssima per netejar el terreny. Tot al contrari de les noves tendències, que introdueixen la malherbologia com un element enriquidor, tal i com hem vist.
L’altra gran vivència de l’enòleg oficial de Caldes és a les aules. Ara està satisfet que s’hagi aconseguit un títol propi d’enologia a la Universitat Rovira i Virgili i de que la dona hagi trencat barreres i tingui avui dia un paper important, “abans estava vetada per supersticions i prejudicis”, afirma. Ell que va començar com ajudant del capatàas a la finca de la Diputació, va anar fent cursos d’especialització fins que ja es va començar a encarregar de fer anàlisis a la bodega. Poc després vindrien els primets grupets d’alumnes als quals guiaria amb les pràctiques fins que amb els anys aniria assumint més responsabilitats i grups d’alumnes més nombrosos i, sobretot, diversos. “Hi havia sempre dos perfils”, diu: “el que venia de ciutat i semblava dominar algunes operacions i els de camp, que feien el que havien vist a casa o per intuïció però, en general, es complementaven molt bé.”
En Domènech fa memòria més recent del vi de Sentmenat. Un vi de taula que era força habitual veure’l per les cases de Caldes els anys setanta. Però a la Cooperativa de Sentmenat van anar maldades i es va acabar. Poques cases pairals queden a Caldes ara mateix que segueixin amb la tradició de fer-se el propi vi. Segons en Domènech, potser un parell o tres. Ell encara dóna un cop de mà a finques de més enllà. Alguns adinerats que coneixen el seu do i volen fer el seu vi el criden a ell. Tot i que hi ha més educació per part dels propietaris, explica “ a vegades, no em fan cas i vas de corcoll”, confessa.

Una vinya entranyable
A Caldes, tot i que en casos comptats, encara queda qui pot dir que va a la vinya no només perquè va a l’hort, sinó perquè també hi té ceps i els cuida. Aquest és el cas de Joan Baraldés. Prop del Mas Corró hi té marges on conviuen verdures i hortalisses i uns dos-cents ceps. Quan va adquirir el terreny, ara fa uns vint anys, ja els va trobar i segons explica, els ceps ja hi eren a l’època de la Guerra Civil. En Joan té força família i uns o altres l’ajuden en això de fer el vi, que es queda per al consum familiar. No sap quina varietat conrea i però explica que sempre l’havien aixafat. Fa pocs anys, un veí de finca va comprar una premsa i ja és una altra cosa. Mica en mica, en Joan, va millorant el seu vi, però li agrada que sigui suau, d’uns 11 graus. En parla entre humil i satisfet, com quan t’asseus en un marge i, magnètic, t’atrapa un paisatge que sents especial, fet de petits troncs valents i recargolats. Un patrimoni natural i sensorial que, a Caldes i Palau valdria la pena preservar.