Els anys setanta del segle passat van ser efervescents, i no tan sols en el vessant polític. Més enllà del teòric canvi de règim que es va anar prefigurant en aquella dècada, hi va haver una altra transformació rellevant. Un canvi de mentalitat –fins i tot podríem pensar que de marc moral– relacionat molt sovint amb la creativitat. Són els anys de les tancades i les manifestacions, és cert, però també els del pèl, les guitarres i totes les transgressions que en aquell moment es podien associar a la música moderna. És en aquest moment quan, encara adolescent, Jordi Pegenaute (1959) fa els seus primers passos musicals, tot fundant el grup Botifarra amb el seu amic Pere Sagalés. Parlem del Granollers de 1974.
Quatre dècades després, El Pege, com se’l coneix en l’ambient, ha acumulat un recorregut notable com a guitarrista, compositor, arranjador, productor musical i professor. Projectes propis i treballs amb altres artistes decoren un currículum atapeït, en el qual criden l’atenció noms com Loquillo y los Trogloditas, Jackson Browne, Maria Creuza o Sol Picó. Els encàrrecs pel món del cinema, el teatre i la publicitat, completen una primera mirada sobre el seu treball musical: un camí que, el mes de novembre passat, i envoltat d’amics i còmplices, va celebrar al Teatre Auditori de Granollers amb l’espectacle Sis cordes i una maleta.
Fent una copa un vespre qualsevol, Jordi Pegenaute retrocedeix en el temps: “A casa meva hi havia un piano. El tocava el meu pare. Però és clar, el piano no te’l podies endur al carrer, ha, ha, ha! De manera que em vaig comprar una guitarra”. I és que juntament amb la dèria musical, amb aquella edat i en aquell context tenia una altra motivació, d’ordre més vital. “Jo vaig començar a tocar la guitarra per ajuntar-me amb gent i tocar cançons… En aquella època m’agradaven molt The Rolling Stones, però també m’anava el rotllo folkie. Ja saps, gent com The Mamas and the Papas, en Lluís Llach o en Pau Riba, que era el cantant català amb el qual m’identificava més. De fet, el Dioptria d’en Pau Riba és un dels discos que he escoltat més vegades a la meva vida”.

Eclèctic
Aquella guitarra i aquelles primeres cançons no van ser una febrada de primera joventut. A partir de la fundació del grup Kannavis l’any 1977 –amb el qual gravaria un single que considera “un error”–, la música és el centre de gravetat d’un Jordi Pegenaute que en el decurs dels anys ha donat mostres d’una gran varietat d’interessos estilístics. Fixem-nos en els seus projectes més personals, que sumen un total de sis àlbums editats entre 1991 i 2010. Si als seus inicis va cultivar el folk-rock, el rock simfònic o la intersecció funk/reggae, als primers anys noranta –i de nou a partir de 2008– Pegenaute es concentra en el jazz fusió amb Té Punch. Abans d’acabar aquella dècada, però, vira cap al rock amb coordenada heavy al front de la P.G. Band –on inicialment assumeix un rol inèdit de cantant–, i un cop entrats al segle xxi treballa un vernís rabiosament contemporani al folk amb Ton Rulló i la Pegebanda.
“Si tinc alguna habilitat com a guitarrista –comenta– és perquè sóc bastant eclèctic. Tinc una llista de referents infinita, que va des de l’Ali Farka Touré fins a en Mike Stern, en Wes Montgomery o en Paco de Lucía”. Aquesta versatilitat l’ha dut a compartir gravacions i/o escenaris amb gent de tota mena, des d’un rocker com Loquillo –va actuar deu anys amb ell– fins una ballarina com Sol Picó, amb la qual va girar per quatre continents. “Amb la Sol vaig aprendre molt. Vaig aprendre moltes coses de la disciplina dels ballarins i de la manera com s’encara un espectacle global”, revela.
El bagul dels records i anècdotes acumulats depassa l’espai disponible per aquest article, però és imperatiu desvelar-ne com a mínim un: “Vaig fer una gira amb en Jackson Browne. És una persona acollonant, la demostració que els més grans són els més humils. Va ser la primera persona que, en acabar un assaig, em va donar les gràcies per haver-hi anat. No m’havia passat mai… i això que em pagava els assajos!”

Cultura menystinguda
Hi ha encara un tercer vessant de gran importància en el seu treball, el de productor discogràfic, tant de treballs propis com aliens. La feina a l’estudi li plau particularment. “Fer de productor és com tocar un instrument, però en aquest cas l’instrument és el grup. Ets com el director d’orquestra, el que barreja el cotarro. I alhora de fer les mescles passa igual: ets el que dones els ambients, el que fas que allò soni d’una manera o d’una altra”.
Amb tot, els nostres són temps ben galdosos per la indústria del disc, una circumstància que Jordi Pegenaute analitza amb certa cruesa. “El gran problema –considera– és que ara la música no val res. No té cap valor, ningú la vol pagar. No em sap greu que les grans discogràfiques, que són els voltors de la música, s’hagin arruïnat. Però també és cert que eren una base de la indústria, i que hi ha danys col·laterals”. I com veu el futur? “Ufff! Mira, jo veig que la cultura no interessa gaire. Els mass media només estan interessats en el safareig. Fixa’t en els programes de música que hi ha a la televisió: Operación triunfo, La voz... competicions que són una puta merda. Compara-ho amb el que veiem als anys vuitanta, per exemple. Aquests concursos no serveixen per a res, no aporten cap mena de valor a l’art. I això passa amb tot: quan més idiota sigui la gent, millor pel poder. Però això ja ho sabem des de sempre, no?”. Doncs sí.