A inicis de la nostra era, Gaius Plinius Secundus, conegut com a Plini el Vell –mort l’any 79– en parlar de les nostres terres del Vallès, que en aquella època es podien equiparar al genèric Lauro, explica que: “(…) els vins laietans són famosos per la seva abundància (…) i els de Lauro per la seva selecta qualitat”.
Aquesta cita fa evident que la plana vallesana, ja en època romana, tenia la vinya com a un dels principals conreus i que, a més, el vi resultant era reconegut com a producte de molt alta qualitat.
De fet, i també d’aquella època, cal donar per fet que el vi de Lauro corria per la Mediterrània, com ho demostra la troballa d’àmfores per transport de vi provinents del Vallès –segellades amb inscripcions epigràfiques relacionades amb centres de producció d’àmfores documentats a Sant Miquel de Martres (Caldes de Montbui) i can Cabot (Santa Eulàlia de Ronçana)– a destins tan allunyats com Cartago, a l’actual Tunícia o Le Mans, a la regió francesa del Loira. Així doncs, hem de donar per fet que el Vallès ha estat terra de vinya i de vi des de l’antigor.

El vi i les ordinacions medievals
La vinya –i també l’olivera– té un valor mediterrani indiscutible i resulta redundant, doncs, apel·lar a l’antiguitat d’aquest cultiu al Vallès que, a més, des d’aquesta època romana tenia un valor cultural. Amb el pas dels anys, per la cristianització i la consegüent propagació d’esglésies i monestirs, va incermentar encara més la seva rellevància. A més, en terrenys pedregosos o de molt pendent, on difícilment era practicable l'ús de l'arada i les feines s'havien de fer a ma, la collita de cereals era d'obtenció difícil. En canvi, per a la vinya, el cultiu manual era forca indicat.
Més tard, i ja en època medieval, l'herència de les viles romanes disperses que caracteritzaven el paisatge de la plana en 1'època romana, encara era del tot actual i, així, al llarg dels segles x-xi es troben documentades més de trenta villae al Vallès, en una proporció de 2 a 1 en favor del Vallès Oriental. El paisatge resultant, doncs, va continuar tenint una àmplia implantació de la vinya.
D’altra banda, en la complexa organització de les viles medievals –on coexistien les universitats, la seva manisfestació pròpia; i la senyoria jurisdiccional, que hi exercia el seu poder– les vinyes eren un important complement per mantenir els seus ancestrals reflexos d'autosubsistencia. Les universitats pageses –de poble, vila o baronia– tenien uns marges d'actuació política col·lectiva més o menys important que es traduien en actuacions que es feien efectives en les ordinacions municipals. Aquestes ordinacions desgranaven a la menuda les obligacions, drets o deures dels vilatans a l’entorn de les diferents accions que exigia la vida quotidiana. És en aquests textos on es pot constatar que, per exemple, al Sabadell medieval: “L'arrendador de l'imposició i dret del vi sia tingut i obligat de tenir taverna i vendre vi tot l'any i de tenir dues menes de vi” . A més, és un fet ben documentat que l’aprovisionament de vi en els mercats medievals tenia una importància primordial. De la seva qualitat se n’encarregaven els mostassàs –un càrrec equiparable al d’inspecció–, elements fonamentals per vetllar pel correcte funcionament d’aquests mercats. Així a Granollers, el càrrec de mostassà és anterior al de batlle perquè el mercat setmanal era molt antic, anterior fins i tot a la institucionalització del poder local. A Granollers mateix, a l’ordinació de la Mesa del vi es detallen els drets de venda del vi propi i les diverses prohibicions que pesaven sobre el producte que procedia de l'exterior. D’una manera semblant, a Sabadell només es permetia vendre vi de la propia collita als habitants de la vila i terme, i qualsevol vi que vingués de fora havia de ser “cridat”, segons les ordinacions, per poder ser posat a la venda al detall, sota pena d’una multa que oscil·lava entre el 5 i els 10 sous. A Sant Celoni, l'obligació de “cridar” afectava de manera especial les importacions de vi blanc. I sobre el preu del vi al detall, a Sant Celoni també s’indicava que era “de 2 diners per quarter”.
El consum de vi, molt estès, arribava a tota la població i en les mateixes ordinacions de Sant Celoni s’explica que en les cases dels venedors de vi es disposava, anualment i per consum propi, de “quatre somades de vi per cada persona adulta de més de 8 anys”. Fent la trasllació de mesures, equivaldria a uns 240 litres de vi, i que pel que fa menors de vuit anys, que no fossin lactants, les ordinacions preveien que “tres nens puguin consumir la quantitat de vi reservada a dos adults”. El cert és que el vi es considerava un aliment i que proporcionava a la dieta diaria un complement calòric de facil i immediata utilització, a banda d’atribuir-li virtuts terapèutiques i medicinals.

