La Carlota Olcina Luarna és una jove actriu sabadellenca que combina la feina a la televisió, el cinema i el teatre. Ara viu a Barcelona i també ho ha fet a Madrid, però trepitja el Vallès tot sovint per visitar la família. Va néixer al barri de la Creu de Barberà de Sabadell el 21 de juny de 1983 i va estudiar a l’Escola Nostra Llar, al Centre, barri on més endavant es va establir la família. Els estudis secundaris els va fer entre l’Institut Escola Industrial, el Ramar i l’Institut Pau Vila, entre altres raons perquè en aquell moment ella ja treballava en la seva gran passió: la feina d’actriu.
La vinculació de la Carlota amb les arts escèniques és molt vocacional. Als dotze anys va fer un càsting i la van seleccionar per actuar en una pel·lícula del director basc Víctor Erice –film que no es va acabar rodant–. Com que la passió teatral no s’aturava, als catorze anys la mare la va apuntar a l’Escola Memory per aprendre teatre, música i dansa. Un any més tard va entrar al teatre professional amb Bernadeta Xoc i amb setze anys ja la se la va poder veure a les sobretaules de les llars catalanes apareixent a Laberint d’ombres, sèrie de TV3 que passava a Sabadell. A partir d’aquí la Carlota es va professionalitzar. “Jo he après l’ofici treballant, observant activament els companys i escoltant amb atenció els directors. A la vida aprenem amb l’experiència i la vivència del dia a dia. Aprendre un ofici és això”, afirma. Ho diu una autodidacta i té raó, perquè els oficis no s’aprenen només a la universitat, sinó també picant pedra, dia rere dia.

Treballant ha fet molt bons amics
Si li pregunten en quina disciplina artística se sent més còmode, té la resposta molt clara: “No m’agrada excloure res. Jo del que m’enamoro és dels projectes. I m’agrada compaginar teatre, cinema i televisió, sempre que el producte sigui bo i hi hagi bons equips artístics i tècnics. Perquè cada disciplina t’aporta coses diferents”, diu. Això sí, professa un amor profund pel teatre, que “en el fons és l’origen del cine i de la tele”. I fins ara sempre ha pogut decidir en quins projectes professionals participava.
Treballar a cavall de Barcelona i Madrid l’estimula. “Cada ciutat i cada públic tenen la seva pròpia identitat”, admet. Segons ella, a la capital castellana admiren la nostra disciplina i la nostra capacitat de treball, però allà el teatre està ara “molt despert i actiu i s’hi treballa com si fossis a casa. Entre altres coses, perquè molts actors i tècnics són d’aquí”. Però el que és més important és que, segons reconeix: “En aquesta professió jo hi he fet molt bons amics”.
Pensant en el futur, li agradaria experimentar amb un teatre més físic i no tan racional, una proposta més visual, amb més música i que no tingui tan text com ha recitat últimament. “El que m’agradaria un dia és treballar un temps a l’Argentina, a Mèxic o a França. Així podria lligar les meves dues grans passions: actuar i viatjar”, fa.
Ara la Carlota està embarassada i encara la maternitat amb un sentiment de plenitud i de felicitat. Confessa que ho desitjava profundament i que sabia que un dia arribaria aquest moment, per això el viu amb intensitat. “La maternitat és un dels viatges més emocionants que he fet, i això que només acaba de començar. És una oportunitat per créixer tu mateix”, fa. El cert és que aquesta actriu traspua un optimisme nat que impregna totes les frases que encadena. “Cada moment de la vida aporta nous aprenentatges i això em fa molt feliç”, conclou.
Mentre es prepara per a una hora ben curta, recorda els amics, la família i els bons moments passats a Sabadell. Però també les hores que ha viscut intensament en un terreny amb caseta que la família té a Sant Quirze del Vallès. “Mira que és a prop de Sabadell, però les estones que hi he passat són inoblidables”. No és estrany: el jardí té vistes a la plana vallesana i a la Mola. I ja ho deia aquell, com el Vallès no hi ha res.