Em sento còmoda amb ell des del primer moment. No m’intimida tot i que m’hagi avisat que veu a la gent despullada. Bocabadada, escolto les seves sàvies reflexions “No em crec a la gent, són nens que s’han fet grans i han après a dir mentides per poder subsistir”. I m’adono que és un gran comunicador.
“L'ofici de pallasso és molt semblant al vi: necessita una bona terra, un bon cep, beure molta aigua, patir calor, ser tallat, trepitjat i, si és bo, amb el temps millora.” Un bon exemple venint d’un amant del vi que té el seu propi celler. Les seves paraules denoten amor per la feina, decisió i perseverança. Aquesta ferma tossuderia és el que fa que cap repte se li resisteixi.

Un autodidacta antisistema
Mai va acabar d’encaixar en l’estructura escolar, potser perquè no li agraden les cotilles i ja era un antisistema abans que aquesta paraula estigués de moda. Es queixa que sovint les escoles perden més temps etiquetant als alumnes que ajudant-los a trobar una sortida. Els seus orígens artístics es remunten als Pastorets del Centre Parroquial de Sarrià. I, per Nadal, a la seva família encara són d’obligat compliment.
Va viure amb intensitat la lluita antifranquista i sempre ha estat lligat als moviments de reivindicació social. Explica que hagués pogut ingressar a les files del PSC, però per desencís ideològic va acabar descobrint l’ofici de pallasso.
Va començar actuant a les places, amb una lona al terra, de la mà del seu germà de professió, Claret Papiol. “Em vaig posar en això com un acte de rebel·lia, sense saber massa què era”. I, amb nostàlgia, em confessa que als seus pares no els va agradar, “Quan jo ja sortia a la tele, la meva mare encara no m’havia vist, i va tenir un disgust, pobreta. Amb els anys, vaig aconseguir arreglar el desamor que això va generar.”
Traspua l’energia, la força i la vitalitat d’un nen. I es transforma quan es posa el nas, la més ínfima de les màscares, fugint de l’engany i la hipocresia. El seu personatge és com un titella, una caricatura fora dels paràmetres humans que el representa a ell mateix amb unes opcions molt més idíl·liques. Jaume Mateu fa apologia del somriure. Per a ell, ser pallasso és una manera d’interpretar la vida, de plantar-li cara, de ser crític i inconformista amb una societat injusta i gris. Hi pot haver res tan important com fer riure havent vist tan a prop la destrucció i la mort?

Filantrop, lluitador i provocador
Espera veure com es desmunta la societat capitalista, l’imperialisme, el colonialisme i les antigues nacions. “Que se’n vagin a prendre pel cul!”. Creu que per avançar socialment cal que els pressupostos es gestionin des de les institucions més properes, els ajuntaments.
Simpatitzant del moviment social i polític Procés Constituent porta des de 1981 dient que el franquisme no ha mort, i sosté que no es pot viure tranquil en un país on es nega l’existència de tots els que estan enterrats a la cuneta.
Fa dues expedicions cada any amb Pallassos Sense Fronteres, ja en porta quaranta-nou. Recorda una actuació a un centre d’ensenyament d’Sri Lanka, després del tsunami de 2005: “en obrir l’institut, dels 1.500 alumnes, en quedaven 700. Va ser un dels espectacles més bèsties. El director ens va dir: ens han portat de tot, però fins avui només podíem parlar de la mort i a partir d’avui, gràcies a vostès, podrem parlar de la vida. La gent no es pot imaginar la quantitat de merda que hi ha en el món.” I afirma, emprenyat, que els que permeten tantes injustícies i desigualtats “s’haurien de menjar un paraigües i cagar-lo obert”.
L’interessen els nens perquè són el futur i són capaços d’expressar els seus sentiments sense vergonya, “encara no s’han adulterat, porten a dins un pallasso natural”. El preocupen els infants de la nostra societat, sobreestimulats i amb dificultats d’atenció. “Aquí els espectacles necessiten una velocitat de lectura enorme”. I està convençut que el pallasso ens acosta a la recerca dels valors més fonamentals. “Mentre hi hagi éssers humans el pallasso no morirà. En el moment que els robots ens prenguin les directrius potser sí, però abans se n’anirà tot a fer punyetes.”
Ha gaudit d’una relació privilegiada amb personalitats com Charlie Rivel, Miró, J.V Foix, Francesc Fàbregas, Jaume Santacana o Joan Brossa, amb qui descobrí la poesia visual. Diu que “la poesia és aquell moment en què passa un àngel, el temps es para i pots disfrutar de la bellesa de l’art.” I això es pot aconseguir pintant, escrivint..., o fent circ.
Va ser el cantant còmic de la Gran Orquestra Veracruz i toca diversos instruments –saxo, trompeta, tuba, trombó, acordió...– sense haver estudiat mai música, només seguint el consell del seu amic músic Pep Gol l’exigència amb un mateix. I si no hagués estat pallasso li hagués agradat ser director de simfònica, en una ocasió va poder substituir durant una estona al director Mut davant de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
Sent alhora patró de circ i pallasso no li queda temps lliure, però diu que no el necessita perquè ja fa el que li agrada. Aprofita l’estona de les sales d’espera dels aeroports per llegir, una altra de les seves passions juntament amb la història.
Mentre parlem saluda amb un somriure els veïns, diu que viure a Sant Esteve és això, la proximitat amb la gent. Se sent un indígena del Montseny i que el gaudeix com si hi estigués de viatge, tot i que els lligams amb el territori el fan patir. “Quan més gran et fas, més conscient ets que això no durarà sempre i intentes estimar-te les coses amb una justa prudència. Enamorar-te és cada vegada més perillós”.