Creixement de les vinyes
Ja en èpoques més modernes comencen a establir-se uns nous contractes en règim d'arrendament que esdeveindran, més tard, una font de tota mena de controvèrsies a l’entorn de les vinyes i la seva propietat i ús: els contractes de rabassa morta. Es tractava d’uns acords d'arrendament d’un tros de terra per conrear-hi vinya, amb la condició que quedés dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats, anomenat també “establiment a primers ceps”.
D’exemples d’aquest acord n’hi ha molts al Vallès i, de fet, en trobem alguns de primerencs a Sabadell: el de la Quadra de Togores Jussanes, situada a la serra de Sant Iscle, a cavall entre terme de Sabadell i el terme de Jonqueres, de l’any 1660, n’ès un. Els establiments de rabassa morta, eren per fer vinya, amb extensions d’una a tres quarteres i pràcticament van ser adquirides totes per gent de la vila de Sabadell. De fet, tot i que a la vila hi havia un gran nombre d’oficis, la complementació i l’accés a unes quarteres de vinya podia significar passar de la subsistència crítica a tenir resoltes les necessitats bàsiques. Per exemple, els nous establiments de terra per fer vinya que va fer el senyor de la Quadra de Togores Jussanes a les terres que tenia a la serra de Sant Iscle sumen un total de 14 establiments, tots a vilatans de Sabadell. Dels beneficiaris, hi havia 2 traginers, 1 moliner, 2 paraires, l’organista de la parròquia de Sant Feliu, 1 ferrer, 1 serraller, 1 sabater, 1 fuster, 1 teixidor de lli i 3 pagesos. La vinya, doncs, esdevenia un complement molt satisfactori per a molta gent.
Seguint aquest mateix procés, a Matadepera, entre mitjan segle xviii i mitjan segle xix les estructures agraries van passar d'estar basades en l'explotació policultural i ramadera on el bosc tenia un paper fonamental, a una agricultura on la vinya era cada cop més important. L'expansió viticola i el creixement del poble estaven profundament imbricats perquè molts dels nous habitants també accedien a les terres boscoses dels masos mitjançant contractes de rabassa morta. Així, si l’any 1768 Matadepera un 12% del total de superfície dedicat al conreu es dedicava a la vinya, el 1853 ja s’arribava a un 48% de vinya.
La vinya, doncs, pràcticament a tot el Vallès va començar aleshores a ensenyorir-se del paisatge compartint protagonisme amb el cultiu de cereal. A Matadepera equilibraven els seus deficits de cereals amb compres realitzades fora del municipi o en altres comarques excedentaries. Les necessitats de diner implícites en aquests intercanvis es resolien, quan es podia, amb la venda dels seus propis excedents de vi. Això, qui disposava d’aquest excedent, com és el cas de Francesc Gorina el qual explica en el seu Dietari que va poder vendre una mitjana de 9'7 hectolitres de vi anuals entre els anys 1843-46 i 1853-55. La vinya, doncs, havia passat a tenir un paper central en l’economia i les feines que se’n desprenien ocupaven gran part del temps de la pagesia i esdevenia, cada vegada més, una font de riquesa que difícilment podia substtuir-se.

La fil·loxera i altres calamitats
L’augment del conreu de la vinya al Vallès a la segona meitat del segle xix va ser extraordinari i mantingut i, així, entre 1865 i finals de la dècada de 1880, l’extensió de vinya a la comarca del Vallès Oriental va passar de 5.200 hectàrees a 8.200 hectàrees, és a dir, va experimentar un creixement de més del 50%. Aquest fet s’accentua al Vallès Occidental, una comarca d’alta especialització vitícola on, a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle xix s’arribava pràcticament a les 20.000 hectàrees.
Aquest floriment de la indústria del vi va veure’s accentuat per l’arribada de la fil·loxera a Europa a inicis de 1860 i la destrucció que va ocasionar a les extenses vinyes franceses. La plaga, que havia arribat accidentalment des d'un carregament de cep americà que anava cap a França. La catàstrofe a terres franceses va ser immediata i de grans dimensions, cosa que va provocar, paral·lelament, un augment de la prosperitat de les vinyes catalanes i un increment de la producció.
Aviat, però, tot i les mesures que s’havien pres per barrar el pas a l’insecte, la plaga va anar arribant i a partir de l’any 1882 es van anar trobant focus a tot el Vallès. Els intents per combatre la plaga van ser ben vius i, com anuncia el setmanari La Veu del Vallès del dia 4 de juliol de 1897 i editat a Ripollet, els principals productors catalans van convocar un “Congrés vinícola” que havia de tractar exclusivament aquesta malura amb enquestes prèvies als pagesos i productors, i ponències específiques sobre les possibles solucions. En el mateix setmanari, el sabadellenc Miquel Ustrell raona en una carta publicada el 16 de juliol de 1899 sobre la possibilitat de combatre la fil·loxera amb peus americans o bé fer-ho amb líquids insecticides. Fet i fet, però, el cert és que vint anys després de l’arribada calamitosa a França, i després d’un període de prosperitat, la fil·loxera va arrossegar la vinya vallesana cap a nou període de crisi durant el qual, a més, l’efervescènca social, les demandes de productors i, encara més, les reividicacions dels rabassaires –arrendataris de vinyes amb contracte de rabassa morta– van marcar un canvi substancial en la vinya vallesana.

Xampany del Vallès
La connexió evident entre la cultura i les formes de vida francesa –i europea– i Catalunya, que havia tingut una trasllació en els cultius de vinya durant tot el procés d’arribada i devastació de la fil·loxera, també havia tingut un reflex en els hàbits de consum. Així, ja durant els anys vint i trenta del vuit-cents, la moda estesa per tot el continent europeu del consum del vi escumós obtingut a la Champagne francesa havia arribat també al nostre país i al Vallès. El consum de vins escumosos, ja fossin nacionals o d’importació, va continuar augmentant durant els primers anys del segle xx i és en aquest context que trobem els primers intents d’elaboració de vi escumós al Vallès. Efectivament, en aquelles dates Albert Rosàs i Macià, nascut a Sant Feliu de Codines l’any 1875, però amb diverses propietats a Lliçà d’Amunt i Santa Eulàlia de Ronçana havia iniciat amb el seu cosí Manel Ferrer l’elaboració de vins escumosos per consum propi. Era l’any 1909. Però vistos els resultats, i amb l’ajut de Manel Raventós, amic seu i fll de la nissaga dels fundadors de Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia, va iniciar a can Rosàs de Santa Eulàlia de Ronçana l’explotació d’aquesta nova indústria construint, per poder fer envellir les ampolles, una cava a sota de la casa pairal. Era l’any 1914 i el cava artesanal “Montbuy” va sortir a la venda l’any 1920 a la botiga granollerina Casa Picarol. L’any 1936, quan la producció del xampany havia pres una certa rellevància, la Guerra Civil ho fa estroncar tot.
Entretant, l’any 1927 s’havia enllestir a Mollet del Vallès la construcció d’unes caves per a la producció de vi escumós seguint el methode champanoise. Es tractava de la família Sans, els quals, en instal·lar-se a Mollet procedents de Parets, a més de tenir cura de les terres de la seva propietat van obrir un magatzem de venda de productes agrícoles, primer, i, més tard, es van passar al ram vitivinícola, iniciant un negoci d’elaboració de vi escumós, el xampany Vilarrosal. Josep Sans i Rossell, l’heureu de Joan Sans – que havia estat delegat a Mollet de la Unió de Vinyaters de Catalunya– va ser l’impulsor d’aquesta primera iniciativa molletana.
Uns anys després de la mort de Josep Sans va arribar a Mollet Ramon Gomà Padullés, nascut a Bell-lloc d’Urgell i negociant. En rebre una herència, Ramon Gomà –que ja havia portat negocis de vins gasificats– es va decidir a llogar les instal·lacions on s’havia elaborat el xampany Vilarrosal i l’any 1940 va començar la producció del xampany Gomà. Poc després, va començar un període de gran expansió i èxit amb l’inici de la construcció d’un nou edifici que es va inaugurar oficialment l’any 1947. Els Gomà tenien cinc tipus de cava: carta blanca, escumós, extra, R 9 A i brut. Compraven raïm de Mollet, Martorelles i Sant Fost i, quan els en calia més, venia del Penedès. Les classes de raïms també eren molt diferents però la mena més apreciada era la pansa rossa, que quasi no tenia ningú. L’èxit de xampany Gomà va comportar que l’any 1951 ja comptés amb 68 treballadors i participés en nombroses exposions. Però aviat van començar el problemes i, tot i que l’any 1964 encara feia anuncis per televisió, ben aviat els deutes van dur el fill de Ramon Gomà, Raül a va vendre la marca a unes caves de Sant Sadurní i, completament arruïnat, a fer de comercial durant una temporada. Així sembla que acaba l’època duarada del cava vallesà.

La vinya
El Vallès, terra de vinya i de vi des de temps ben antics conserva encara el regust endolcit de la verema passat l’estiu. Encara ara, passejant per les codines vallesanes, la vinya explica a qui l’escolti aquesta cultura milenària.